La qüestió laboral en el lloguer turístic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-12-2022)

D'ençà que se'n va anar en orris el consens –més explícit que implícit- sobre la separació d'espais turístics i espais residencials, la polièdrica problemàtica del lloguer turístics ha sigut escrutada des de gairebé totes els vessants. Entre altres coses –i no és menor l'intens retrocés de posicions salarials i de drets socials de les classes subalternes-, la crisi de 2008 provocà una gran embranzida a una transformació sense precedents del capitalisme turístic. Sens dubte, l'impuls de l'economia anomenada col·laborativa i/o de plataforma presagiava un canvi que, aleshores, ni pronosticàrem ni imaginarem tan disruptiu. A Mallorca es passà –en un tres i no res en termes històrics- del debat sobre "canvi d'usos" d'establiments hotelers i de les inconveniències de barrejar població resident amb població turística, a una invasió turística arreu del territori insular per mor de l'eclosió del lloguer turístic a l'engròs.

La, diguem-ho així, desclosa del lloguer turístic es produí sense massa debat. Tot i que el batec de la "Gran Recessió" ja era fragorós, o que Airbnb s'havia fundat el 2008, el segon "Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears", que es publicà l'abril de 2009 sota el títol "Cap a una nova cultura turística", concloïa que els tres reptes de futur del turisme a les Balears eren els de la complexitat, la competitivitat, i la sostenibilitat ambiental. Ni mitja paraula, ni tan sols una reflexió probabilística entorn al fenomen del lloguer turístic. En fi, hem aconseguit ser campions de massificació turística, però som una calamitat en capacitat de prospectiva.

Ex post, és a dir, una vegada la bola del lloguer turístic ja era -parafrasejant l'expressió "Too Big to Fail" referida a les entitats bancàries neoliberals- "massa gran per limitar-la de debò", s'iniciaren els debats sobre la seua regulació, els efectes suposadament positius, les conseqüències nefastes en l'exercici del dret a l'habitatge (fa tan sols uns dies –el 7 de desembre d'enguany- Diario de Mallorca titulava "Dos de cada cinco viviendas de la oferta inmobiliaria de Baleares entre 2015 y 2021 son de alquiler turístico"), o la contribució cabdal a la massificació turística. Associat als processos de gentrificació i turistificació de zones residencials de Palma es recuperà –feliç recuperació!- la reivindicació del text "El dret a la ciutat" d'Henri Lefebvre en la formulació de "Ciutat per a qui l'habita, no per a qui la visita". En aquest temps han proliferat conceptes com ara "ciutat-negoci" [illa-negoci, en el nostre cas], "zona residencial convertida en zona de consum", i, amb tot plegat, es comença a interpretar -a col·lació de les reflexions de David Harvey sobre urbanització de l'espai com a element clau de l'absorció de capital i plusvàlua laboral- la gentrificació i la turistificació com a una nova lluita de classes.

Al temps que es continuen qualificant de "turismefòbics" els moviments de resistència a un model turístic en el qual el lloguer turístic és part essencial del mix de despossessió, proliferen els estudis acadèmics que, des d'una perspectiva crítica, investiguen les conseqüències del fenomen des de gairebé totes les disciplines de les ciències socials. Des dels aspectes jurídics als econòmics, des de l'antropologia a la psicologia (el proppassat 18-12-2022 Diario de Mallorca publicà una molt sucosa entrevista de M. Elena Vallés a l'investigador Agustín Cocola-Gant de la que el titular era: "La transformación turística de los barrios daña la salud mental de sus habitantes".

No obstant això, sorprèn l'absència de debat i investigació sobre els aspectes jurídic-laborals i de  Seguretat Social en el lloguer turístic d'habitatges, i, si s'escau, el com fer efectiu el control d'aquesta legalitat. A tall d'exemple, l'especialista en economia col·laborativa i dret laboral, Adrián Todolí, sosté que els llogaters de pisos turístics que hi fan treballs personals i directes (gestions amb la plataforma, comercialització directa, gestions amb els clients com ara entrega de claus, la neteja, etc.) haurien de donar-se d'alta com autònoms.

En qualsevol cas, en un context d'esvaïment de qualsevol miratge d'economia col·laborativa associada al lloguer turístic, allò que és absolutament rellevant és que a Mallorca –i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- no tenim ni una aproximació de quantes persones treballen en els lloguers turístics, i molt manco sabem en quines condicions ho fan. Tanta sort que el treball d'Ernest Cañada i Carla Izcara publicat a Alba Sud sota el títol "Qui neteja els pisos turístics?" (https://www.albasud.org/noticia/1521/qui-neteja-els-pisos-turistics), tot i referir-se a Barcelona, ens ofereix pistes per sospitar de l'existència a casa nostra de focus d'activitat laboral sense drets, amb casos d'explotació laboral, d'una feminització de la pobresa laboral insultant, de subcontractacions irregulars, d'absència de mesures de prevenció de riscos i malalties laborals, de sindicació impossible.

És sabut que el que no es mesura, no es pot millorar. També ho és de sabut que la porció d'un camp visual que queda fora de la vista s'anomena angle mort. Cal, doncs, visibilitzar la qüestió laboral en el lloguer turístic a les Illes Balears. Acabar amb aquest angle mort és possible i necessari. És qüestió de justícia social!