La bretxa d’edat i de gènere en l’ús de les TIC

Aquest és el títol del número 46 de Temes Socioeconòmics Gadeso amb el que acabam una sèrie que hem dedicat a esbrinar, encara que sigui succintament, els trets principals de la situació de l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a les Illes Balears durant l’any 2014. En els números anteriors hem analitzat la situació actual de les TIC en l’àmbit de les empreses i els habitatges illencs, l’ús que en fan les persones de 16 a 74 anys, i el comerç electrònic per a usos domèstics i/o particulars. En coherència amb la trajectòria de la Fundació Gadeso, no hi podia faltar en el tractament d’aquest assumpte una menció a la bretxa d’edat i de gènere. Val a dir, per una banda, que totes les dades provenen de l’enquesta sobre equipament i ús de les TIC en les llars que elabora l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Els resultats, publicats el 2 de setembre de 2014, corresponen a entrevistes realitzades entre els mesos de gener i maig d’aquest any, per tant són dades prou recents. I, per una altra banda, dir que tots els números de Temes Socioeconòmics Gadeso són accessibles a www.gadeso.org.

Després d’aquests prolegòmens, anem a les dades. Per no fer-ho massa extens, no em queda més remei que fer la següent tria de l’abundant informació disponible: a) El 79,1% de població adulta fa ús de l’ordinador. En població infantil (10-15 anys) aquest ús ascendeix al 95,9%. Però només un 33,5% de persones de 65 a 74 anys en fan ús. El gap de gènere més significatiu en l’ús de l’ordinador es produeix entre la població de 65 a 74 anys (11,3% més entre els homes). b) El 77,5% de persones adultes fan ús d’Internet. Entre la població infantil aquest percentatge s’enfila fins al 95,2%, però només un 26,7% de persones de 65 a 74 anys en fan ús. També hi ha un important gap de gènere (del 27,2%) en la població de 65 a 74 anys. c) El 95,5% de població adulta usa mòbil, per gairebé un 60% de la població infantil. Entre la població de 65 a 74 anys, el percentatge d’homes que en fan ús és un 11,7% superior al de dones. d) Hi ha un gran gap entre la població jove i la població de més edat que fa compres per internet (41,6% en persones de 16 a 24 anys enfront de només 5,6% en persones de 65 a 74 anys). En demès, hi ha una considerable bretxa de gènere entre la població de més edat (7,4% entre els homes).

Una vegada exposades les dades, sembla pertinent insistir en la següent idea: cal treballar per evitar qualsevol agreujament de la bretxa digital en els àmbits socials, laborals, de gènere, generacionals, de consum i de participació política. Concretament, pel que fa a les bretxes d’edat i de gènere s’ha de posar èmfasi en la seva reversibilitat Per això seria important que les polítiques d’austeritat centrades en la contenció dels dèficits públics no seguissin impossibilitant el desenvolupament de “L'Agenda digital per a Europa" (un dels set pilars d’aquella Estratègia Europea que parlava d’un creixement intel·ligent, sostenible i integrador). Recordi’s que aquesta agenda digital proposa explotar millor el potencial de les TIC per afavorir la innovació, el creixement econòmic i el progrés amb cohesió social. En aquest sentit, és imprescindible facilitar a tothom l’ús de les TIC; la igualtat d’oportunitats també en aquest àmbit és una de les claus per evitar la dualització social.

Tanmateix, les causes d’ambdós gaps analitzats (el d’edat i el de gènere) tenen causes distintes. Per una banda, les persones joves són “natives” de l'univers d’aquestes tecnologies, és a dir, han nascut en societats que han incorporat per a la quotidianitat de la vida l’ús les TIC i del que alguna literatura anomena Internet of Things (Internet de les coses), que, de forma molt majoritària, forma part amb normalitat dels seus processos d’aprenentatge formatius, vitals, professionals i laborals. Per contra, les persones de més edat han hagut de recórrer itineraris adaptatius envers el món de les TIC. En aquests últims casos, el nivell de formació i la posició econòmica hi juguen un paper clau. Prenent en consideració que l’ús de les TIC té una importància cada vegada major per l’ocupació laboral, el consum, l’oci, etc., caldria escurçar aquestes diferències per evitar el que alguns autors identifiquen com un risc de “despotisme il·lustrat 2.0”.

Per un altre costat, la bretxa de gènere en l’ús de les TIC cal analitzar-la en el context de les desigualtats entre homes i dones en gairebé tots els àmbits de la societat. És cert que entre el col·lectiu d’infants i joves les diferències per gènere són cada pic menors i, per tant, hom podria dir que, tot i que massa a poc a poc, avancem cap a la igualtat entre dones i homes. Però no queda més remei que recordar que el gap negatiu (la discriminació de les dones en relació als homes) fa molts d’anys que no és degut a motius formatius o de manca d’habilitats. Ans al contrari, obeeix a una concepció i organització social que impossibilita una veritable igualtat d’oportunitats. Sembla mentida, però en ple segle XXI encara és pertinent recordar a la filòsofa feminista, Mary Wollstonecraft, que a la seva obra Vindicació dels drets de la dona (1792), afirmà: “Cal esperar, en aquest segle de les llums, que el dret diví dels marits, com a dret diví dels reis, pugui i hagi de contestar-se sense perill; i encara que la condemna no silenciï a molts disputadors turbulents, no obstant això, quan s'ataca algun prejudici prevalent, els intel·ligents ho tindran en compte i deixaran als de la ment estreta que protestin amb vehemència irracional contra la innovació.” Dit altrament, acabar amb la bretxa digital de gènere és innovació, i la innovació social és qüestió d’igualtat.

