Empobriment

Publicat originalment a dBalears (15-03-2021)

I.- La situació social és crítica. Tot indica que estam immersos en el procés de major descohesió social de les últimes dècades. El grau d'empobriment de les persones i les famílies causat per la pandèmia està encara per saber del tot. El fet que una part important de la societat no s'hagi vist afectada en la seva disponibilitat de renda (les persones i famílies riques i molt riques, rendistes, personal directiu d'empreses, funcionaris, pensionistes, una part de persones treballadores de sectors no afectats per les restriccions, etc.), no ens hauria de fer oblidar que una gran part de la societat s'empobreix a marxes forçades. S'aprofundeix el model de societat dels tres terços amb diferències extremades. Un grup minoritari continua enriquint-se, un altre sector manté els seus nivells de renda (fins i tot n'hi ha que pot estalviar alguna cosa, ja que té menys possibilitats de despesa), i un tercer sector social en augment s'empobreix, fa temps que no arriba a fi de mes.

II.- Els processos d'empobriment del segle XXI són multidimensionals. Durant molt de temps la pobresa s'ha mesurat per l'escassetat o manca d'ingressos periòdics per a poder viure dignament. La primera gran crisi dels anys 2000, la de 2008, va demostrar que per el mesurament de l'empobriment i del risc de pobresa, a més d'aquesta no disponibilitat de renda suficient, s'havien de tenir en compte unes altres carències materials i sociològiques, com ara, disposició o no d'estalvis, existència o no de xarxa familiar, règim d'habitatge, número i edat de la unitat familiar, grau d'emancipació de la gent jove, etc. De tot plegat podem concloure que, per a calcular la pobresa realment existent en les nostres societats, no basta si la gent aconsegueix o no un determinat llindar de renda.

III.- L'Índex de Pobresa Multidimensional és un mètode estadístic elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD-ONU) en col·laboració amb l'Oxford Poverty & Human Development Initiative (OPHI) de la Universitat d'Oxford que incorpora, a més de la disponibilitat de renda periòdica, diverses dimensions de la vida com ara, la salut (física i mental), l'educació, l'alimentació, o les condicions d'habitatge. Es calcula que utilitzant aquest mètode el nombre de persones en risc de pobresa gairebé es duplica. Convindria tenir-ho en compte per a avaluar la situació social de casa nostra!

IV.- El necessari canvi de model va més enllà de canviar el que produïm i els serveis que oferim. Fem cas d'una vegada a Albert Einstein quan va dir que "si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". La pandèmia ha posat de manifest que el mantra socioliberal del "primer créixer, després repartir" és una fal·làcia. S'hauria d'imposar la sensatesa, i assumir que només el tipus de redistribució és allò que determina el model productiu, el patró d'acumulació, i la productivitat. Altament dit: Al centre la vida, no el capital!

V.- Davant situacions diferents es necessiten receptes diferents. És un escàndol la impassibilitat del Govern d'Espanya davant les evidències: 1.- L'Ingrés Mínim Vital (IMV) deixa enrere a 600.000 llars en extrema pobresa. 2.- Només el 3,6% de les famílies acompanyades per Càritas estan cobrant en l'actualitat l'IMV.

IV.- El nou contracte social que ens cal. Ens cal transició decrecionista justa, democratització de la democràcia, redistribució mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional. Llegeixin el llibre, recentment publicat per l'editorial Catarata, de Daniel Raventós intitulat "La renta básica, ¿por qué y para qué?". Pensem i balbegem el "fast food polític"!