Fixos Discontinus: Víctimes del “decretàs del retall”?

Cada dia que passa estic més indignat. No nomes és que les mesures incloses en el Reial decret llei 8/2010, de 20 de maig, (i les seves rectificacions) pel qual s’adopten mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic, siguin injustes, ineficients i equivocades, sinó que amb la seva presentació i defensa s’han carregat el discurs moderadament progressista de sortida de la crisi. A les patètiques escenes del debat parlamentari (les quals, en la meva opinió, palesaren la demagògia de la dreta, la pèrdua de nord del PSOE i la incipient alternativa per l’esquerra) que va convalidar l’esmentat Reial decret llei, s’hi ha d’afegir la literalitat del BOE. En aquest sentit recomano una acurada lectura de l’«exposició de motius», en què trobareu escrites coses tan irritants com aquesta: “De acuerdo con esta necesidad, el presente Real Decreto-ley recoge una serie de medidas de ajuste que tratan de distribuir de la forma más equitativa posible el esfuerzo que toda la sociedad debe realizar para contribuir a la sostenibilidad de las finanzas públicas”.

Quina barra! Com poden parlar de distribució equitativa dels esforços i alhora només aplicar mesures de retalls als més dèbils: persones al servei de les administracions, pensionistes, la gent necessitada d’atenció a la dependència, els futurs pares i mares... A més a més, el retall d’inversió pública provocarà (tant de bo m’equivoqui) una llarga temporada d’estancament econòmic i de manca d’ocupació.

Crec que en el seu discurs d’oposició al paquet de retalls, els sindicats de les Balears haurien d’incloure-hi un col·lectiu de víctimes en principi no identificades. Em refereixo a la necessària millora de les prestacions socials dels Fixos Discontinus, cosa sobre la que, fins on jo sé, hi començava a haver un ampli consens polític, social i econòmic. Es tracta de la necessitat de millores en els àmbits de la protecció social d’atur i de jubilació d’aquesta modalitat contractual de tanta importància quantitativa i qualitativa per a una realitat econòmica i laboral tan estacional com la de les Illes Balears. Sincerament, si no es fan els canvis que permetin que els Fixos Discontinus cobrin de l’atur amb períodes de cotització inferiors als 180 dies, el cost de la crisi serà cada vegada més feixuc per una bona part de la ciutadania d’aquestes illes.

Tant de bo també vagi errat en aquest tema, però la meva preocupació té la següent base: 1.- A finals de l’any passat, arran d’una iniciativa presentada al Senat pel Senador Pere Sampol a proposta de CCOO, el parlamentari del PSIB-PSOE Pablo Martin es va comprometre a presentar a partir de febrer de l’any 2010, una proposta per solucionar la problemàtica d’aquest col·lectiu. Aquest compromís ha acabat amb una ineficaç proposició no de llei que demana que el Govern faci un estudi sobre aquesta problemàtica. 2.- Paral·lelament, en el document sobre la reforma laboral el Govern ho diu amb una claredat absoluta: “En lo que se refiere al contrato eventual, parecería más coherente que las actividades estacionales de carácter intermitente o cíclico no justificaran la realización de esta modalidad contractual temporal, reorientando ese tipo de actividades, tal y como sugiere la legislación actual, hacia el contrato fijo-discontinuo, sin afectar a la actual protección por desempleo de este último.”

És per això que la intuïció em diu que la “lògica” del RDL de la retallada dificulta la superació d’aquestes incomprensions i que manca la voluntat del Govern de l’Estat per solucionar aquest injust tracte dels Fixos Discontinus. Estic segur que si aquesta modalitat contractual fos tan important i estratègica en el conjunt d’Espanya como ho és a les Balears, faria anys que ja estaria solucionat.

Foto: Té remei la insuficient protecció social dels FFDD?

Algunes preguntes retòriques sobre el pla d’ajust del Zapatero

Fins ara el Govern del PSOE –amb més o menys convicció- deia que el dèficit públic era la conseqüència de la resposta que els estats donaven a la crisi. En cap cas era el causant ni molt manco el responsable de la fallida econòmica. Què ha passat perquè ara sigui imprescindible dir i fer el contrari? Qui són aquests anomenats mercats? Tenen alguna legitimació democràtica?

És impresentable el desprestigi i menyspreu del Govern de ZP envers les persones empleades al servei de les administracions públiques. Se n’adonen que si no canvien el discurs pot provocar un enfrontament entre empleats i empleades públiques amb les persones aturades i, fins i tot, amb els treballadors i treballadores de l’empresa privada?

Si no es compleixen els acords signats i alhora no es dóna resposta a les mobilitzacions que ja estan en marxa a l’àmbit de la Funció Pública, no estarem en una campanya de desprestigi d’allò públic? No és això més propi de la dreta econòmica i política?

Se n’ha parlat poc, però les tisores han arribat al Pacte d’Estat contra la Pobresa signat per tots el grups politics amb presència al Parlament de l’Estat, amb el compromís d’arribar al 0,7% de la Renda Nacional Bruta a l’any 2012. Amb el pla d’ajust, es mantè el pacte?

Si el que es vol és no apagar les petites espurnes de recuperació econòmica i impulsar els dèbils símptomes de millora en el mercat laboral, està més que demostrat que per disminuir el dèficit públic hi ha més marge de maniobra al costat del ingressos. Idò, per què no hi ha un pla per perseguir -de debò- el frau fiscal i una política fiscal que garanteixi els principis de progressivitat i suficiència?

Jo crec que el principal mèrit d’un polític o d’una política no és únicament governar, l’autèntic mèrit és governar bé. Des d’una perspectiva porgresiste, es pot governar bé sense equitat?

Inclou el pla d’ajust una reforma laboral que faci malbé els drets laborals i socials? i per tant, hi haurà motius per a la convocatòria, organització, realització i posterior gestió d’una vaga general?

De tota la vida la gestió posterior a una valga general és una qüestió cabdal, i en temps de vaques magres aquesta gestió és extraordinàriament complicada. Basta recordar que amb la darrera es va aconseguir la retirada de gran part (no del tot) del tristament famós decretàs de l’Aznar. La legislació anti drets laborals del PP ja s’havia publicat al BOE, malgrat tot i juntament amb el Ministre de Treball, se’n va anar en orris, però eren temps de vaques molt grasses! Per tant la pregunta clau és la següent: tenint en compte que a Espanya no hi ha tradició de vaga general únicament de protesta, com per exemple la que tenen a Itàlia, hi ha pressa per fer ús d’aquest instrument de mobilització?

El procés constituent de l’esquerra alternativa i verda de Balears (i III)

Des d’ara, res no serà igual

Amb aquesta tercera entrada acabo les meves particulars i intransferibles reflexions sobre aquest procés constituent de l’esquerra alternativa i verda de Balears. Dic -amb tota intenció- que el que acabo d’escriure és sobre aquest procés, i no de la construcció d’una força d’esquerra, alternativa, verda i de Balears. Segur que d’això en parlaré en altres ocasions. Àdhuc penso que des d’ara res serà igual i a la fi és podrà construir xarxa organitzada de la gent d’esquerra per lluitar organitzativament per un altre món i, conseqüentment, per unes altres Illes Balears i Pitiüses. Fent-ho amb modèstia, amb la nostra diversitat i tolerància, sense cap dogmatisme ni tema de debat tabú.

Per què penso que res no serà igual en aquest procés dialèctic de construcció d’una forca política nova? Idò perquè ara sabem qui té marge d’acord amb tots els altres i per a qui el valor de la síntesi de la diversitat és real.

Per entendre millor el que vull dir, llegiu els paràgrafs següents:

1.- “El ‘full de ruta’ marca l’itinerari del procés constituent, i es basa en la participació, la reflexió i l’acció. El ‘full de ruta’ es va iniciar a la VII Assemblea d’EUIB, el passat mes de febrer, que va considerar el procés com una necessitat objectiva (o una estratègia necessària) de l’esquerra alternativa.”
“Volem rompre amb allò que fan els partits clàssics, i en lloc de parir una ponència per part de la direcció (d’EU, o de qui sigui), que és el que solen fer els partits, perquè llavors ho discuteixi la base, en el procés constituent són els diferents Grups de Treball (grups de base oberts de caràcter sectorial, temàtic), els que han d’elaborar...” (Del Full de Ruta aprovat el 26 de setembre de 2009 a la Trobada d’inici del Procés)

2.- “Una esquerra radicalment democràtica, republicana i sobirana, que creu en el federalisme com a mode d’articulació d’Estats i de projectes polítics. Que sigui un vertader laboratori de participació i de revalorització de la política amb majúscules, que experimenti sense por a què les decisions més simples i les més complexes les prengui cada vegada més gent i cada vegada de manera més directa i inclusiva., una esquerra que practiqui el “manar obeïnt”.
“Una esquerra amb capacitat de síntesi i d’elaboració programàtica, constructiva i no dogmàtica, que aposti per aliances unitàries amb totes les forces polítiques transformadores, que faci de la feina per la unitat en la diversitat una de les seves senyes d’identitat. Una esquerra amb un projecte comú interinsular, però amb estratègies i aliances adaptades a la realitat de cada illa.” (Del Manifest per una Esquerra del segle XXI a les Illes Balears i Pitiüses)
3.- "El projecte federal no es pot tocar, perquè està en les bases del projecte d'esquerra alternativa i verda", han assenyalat els quatre representants”. “Pels federalistes es pot replantejar tot, però no la relació amb Izquierda Unida” (De la premsa de divendres 14 de maig de 2010).

Cony! això darrer es diu el primer dia, ens estalviem ser contradictori amb el que s’escriu als manifests i fulls de ruta. Per a això no calen hores i hores de debat, ni temps per la feina d’elaboració programàtica. És veritat que aquestes coses ens han afectat, a les persones que hem participat en el debat i en l’aportació. A qui ha cercat la majoria emprant hores i hores en apuntar gent que no havia debatut ni participat en l’elaboració programàtica, poc li deu importar.

Amb tot, el que més m’ha escandalitzat és que hi hagi gent que ha volgut liderar un debat col·lectiu amb la intenció que algunes persones canviàssim d’opinió sobre una qüestió fonamental. Segons sembla, hi ha qui ja tenia decidit que es fes el que es fes, el procés havia d’acabar amb un aggiornamento de la franquícia balear d’Izquierda Unida. Amoz Oz, en el seu magnífic llibret titulat Contra el fanatisme, diu: “Crec que l’essència del fanatisme rau en el desig d’obligar els altres a canviar.” Per això molta gent no hem anat a l’Assemblea de Mallorca que s’ha celebrat el dissabte 15 de maig. Debat, tot el que es vulgui, fanatisme ni un. Ni sobre les relacions amb Izquierda Unida ni cap altre.
Acabo: Enhorabona David Abril i Fina Santiago per la vostra coherència…