Publicat originalment a dBalears
(05-11-2023)
El
calendari marcava febrer de 2021 i el llavors vicepresident del Gobierno de
España afirmà: "No hi ha una situació de plena normalitat política i
democràtica a Espanya". Es va muntar un sideral mediàtic i polític. Pablo
Iglesias va ser tractat com una mena d'ase dels cops. Però, no va recular. Ans
al contrari. A més cops, més reafirmació. El aleshores líder de Podemos -i
actual portaveu àuric del món podemita-, als pocs dies de desfermar-se la
tempesta, reblava el clau tot afirmant: "És obvi que a Espanya no hi ha
plena normalitat democràtica". És clar que Iglesias defensava una
obvietat: que els dirigents independentistes catalans eren presos polítics i
exiliats; que les clavegueres de l'estat existeixen; que la fugida del Borbó
emèrit, la corrupció existent en els mitjans de comunicació del règim, o la
revolta antidemocràtica de les elits judicials són fets, entre d'altres, que
palesen una situació de anormalitat democràtica més que evident.
Ve
a tomb recordar l'anterior perquè la
realitat és tossuda i d'anormalitats democràtiques en menjam per pa i per sal i han esdevingut en una
"nova normalitat". A tall d'exemple:
És
anormal en una democràcia l'absència, gairebé unànime, en els grans mitjans de
comunicació de pensament crític, i tota l'ostentació oficial entorn de la jura
la Constitució d'Elionor de Borbó. Que una noia de 18 anys juri una norma
constitucional que manté la Llei Sàlica és un despropòsit de dimensions
còsmiques. Tota l'operació Elionor de Borbó –inclòs l'intent de convertir-la en
una imatge pop- per garantir per sempre més la continuïtat de la institució
monàrquica és l'anormalitat. Allò democràticament normal seria un referèndum
per decidir entre monarquia o república. Que no ens prenguin el pèl, si no ens
deixen votar és perquè el republicanisme és majoritari.
És
una greu anomalia democràtica la persistent rebel·lió sediciosa de les elits
judicials, ara entorn de l'amnistia. Ara bé, cal considerar com a fet
substancial d'aquesta anormalitat democràtica
que en l'anterior legislatura espanyola –la del "gobierno más
progresista de la historia"- no s'hagin girat tots els calcetins de la
legislació que permet aquesta permanent revolta judicial.
Sens
dubte, cal considerar una estructural anormalitat democràtica la influència
institucional religiosa i els privilegis de l'Església catòlica que representen
els Acords de 1979 amb la Santa Seu, així com els existents amb altres
confessions religioses. Val a dir que aquesta és una anomalia democràtica
constitucionalitzada. Recordem que tot i que l'article 16.3 de la constitució
espanyola digui que "Cap confessió tindrà caràcter estatal", es veu
immediatament negat a continuació, en assenyalar que "Els poders públics
tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran
les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres
confessions".
Això
explica dues anormalitats democràtiques recents en aquest àmbit: Per una banda,
les greus insuficiències en l'Informe del Defensor del Poble sobre els abusos a
menors a l'Església. I, per l'altra, que en el pacte de Govern PSOE-SUMAR no es
considerin una injustícia a resoldre els grans privilegis que continua tenint
l'Església catòlica. Tanta sort que existeix Europa
Laica que denuncia aquests
fets!
En
fi, que el govern municipal de Palma tregui els sants al
carrer i amagui símbols de
drets civils és una casposa anormalitat democràtica. Una democràcia no laica
és, per se, una anormalitat. D'aquí plora la criatura!
Tanmateix,
l'anormalitat democràtica més esfereïdora ara mateix, és la pusil·lànime
actitud del president del govern espanyol –que ara ostenta a la presidència
rotatòria del Consell de la UE-, Pedro Sánchez en relació amb el genocidi de
Gaza. Oficialment, la protecció i promoció dels Drets Humans constitueix un eix
prioritari de la política exterior del Regne d'Espanya. Anormalitat democràtica
és, també, a dir una cosa i fer-ne una altra. Com diu l'editorial d'ahir del digital CTXT: "Ante crímenes de
guerra y de lesa humanidad como los que está cometiendo Israel no caben ni el
silencio, ni el disimulo, ni la diplomacia discreta. Estamos en un momento
realmente decisivo; y todo el que no se desmarque claramente de esta locura
será cómplice de ella para siempre”.
Car com l'aigua!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada