Decret llei a mida de voltors

Publicat originalment a dBalears (18-05-2020)

Encara és molt d’hora per poder albirar la magnitud de la crisi de la COVID-19. No sabem com canviarà el món, quina serà la magnitud del seu impacte en el procés de globalització, l'afectació en el nostre estil de vida, o –i molt important- quant llarg serà el daltabaix econòmic, i intensa la crisi social. No obstant això, el Govern de les Illes Balears sembla que ho té clar: Amb el "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19" ha decretat que a casa nostra –malgrat que allò assenyat és pensar que aquesta crisi del coronavirus marcarà un abans i un després per a la nostra societat- el futur immediat és la "vella normalitat" de més turistització per terra, mar (més indústria nàutica), i aire, construcció a l'engròs, ludopatia com externalitat econòmica, i zero sobiranització del model econòmic illenc.

En l'aprovació d'aquest infame Decret llei, des del Consolat de Mar s'ha sabut aplicar a la perfecció la tan neoliberal "doctrina del xoc" que fa anys ens explicà Naomi Klein. Mentre una gran majoria de la societat està ensulsiada en el neguit pel seu futur material més immediat, des del Govern es dóna una altra volta de rosca neoliberal sense complexos. Del text publicat al BOIB (amb un sospitós retard des que s'anuncià la seva aprovació, i amb dificultats tècniques d'accessibilitat incomprensibles), hi ha una sola cosa a agrair: La desaparició de la retòrica buida de contingut sobre "sostenibilitat", i, de retruc, l'ERTO (o potser és un ERO?) aplicat a la campanya publicitària de l'Agenda Balear 2030.

En el text del Decret llei de la rendició dels "progressistes" davant les "solucions neoconservadores", es manté l'antigalla de l'anomenat "diàleg social" com si visquéssim en el segle passat, i l'emergència climàtica no fos essencial en l'equació per a aconseguir quelcom semblant a la "plena ocupació" amb garantia d'inclusió social del treball remunerat. Avui en dia pensar globalment és pensar que no hi haurà ocupacions en un planeta mort, la qual cosa implica que actuar localment exigeix incorporar a qualsevol mesa de diàleg les anàlisis i demandes ecologistes. Ras i curt: A les Illes Balears no hi haurà ocupacions ni cohesió social en unes illes mortes. Un endemà de la coronacrisi que no sigui un tornar a la "vella normalitat" de desigualtats a balquena s'ha de construir, també, amb propostes ecosocials.

Temps hi haurà de comentar, fil per randa, els 41 articles i les 25 disposicions addicionals, derogatòries, i finals del poti-poti de matèries (cap d'impuls a l'economia social i solidària, per cert) que conté el Decret llei. Uns comentaris que, ben segur, podrien ser més encertats -i sucosos- si en el Portal de Transparència del Govern de les Illes Balears es publiquessin amb total transparència les agendes de la presidenta i de les conselleres i consellers. Així sabríem quants lobbys han telepressionat. El cas és que, el substancial és que, amb aquest paquet legislatiu qui hi guanya són els voltors:

1. Els fons d'inversió que tindran més interès -i guanys- d'invertir en els hotels que podran ampliar la seva capacitat d'allotjament (fins a dues persones menors de quinze anys podran ocupar legalment llits supletoris en cada una de les habitacions), i molts hotels, a més a més, podran ampliar el 15% la seva edificabilitat. Per cert, amb la legalització de les habitacions a l'estil "cabina dels germans Marx", la reivindicació de les Kellys de regulació de la càrrega de treball és més que mai del tot imprescindible i urgent! 2. Els Importants fons d'inversió internacionals com Blackstone i grans companyies franceses i espanyoles (la de Florentino Pérez, posem per cas) que veuen oberta una immensa porta al negoci dels geriàtrics amb el canvi d'ús d'hotels obsolets (sic) a residències per a gent gran. 3. La sempre carronyaire indústria del joc, tant se val si destrossa vides per mor de la ludopatia, s'embutxaca una bonificació del 75% de la taxa fiscal autonòmica sobre el joc.

Tot plegat, és un disbarat de tal magnitud que cal invocar la dita de "Déu nos guard d'un ja està fet". Això és tan reversible en el Parlament, com indignant que s'hagin atrevit a plantejar-ho en una situació d' estat d'alarma, i, per tant, de manca de llibertats per a la protesta i la mobilització. I, tanmateix,... els lobbys dels poderosos, com ara els de la col·laboració turística publicoprivada, mai no estan assaciats. Potser el que sí s’assaciï sigui la paciència de la gent que estimen de debò aquesta terra, i la justícia social i ecològica.