Publicat originalment a Diario de Mallorca
(25-07-2021)
Fa
anys que circul bastant sovint pel carril bici de la plaça d'Espanya que va en
paral·lel a la cua de gent que espera per recollir menjar al Convent dels
Caputxins. Una cua que no deixava de créixer en els anys previs a la pandèmia i
que, òbviament, en aquests temps pandèmics ha adquirit unes dimensions com mai
havia vist.
La
cua de gent necessitada en el cèntric i
palmesà Convent dels Caputxins és, des de fa temps, una de les imatges
icòniques de les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que anualment
publica l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Cal precisar que
metodològicament l'ECV per calcular totes les seves variables, utilitza els
ingressos corresponen a l'any anterior. Per tant la que fa pocs dies s'ha
publicat, tot i ser la corresponent al 2020, és per dir-ho així l'ECV
immediatament anterior al daltabaix socioeconòmic causat per la crisi sanitària
de la covid-19. Altrament dit, les dades d'aquesta ECV no recullen encara
l'afectació de la pandèmia en les condicions de vida i en les carències
materials de la gent.
Les
dades més rellevants referides a les Illes Balears -insistesc calculades amb la
renda percebuda en el "boníssim any turístic de 2019"- són les
següents: a) la taxa de risc de pobresa o exclusió social AROPE (per les seves
sigles en anglès, At Risk Of Poverty or social Exclusion) se situà en el 22%.
Un 4,9% més que l'any anterior! b) Una mica més del 49% de les persones van
tenir dificultats econòmiques per arribar a fi de mes, mentre només el 15,9% hi
arribaven amb una folgada facilitat. c) en el 38,5% de les llars no van tenir
capacitat per a afrontar despeses imprevistes, el 31,8% no va poder permetre
anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any, gairebé el 20% de les llars
van patir problemes de pobresa energètica perquè no pogueren permetre's
mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada, en 12,5% patiren problemes
residencials perquè van tenir retards en el pagament de despeses relacionades
amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts d'electricitat i gas,
comunitat...), d) especialment significatiu és que en un no menyspreable 8,7%
de les nostres llars no van poder permetre's un menjar de carn, pollastre o
peix almenys cada dos dies.
En
termes de desigualtat i descohesió social són unes dades terribles, màxim si
prenem en consideració que aquests conceptes són estendards importants d'una
societat que se suposa transita per camins de l'anomenat progrés. Una situació
de desigualtat que, de ben segur, s'ha agreujat moltíssim pel brusc descens de
renda percebuda per una part significativa de la societat illenca en 2020 i el
que portam de 2021.
En
aquest sentit la cua dels Caputxins d'aquests dies representa el nostre
"sud de la pandèmia". Un "sud" que, en paraules Boaventura
de Sousa Santos, "no designa un espai geogràfic sinó un espai-temps
polític, social i cultural". És a dir, representa les moltes cues menys
visibles de la gent empobrida, amb cada dia més –i més severes- carències
materials. Tot plegat ens hauria d'interpel·lar sobre si pot parlar-se de
progressisme sense posar en marxa dispositius per a aplicar efectivament el
"revolucionari" article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans
que proclama que "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en
dignitat i drets..." Potser no és mala idea tornar a reivindicar amb força
el caràcter emancipador dels DDHH i tornar-nos a indignar amb Stéphane Hessel
que, en el seu "Indigneu-vos!" tan exhibit en les places del 15-M,
ens recordava que la Declaració Universal li deu molt a "l’esperit de la
Resistència [antifeixista]". I
tanmateix indignar-se no bastarà per bastir la resistència necessària per a no
sortir d'aquesta pandèmia amb més desigualtat, menys cohesió social i, amb
definitiva, amb un escreix en el debilitament de l'impuls igualitari de la
democràcia.
Però
sempre hi ha alternativa. La pregunta clau és quins dispositius de haurien de
posar-se en marxa? Se m'ocorren dos: D'una banda recuperar la garantia
d'integració social del treball assalariat i, conseqüentment, deixar
de normalitzar en nom de la competitivitat la pobresa laboral. La urgent pujada del
Salari Mínim Interprofessional i la total desactivació de l'entramat jurídic
per a la devaluació salarial i la precarització de les reformes laborals de
2010 i 2012 serien els primers símptomes que aquest dispositiu s'ha activat.
D'altra banda hauria d'activar-se una política social que actuï ex-ante per a
erradicar els riscos de pobresa i exclusió social i, amb una fiscalitat justa
de debò, alhora freni l'augment de les grans desigualtats. Això té un nom:
Renda Bàsica Universal i Incondicional. Mentre el progressisme polític social
no transiti decididament per aquests territoris i es conformi només en fer més
suportables les cues del nostre sud, es
mourà pel pedregar d’un caritatiu "no-(prog)-rés".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada