Treballs i bretxes de gènere en l'any de la pandèmia

Publicat originalment a Diario de Mallorca (08-03-2021)

I.- La garantia d'existència material, excepte per a la gent expressament rica i/o molt rica, continua depenent molt significativament de les rendes del treball. És a dir, les trajectòries vitals de la immensa majoria social tenen a veure amb el treball remunerat. Això és així a falta de la molt necessària Renda Bàsica Incondicional i Universal que, a més de distribuir via fiscal millor la riquesa generada, i eradicar el risc de pobresa, garanteix per se aquest dret essencial a l'existència material. Mentrestant, pel que seguidament plantejaré, diguem-ho sense embuts: sense igualtat en l'accés, permanència, i sortida de l'anomenat mercat laboral, no hi ha igualtat de gènere. És més, la distància entre igualtat formal i igualtat real entre dones i homes s'evidencia amb especial nitidesa en l'àmbit dels treballs.

II.- Aquest és un 8 de març excepcional car, com gairebé tot, especialment tota acció de socialització d'aquest últim any, està marcat per la pandèmia de la covid-19. La situació sociolaboral a les Illes Balears ha sofert, com és ben sabut, un daltabaix de magnitud inimaginable. Per tant, havent estat la situació sociolaboral del 2020 tan insòlita, qualsevol comparació amb anys immediatament precedents é un exercici d'anàlisi ara mateix balder. L'any de la pandèmia ha provocat una radical interrupció de les sèries de dades que converteix qualsevol comentari sobre l'evolució d’aquestes dades en una cosa ociosa. Per això, seguidament em referiré exclusivament a les desigualtats sociolaborals que s'observen en 2020.

III.- Les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponents a 2020 expressades en termes de mitjanes anuals no ofereixen dubtes: L'any de la covid-19 van persistir les bretxes de gènere en els treballs. Vegem les més rellevants: La taxa d'activitat, és a dir, el percentatge sobre el total de la població de persones amb treball remunerat o en condicions, voluntat, i/o necessitat de tenir-ne, és del 66,37% en el cas dels homes, mentre que entre les dones només arriba al 56,92%. Tot i que hi ha més dones en edat d'incorporar-se al treball remunerat (507.900 homes vs. 514.500 dones), la població ocupada femenina presenta un gap negatiu del 16% en relació amb la masculina i la població assalariada femenina és gairebé un 10% inferior a la masculina. Entre la població aturada, en canvi, predominen les dones, amb una mitjana de 51.200, enfront dels 50.500 homes. Una dada molt rellevant –i que explica en part algunes de les bretxes anteriors- és el gap de gènere de més del 70% entre les persones inactives que declaren ser-ho perquè es dediquen a "tasques de la llar". Del total de 98.300 persones en aquesta situació, 22.600 són homes i 75.700 dones.

IV- La pandèmia coronavírica no ha canviat una constant dels últims anys: La precarietat laboral té cara de dona. A tall d'exemple, ho corrobora que, mentre els homes assalariats amb jornada parcial són el 6% del total de població masculina assalariada aquest percentatge s'enfila al 19% en el cas de les dones assalariades; que el Regne d'Espanya segueixi sense ratificar el Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i els treballadors domèstics; o que, al fracàs en l'aplicació de l'Ingrés Mínim Vital, s'hagi d'afegir que en el seu disseny és una prestació familiarista i no personal, la qual cosa no ajuda a erradicar la pobresa femenina ni la seva dependència –en molts casos no desitjada- del "cap de família" masculí.

V.- En 2020, com en anys precedents, la taxa d'abandonament escolar prematur femení és molt menor que la masculina (12,40% vs. 29,37%), i la proporció de població femenina de 30 a 34 anys amb estudis superiors finalitzats gairebé dobla a la de la població masculina en la mateixa franja d'edat (42,24% en dones vs. 27,85% en homes). No obstant aquests bons resultats, a més d'una major presència del fenomen de la sobrequalificació en la inserció femenina als treballs remunerats, no garanteixen que els sostres de vidre i els sòls enganxosos tendeixin a desaparèixer. La formació és, certament, clau en la batalla per a la igualtat de gènere, però no basta. Mentre no "despatrialitzem" els treballs no remunerats, però que, dit sia de passada, són absolutament essencials per al sosteniment de la vida, la desigualtat de gènere continuarà sent una realitat que impregna la nostra quotidianitat.

VI. Els escenaris postpandèmics en matèria d'igualtat de gènere en els treballs, com en tant d'altres aspectes, són incerts. Són futurs en disputa. Convé, per tant, recordar les celebèrrimes paraules de Simone de Beauvoir en les quals encoratjava a no oblidar "que bastarà una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits, hem de romandre vigilants tota la vostra vida". La covid-19 ha causat una mena de crisi total, però no pot ser excusa per a reculades en igualtat de gènere. Per això, fem cas a l'autora de, entre altres títols, "El segon sexe", i estiguem a l'aguait. Tot just les condicions de salut pública ho merletin -sigui els pròxims vuits de març, o, si s'escau, qualsevol altre dia- els carrers i places es tornaran a acolorir del violeta dels feminismes.