Publicat originalment a Diario de Mallorca  (Edició paper 29/1/2015)

Les noves precarietats que comença a detectar l’EPA

ferranaguilo  (Tira 24/01/2015)

A les Illes Balears, la precarietat laboral entesa com a relació laboral temporal, inestable o de temporada no és un fenomen recent. El mercat laboral illenc ha tingut durant molts d'anys una considerable bossa de persones amb relacions laborals temporals associades a una intensa estacionalitat del sector turístic o, en els anys en els quals el nostre model de creixement va patir intensament el 'vici del ciment', a un gran pes dels contractes d'obra. Tot plegat, les característiques pròpies del nostre 'model d'ocupació' eren les trajectòries laborals discontínues, la rotació laboral, els dèficits formatius provocats per l'abandó primerenc del sistema educatiu i una alta taxa d'activitat femenina lligada als treballs més feminitzats dels sectors dels serveis. Molta gent –fins i tot de l'anomenada classe mitjana– vivia en una situació laboralment inestable, però que no li impedia gaudir d’una certa capacitat de consum –facilitada pel crèdit fàcil– i de modests ascensos socials. Això és història. El que és nou és el fenomen que associa precarietat amb pobresa laboral.

Aquest empobriment de la gent que treballa és conseqüència d'un seguit de fets: retallades a l'estat del benestar, polítiques fiscals no progressives i, sobretot, d'allò que el sociòleg britànic Richard Brenn ha anomenat "transferència de riscos" de les empreses als treballadors. És a dir, en el nou capitalisme real –el del neoliberalisme triomfant–, els capitalistes deixen d'assumir els riscos de les seves inversions en capital laboral. Ara són els treballadors i treballadores els que han de viure al límit d'una possible situació d'exclusió social. Òbviament aquestes transferències de riscos no es produeixen per generació espontània ni per les dinàmiques dels mercats, ans al contrari, s'impulsen, en moltes ocasions amb vergonyosos dèficits democràtics, des de les institucions i des de l'àmbit polític. És el que en el Regne d'Espanya va passar amb les "reformes laborals" de 2010 i de 2012. En la primera, impulsada per Zapatero, la "transferència de riscos" dels ocupadors als ocupats era suau; la segona, impulsada per Rajoy, és una transferència extraordinàriament radical.

Els efectes es comencen a notar en forma de noves precarietats. Una anàlisi acurada de les dades que ens acaba de subministrar l'EPA del quart trimestre de 2014 ens en dóna moltes pistes. Vegem-ne algunes:

Hi ha dues informacions que sembla obligatori comentar d'entrada: per una banda, la xifra de 111.400 persones aturades a Balears. Són moltes, però hom podria dir que amb una població activa (persones en condicions i voluntat de treballar) que no sofreix gran variació interanual (589.900 en el quart trimestre de 2014 davant les 588.500 en el mateix trimestre de l'any anterior), la població aturada descendeix un 16,67% (22.300 persones) en comparació al mateix trimestre de l'any anterior. Això situa la taxa d'atur illenca en un 18,88%. Certament, és la taxa d'atur d'un quart trimestre més baixa des de 2009, però continua molt per sobre d'aquelles prèvies a l'esclat de la crisi (explosió de la bombolla del ciment), que no arribaven al 10%. No obstant això, vet aquí la primera precarietat: l'atur de llarga durada (més d'un any) i de molt llarga durada (més de 2 anys), que se situen, respectivament, en un 16,9% i un 29,3% sobre el total d'atur estimat. És un gran problema en el qual el Govern de les Illes Balears té una responsabilitat directa, perquè a ell li correspon aplicar les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) d'àmbit estatal i implementar les pròpies de Balears. Val a dir que les PAO són l'instrument europeu per excel·lència per a aconseguir que la situació d'atur no es perllongui en el temps. La segona de les precarietats és l'exclusió social que provoca que moltes llars tinguin tots els membres a l'atur. En l'últim trimestre de 2014, les llars illenques en aquesta situació eren 38.100. Gairebé un 9% del total!

Com a tercera precarietat cal esmentar la taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys), que continua altíssima (un 44,07%). Tingui's en compte que, mentre la taxa d'ocupació del total de la població és d'un 51,29%, la de la població menor de 25 anys és únicament d'un 22,23%. Si aprofundim un poc més en la situació d'aquest col·lectiu, observarem que de les 99.400 persones de 16 a 25 anys, 54.000 són inactives perquè són estudiants i únicament 22.200 són persones ocupades. Conclusió: es pot estimar que la població jove que ni estudia ni treballa ronda les 23.000 persones. Algú parlà en alguna ocasió d'un programa de 'Garantia Juvenil'?

Però allò fonamental de les dades de l'EPA del quart trimestre és que, en termes anuals, disminueix el volum de població aturada. És això conseqüència de la creació d'ocupació? No necessàriament. Fonamentalment és conseqüència de l'extensió de la gran cicatriu causada per l''externalització de riscos' que abans s'ha citat i que no és altra que la precarietat laboral. Aquesta precarietat s'observa en dues dades: a) El nombre de persones autònomes dependents (els 'autònoms proletaritzats') han passat de 53.300 en l'últim trimestre de 2013 a 64.500 el 2014, és a dir, han augmentat un 16,6%. b) El progressiu augment del nombre de persones ocupades a temps parcial: un 7,9% més en el quart trimestre de 2014 que en el mateix trimestre de l'any anterior. Aquestes són les xifres dels dos fenòmens que, en l'actualitat, més precaritzen el treball i les vides de la gent.

De ben segur que hi haurà qui no vulgui veure cap precarietat i posarà l'accent en el fet que aquest quart trimestre de 2014 s'ha tancat amb 23.700 persones ocupades més que el quart trimestre de l'any anterior. Val a dir, però, que, d'aquesta xifra total de creixement de l'ocupació, el 70% són ocupacions precàries, i amb tota seguretat en un percentatge més elevat són ocupacions 'low cost'. És més, cal tenir en compte dues coses: la primera és que l'EPA és una enquesta permanent que es realitza al llarg del trimestre (no és una foto d'una data concreta); la segona és la definició d'ocupats que fa l'EPA: "Persones de 16 o més anys que durant la setmana de referència han estat treballant durant almenys una hora, a canvi d'una retribució". Per tant, és molt probable que, en un context d'augment del nombre de contractes temporals de molt curta durada (d'algunes hores, d'uns dies, per a treballs estacionals de caps de setmana, per a treballs nadalencs, etc.), l'augment de població ocupada estimada per aquesta EPA vulgui dir que hi ha més gent que ha treballat algunes hores durant el trimestre. És a dir, el més plausible és que el que s'hagi detectat sigui un estirabot del volum de treballadors i treballadores pobres.

No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Malauradament, els governats del PP d'aquí i d'arreu d’Espanya estan en aquesta posició de no voler veure els costs socials de la precarietat. Els que sí que els volem veure no som una colla d’ antisistema perillosos. Senzillament recordam que, a tall d'exemple, en la declaració final de la cimera del G20 de setembre de 2013 a Sant Petersburg, s'afirmà que: "(La) necessitat més urgent és augmentar el ritme de la recuperació mundial, generar un major creixement i millors llocs de treball". Idò sí, ho han llegit bé, la necessitat mundial és generar millors llocs de treball. Tal vegada els governants d'Espanya i de les Illes Balears no són d' "eixe món".

Publicat originalment al Ara Balears (27-1-2015) 

Ελλάδα (Grècia): ... els temps estan canviant...

Tal com estava pronosticat, Syriza ha guanyat les eleccions gregues. Ha guanyat  amb contundència o ha quedat a dos escons de la majoria absoluta.. Alexis Tsipras serà el nou president del Govern de la República Hel·lènica. Em direu sentimental però, des d'ahir vespre, no em puc treure del cap aquella fantàstica versió de Gerard Quintana i Jordi Batiste del “The Times They Are a-Changin” de Bob Dylan. Aquella cançó que diu “Veniu, ministres, diputats, escolteu-me de grat, deixeu lliures les portes, no detureu pas ningú. Atenció! els endarrerits, són els que ho perdran tot. Deixeu el vostre vell camí ja no serveix; no sentiu aquest vent que us trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan canviant.”

Per als que pensem que el poder és global però la política és excessivament local i, alhora, estem convençuts que per a entendre la globalitat cal entendre primer lo local, i que per transformar la globalització neoliberal en una globalitat de drets humans cal, sens dubte, transformar la situació local (en paraules de Joan Nogué i Font: “Si vols ser global primer has de ser local, mirar-te el món des d'un lloc.”), no podem més que celebrar que una força política com ara MÉS per Mallorca participés en el I Fòrum del Sud d’Europa en suport a Syriza. Tinc per a mi que el text de la Declaració de Barcelona, és d’aquests documents que fan història.

Certament, és temps d’acabar amb l’austeritat i la desigualtat! És temps per a la democràcia i la solidaritat! És el moment per canviar Europa!” Però Alexis Tsipras no ho tindrà fàcil. Una ciutadania europea -espacialment la del sud- mobilitzada fent-li costat potser serà clau. Tant de bo la socialdemocràcia europea s’adoni aviat que el que passa és que els temps estan canviant. Una altra Europa és possible.