Publicat
originalment a https://www.illaglobal.com
(22-06-2021)
En la fase
actual d'immunització sanitària de la primera pandèmia global de l'època de
l'antropocè –la de la covid-19- s'ha iniciat, a casa nostra i arreu, una
ofensiva ideològica d'importància. Aquesta ofensiva de les elits s'articula
entorn d'una via discursiva que es propaga a manera de rum-rum: El procés de
reconstrucció econòmica (NextGenerationEU, etc.) té, a cop de digitalització i d'un
genèric reverdiment, un inqüestionable "potencial transformador". A
tall d'exemple, no fa massa, el Sr. Alejandro Forcades Juan publicava al
"Económico de Ultima Hora" un article intitulat "Una crisis
transformadora" en el qual repetia el mantra d'una suposada història única
del capitalisme en la qual el ràpid avanç tecnològic ha sigut la norma. Sembla,
idò, que a una determinada esquerra l'han desnonada del confortable espai
"transformador", sempre invocat amb un èmfasi directament proporcional
a la seva llunyania de posicions de poder institucional.
Evidentment, la
història de capitalisme és molt més complexa i tèrbola que una successió de
ràpids avanços tecnològics. En qualsevol cas, l'estratègia capitalista
postpandèmia torna a ser una fugida endavant, apostant per la "solució
tecnològica", ara en forma de digitalització de l'economia, per a, el més
aviat possible, "continuar vivint com abans". Això si, amb tot una
mica més verd!
Però, pot
haver-hi una cosa més conservadora que proposar com a horitzó continuar vivint
com abans? Potser no hauríem de proposar-nos superar unes maneres de vida
col·lectiva de desigualtats socials, vides precàries, i risc d'imminent
col·lapse ecològic? Té sentit que, des de posicions no estrictament neoliberals
o de "neoliberalisme progre", es continuïn invisibilitzant els
efectes socials disruptius de l'anomenada "quarta revolució
industrial"? Tanmateix, allò que més m'indigna sobre aquest últim assumpte
és aquesta mena de pensament hegemònic segons el qual qualsevol emperò a la
"solució digitalitzadora i robotitzadora" és titllada de
"tecnofòbia". Em permetran que em mantingui fidel als ensenyaments de
l'historiador marxista Eric Hobsbawn que, en síntesi, en aquest assumpte ens ha
ensenyat que la veritable història dels luddites no va anar mai de fòbia o por
a la tecnologia, la cosa va anar sempre de lluita de classes!
Tot plegat ve a
tomb d'un necessari comentari –i invitació a la seva lectura- sobre l'informe
elaborat per Ernest Cañada i Carla Izcara Conde, intitulat "Precarietat
laboral i habitatges d'ús turístic", publicat
a la fi de l'abril passat per Alba
Sud. I ve a tomb perquè, òbviament, el
procés d' airbnbificació viscut a les Illes Balears, i arreu, és inversemblant
sense l'escreix de les plataformes digitals o de l'economia de plataforma.
Un brevíssim
resum de l'esmentat informe podia ser el següent: S'ha investigat i parlat molt
dels impactes del lloguer turístic a l'engròs "en les dinàmiques urbanes,
amb particular atenció en els processos de gentrificació i desplaçament de la
població amb menor poder adquisitiu i l'increment dels conflictes urbans",
però bastant poc de l'afectació que té sobre el "treball generat per
aquestes noves formes d'organització de l'allotjament turístic". En
qualsevol cas, no és gens arriscat afirmar que, a l'impacte en la despossessió
del dret de ciutat i a un habitatge digne que ha provocat l'expansió del negoci
dels habitatges d'ús turístic (HUT), s'hi pot afegir que, en matèria d'ocupació,
l'efecte és d'expulsió de les zones ocupacionals normalitzades, i amb certs
estàndards d'estabilitat, per tant, de gentrificació als terrenys de la
precarietat. Cañada i Izcara afirmen, encertadament, que "aquest és un
debat polític fonamental des de perspectives emancipatòries, ja que la
invisibilització de bona part d'aquests treballs oculta dinàmiques
precaritzadores, sense coneixement suficient per part d'actors polítics,
sindicals i associatius que puguin fer-les front".
El gruix de
l'informe és el resultat de 21 entrevistes "semiestructurades en
profunditat a persones ocupades en diferents tasques i posicions en relació a
la comercialització i gestió d'habitatges d'ús turístic a la ciutat de
Barcelona realitzades entre els anys 2017 i 2020". El fet que l'àmbit
geogràfic sigui Barcelona no obsta que la majoria dels resultats i reflexions
siguin d'aplicació a la realitat dels HUT a les Illes Balears, i, especialment,
a Mallorca, i a la ciutat de Palma. És a dir, la realitat sociolaboral entorn
dels HUT illencs no és aliena a la confirmació "que en la majoria de
ciutats la gestió dels HUT és organitzada sota un esquema professional allunyat
dels supòsits col·laboratius publicitats per la companyia [Airbnb]", o que
"sota aquestes noves formes d'organització empresarial en realitat
emergeixen tres tipus de treball: assalariat, autònom i prosumidor" tot i
que el treball prosumidor (el que com "amfitrió" produeix i
consumeix) és minoritari en relació al conjunt de l'oferta d'HUT.
Hi ha a
l'informe un capítol dedicat a descriure amb força detall l'estructura de la
cadena de valor (propietat, comercialització, i gestió) i els treballs
associats dels HUT que ens apropa a la complexitat del sector dels lloguers
turístics, com a exemple de les complexitats de l'anomenada economia de
plataforma o economia amb base digital. Tanmateix, allò, a parer meu, més
rellevant ho trobam en el capítol de "Riscos de precarització
laboral". Les històries de trajectòries laborals que ens ofereixen les
persones entrevistades són testimonis en primera persona de precarietats
laborals amb escreix. Precarietats laborals que esdevenen en sòlits indicis
dels riscos de precarietat vital associada a la digitació de l'economia a
conseqüència, entre altres factors, de la desaparició de la mínima
reminiscència d'organització empresarial fordista, i, per tant, en un terreny
de dificultats gairebé desconegut per a l'organització sindical dels
treballadors i treballadores.
El subtítol de
l'informe d'Ernest Cañada i Carla Izcara Conde és "Alertes per a una
reactivació postpandèmica". Un enunciat que davant les, en paraules més o
manco literals de Jorge Riechmann, gegantines dinàmiques de deteriorament
ecològica-social en curs, és molt i molt pertinent. Segons el gran mestre
polonès d'escacs, Savielly Tartakower, "la tàctica consisteix a saber què
fer quan hi ha alguna cosa a fer. L'estratègia, a saber què fer quan no hi ha
res a fer". Idò, una tàctica segons la qual "los fondos europeos son
una oportunidad para que el turismo sea mucho más amable con el medio
ambiente" (Carmen Serra, presidenta del Grupo Serra, a la presentació de
"El Económico. Anuario 2020"), i la digitalització és la palanca de
per seguir creixent infinitament no són
altra cosa que part d'una estratègia –amablement digitalitzada en verd- que ens
porta al col·lapse, és a dir, a la situació en què ens tocarà pensar què fer
quan no hi hagi res a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada