Publicat originalment
a dBalears (09-10-2022)
"El futuro es un país extraño" és el premonitori títol d'un llibre del mestre Josep Fontana,
editat a principis de 2013, en el que fa una reflexió sobre la crisi social de
començaments del segle XXI. A la pàgina 62 del llibre es pot llegir: "Uno de los objetivos más importantes
de este asalto a los derechos sociales es el que se refiere al sistema de
pensiones". Tot citant al professor de la
Universitat de Massachusetts, Gerard Epstein, Fontana explica que l'esmentat
assalt no ho és per raons pressupostàries, sinó per a posar als treballadors i
treballadores en mans dels bancs i dels sistemes privats de pensions. Cada cop
que record aquest paràgraf no puc evitar pensar en les polítiques que aplica el
ministre espanyol d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá.
El desitjat botí de
l'assalt és, dit sia de passada, estratosfèric: Segons la nòmina del proppassat
setembre l'import total de les pensions del Regne d'Espanya va ser de
10.867.048.776,94 €. Pel que fa al total de pensions pagades a les Illes
Balears la despesa del mes passat va ser de 205.252.639,50 €. Com se sap, el
grup de pensionistes més gran és el de persones jubilades, i, per tant, també
ho és la despesa (7.871.488.158,96 € i 154.044.377,33 € pel que fa,
respectivament, al conjunt de l'Estat i a les Illes Balears).
Sembla que, en
matèria de pensions públiques –i d'altres assumptes-, la possible tria sigui
únicament una mena de "o ensurt o mort". És a dir, entre les
retallades a cop de destralades de les dretes, o el seu deteriorament menys
brusc, emperò incessant, que practica el Sr. José Luis Escrivá que, no
s'oblidi, és ministre del "Gobierno más progresista de la historia".
El moviment de pensionistes,
contradient aquesta maleïda disjuntiva del "mal menor", ha
popularitzat l'eslògan "Governi qui governi, les pensions es
defensen!". Ara i aquí, això passa per: a) paralització dels mal anomenats
Plans de Pensions d'Ocupació, que, veritablement, són un autèntic "Cavall
de Troia" per avançar sigil·losament en la privatització; b) la
desaparició de la bretxa de gènere en les pensions, una qüestió inajornable per
a un Gobierno que es reclama feminista; c) aportar transparència a la situació
financera del sistema públic de pensions. En aquest sentit, és
incomprensible que el Gobierno de España dilati, incomplint la llei,
l'auditoria de la Seguretat Social; i d) garantir la
capacitat adquisitiva de totes les pensions. Això és fonamental en l'actual
situació d'inflació desbocada. I no val fer trampes! Per molt que ens vulguin
fer passar bou per bèstia grossa, en 2021 perderen un 3% de poder adquisitiu de
debò, i tot indica que -diguin el que diguin els aparells mediàtics i
propagandistes dels poderosos- en 2022 l'empobriment real de les pensions
públiques encara serà més gran.
En el llibre abans
esmentat, Josep Fontana ens advertia que les conquestes socials guanyades en
dos segles de lluites col·lectives no estan garantides. Que, en alguns casos,
caldrà tornar-les a guanyar, i, en altres, resistir per a què no ens les
furtin. I a sobre –això és importantíssim- haurem de fer-ho "amb mètodes
nous, perquè les classes dominants han après a neutralitzar els que usàvem fins
ara".
Aquesta és la
importància de la mobilització del moviment de pensionistes. Una mobilització a
vegades capil·lar (recollida de signatures als carrers, etc.), i, en altres
ocasions, més vistosa, com ara la manifestació del 15 d'octubre a Madrid, amb
presència d'organitzacions de pensionistes de tots els pobles de l'estat
espanyol. Aquest és el camí: Indesinenter, és a dir, sense aturar-se,
incessantment, en defensa de les pensions públiques!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada