La
pregonera de les Festes de la Patrona de Pollença de l'any 1987 fou Xesca
Ensenyat. Fa, doncs, trenta-cinc anys que, una nit de juliol, el Claustre de
Sant Domingo s'omplí de gent per escoltar una "Compilació de bromes que
vàrem fer quan estàvem de bones i quan no hi estàvem i tot". Aquest és el
suggerent títol del pregó.
Cal
que digui, no fos cas que me n'oblides, que Xesca Ensenyat va llegir un text
cent per cent del seu univers literari. Un text que, a parer meu, amb el pas
dels anys no ha fet altra cosa que posar en relleu que per a la bona literatura
(encara que sigui del gènere dels pregons) el temps no passa, que manté claus
interpretatives de la societat actual, i, alhora, fa evident que, malgrat les
crisis múltiples, no ens poden faltar les bromes ni els riures. I que, tot i que
només sigui per resistir, visca la festa!
La pregonera de 1987
començava les seves paraules desitjant salut a la "gent xalesta que
celebra la Patrona amb un vestit nou i que pren un gelat de can Butxaca per
damunt plaça o una copa d'herbes a can Moixet, ditjosa gent que ha vist els
ases volar tal com va predir En Penya que succeiria, ulls que han vist córrer
xeregalls per Cuxach i han vist rompre ones a Cala Clara com un gojós desembarc
d'escuma tota sola, i ha vist arribar naus orientals i un mercader fenici que
estenia una catifa damunt la platja i hi componia ungüents de donar fregues,
oli perfumant i un collarí de llàgrimes de vidre ...".
Ara
cuidar la salut és escaient com mai, car volar els ases potser no es veurà pus
mai més, però la pandèmia de la covid-19 ha sigut tan al·lucinant com, per
paga, ho seran les properes pandèmies si no posam fre a la crisi ecològica en
la seva triple dimensió: climàtica, biodiversitat i espais naturals.
Malauradament, fa massa temps que s'ha normalitzat l'arribada de mercaders
fenicis en forma d'inversors immobiliaris. Ara ja nedam en una Mallorca que
està en venda ...
Na Xesca Ensenyat, a
les primeres línies del seu pregó ens avisava que parlaria "de quan
regnava el lloro de madò Ugueta, de quan passejaven l'envinagrat, de quan
cantàvem fent dissabte ...", al cap i a la fi, d'un temps que trenta-cinc
anys enrere ja era un temps passat. Ara el lloro de madò Ugueta –que,
efectivament, va tenir un esplendorós i flastomador regnat al Moll de Pollença
en les dècades dels 50 i 60 del segle passat- segurament maleiria la
turistificació total del poble, el fangal del fons marí que, científicament, permet
xerrar de la mar morta de Pollença, i no sé quantes coses més maleiria perquè
era un lloro força contestatari! L'envinagrat ja no es passeja (segur que hi ha
alguna directiva UE que no ho permet, alhora que no n'hi ha cap que reguli el
mercadeig especulatiu que desplaça la vida del centre). La gent que, els set
dies de la setmana, fa dissabte a les estades turístiques de lloguer va tan
cansada i medicalitzada que no té massa cantera ... Els temps han canviat.
Però n'hi ha de coses
que perduren. Per exemple: Xesca Ensenyat de bell antuvi d'explicar les
històries –i les bromes- de Don Toni Pueta, Miquel Mena, Biel de les Varques,
Jaume Panada, Toni Sion, del vell Roqueta, dels "parxes" que posava
en Pastanaga, del metge Daniel Medina, de madò Maria Tintorera i tants
d'altres, fa la següent declaració de principis: "No és difícil llegir una
frase genial a una biblioteca, el que és difícil és saber-la trobar dins la
boca d'una placera, d'un sereno, d'una dona que els dijous ve a fer l'escala
..." És a partir d'aquesta, diguem-ho així, epistemologia popular que el
seguit d'històries és un compendi de frases genials. Un exemple: "-- No
llegiràs res mai que un altre no hagi escrit! - digué [el vell Roqueta]".
La pregonera de les
Festes de la Patrona de Pollença de l'any 1987 acabà dient: "... en Joan
Mas va pegar un crit en la nostra llengua, va pronunciar un parell de paraules
que ara no ferien el mateix efecte perquè n'hi hauria més de la meitat que
dirien jozú mi arma que no me entero, va pegar aquest crit i tothom el va
entendre i no hi va haver ningú que no comparegués a banyar-se d'aquesta mar
salada com la tinta que escriu la història dels pobles que demà han de viure un
interminable episodi de felicitat". Qualsevol pregó d'ara mateix -trenta-cinc
anys del de Xesca Ensenyat i trenta-sis de l'aprovació de la Llei de
Normalització Lingüística de les Illes Balears- podria acabar amb la mateixa
frase. Tal vagada el "no me entero" hauria de ser, també, en alemany.
En qualsevol cas,
després de rellegir a la Xesca Ensenyat pregonera –gràcies a aquestes troballes
que, adesiara, t'alegren haver superat la vessa de fer dissabte a les
prestatgeries dels llibres i del paperum- malda afirmar que "si no puc
ballar, la teva revolució no m'interessa". Sospit que, amb l’objectiu de
“viure un interminable episodi de felicitat”, Xesca Ensenyat hi coincidiria amb
aquestes paraules d'Emma Goldman.
Publicat originalment a Diario de Mallorca (18-07-2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada