Publicat originalment a dBalears (30-11-2020)
Les
pressions dels lobbies empresarials entorn del suculent fons europeu NextGeneration-EU són brutals. Feia temps que no
hi havia quelcom tan llaminer per al capital com aquests 140.000 milions
d'euros. En la situació de coronacrisi, el gran debat d'ara mateix hauria
de ser, dins dels condicionants de la UE, per a què s'empraran tants dobles.
La
quantitat d'euros disponible serà tanta que mai més podrà posar-se l'excusa que
una autèntica transició ecosocial és infinançable. Per molt alts que siguin els
costos socials d'aquesta transició, quan es vol, hi ha suficients recursos
econòmics. Però, tot indica que el model estructuralment neoliberal de la UE
empeny –sense discussió possible- en la direcció d'una recuperació de la
economia malmesa per la crisi de la covid 19 a base de greenwashig, és a dir,
d'una gran rentada verda dels models de creixements preexistents, de, per tant,
falses solucions a la triple crisi ecologia (climàtica, biodiversitat,
ecosistemes). Per una altra banda, sembla que -lluny de promoure reformes
laborals que retornin a l'ocupació la seva, gairebé assegurada, capacitat
d'integració social i possibilitat d'ascens social, la tendència és la del
socialwashing, que no és una altra cosa que una "rentada social".
L'empresariat considera especialment útil aquesta renovada Responsabilitat
Social Corporativa –voluntària i a base d'accions caritatives, és clar- per a
guanyar-se respecte social, i apaivagar el conflicte social en un temps
d'agudíssima crisi social.
Per
què no es discuteix d'aquestes coses? Doncs perquè a les elits li interessen
altres debats, per exemple, el grau de gestió del fons a través del tòtem
neoliberal de la col·laboració publicoprivada. Lluny d'una "planificació
estratègica" per a impulsar un canvi de model econòmic, s'imposa l'interès
sectorial empresarial. Vet aquí un exemple a les Illes Balears: "la CAEB presentarà els projectes
reclamats per les empreses de les illes davant el Govern central amb el suport
de la CEOE, CEPYME i de l'Executiu de Francina Armengol", i un a l'àmbit del Regne
d'Espanya: "La CEOE reclama que l'Estat no
gasti més d'un terç dels fons europeus en inversió pública" i que el 75% restant sigui
cosa de les empreses privades en exclusiva. Així va la cosa ..., i el Govern
d'Espanya sembla que ja ha comprat l'estratègia de gestió dels recursos del NextGeneration-EU
per la via de la col·laboració
publicoprivada.
Un
altre debat que interessa a les elits empresarials és "l'agilització dels fons". Per aconseguir-ho no
s’estan de rebaixes de requisits ambientals o dels controls anticorrupció.
Sabent l'espanyolitat de "l'economia de BOE", o de "l'economia
de la llotja del Bernabéu", el perill és màxim. Per evitar-los a aquests
perills, suggeriria llegir (o rellegir) tres obres imprescindibles: el llibre
de Roberto Velasco, "Las cloacas de la economía" " (especialment el
capítol dedicat a l'economia de la corrupció), el d'Andrés Villena Oliver
"Las redes de poder en España.
Élites e intereses contra la democracia", i, sobretot, "Taxonomía del lucro", del mestre José Manuel
Naredo. Tres llibres que, amb les experiències del passat, ens adverteixen de
la necessitat de la taxonomia (la classificació) dels processos dels més que
possibles enriquiments -en molts casos contraris als interessos de les majories
socials i el medi ambient- lligats al NextGeneration.
Veurem com acaba tot plegat. De moment, perill: col·laboració publicoprivada a l'engròs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada