Explotació laboral i unitat de l’esquerra

Hauríem de convenir, amb Yanis Varoufakis, que el mercat laboral és quelcom molt diferent d'un mercat, posem per cas, de fruites i verdures, o de programaris tecnològics, primer, perquè té un funcionament molt diferent dels mercats pròpiament de mercaderies, a tall d’exemple, la baixada dels preus (salaris) no garanteix una pujada de la demanda de productes (ocupacions remunerades); segon -i molt més important-, afecta la llibertat de les persones. Per què?

Per una banda, perquè les persones amb treballs remunerats desitjats i/o que participen en el mercat laboral voluntàriament son un col·lectiu privilegiat i minoritari. La majoria, en paraules d'Albert Camus, "no sol tenir més que una manera de sortir d'aquesta situació [la fam], i aquesta manera és el treball". I, d'altra banda, cal tenir present que el poder de direcció de l'activitat laboral per part de l'empresari/ària durant la jornada laboral res té a veure amb la llibertat individual -republicana diria jo- dels clàssics (verbigràcia la que defineix Aristòtil en la "Teoria de la llibertat en l'home"), ni, per descomptat, amb la d'una democràcia moderna.

Precisament per això, és fonamental establir controls democràtics i tuïtius, és a dir, d'empara a la part més feble en les relacions laborals. I, no obstant això, s'acaba de produir una seriosa reculada en aquesta direcció: El mes passat el Tribunal Suprem ha sentenciat que les empreses no estan obligades a fer un registre de la jornada diària de tota la plantilla per comprovar que es compleix la jornada laboral. Amb aquesta sentència a la mà, la Inspecció de Treball i Seguretat Social, en una recent circular interna,  ha reconegut que tindrà molt més difícil (pràcticament serà impossible) perseguir les prolongacions de jornades, la realització d'hores extraordinàries imposades, els contractes a temps parcial fraudulents, i, en definitiva, algunes de les pràctiques d'explotació laboral tan presents en tots els casos que últimament proliferen.

És cert que, des de sempre, els mecanismes legals per a aquest control de la jornada laboral (bàsicament el registre de jornada establert a l'article 35.5 de l'Estatut dels Treballadors, i l'article 12.4 de l'E.T. per als contractes a temps parcial) han estat molt febles. Una realitat explicada amb extraordinària claredat per la Unió Progressista d'Inspectors de Treball (UPIT) en afirmar: "hem pogut comprovar, en els milers de visites als centres de treball realitzades en els últims anys, que aquest mecanisme de control era manifestament deficient puix que, com que no és un registre públic, en moltes ocasions derivava en un mer formalisme, susceptible de fàcil manipulació, que no guardava relació amb la jornada real realitzada als centres de treball".

Amb l'híper precarització, i, com a part d'ella, l'extensió de la contractació a temps parcial, provocada per la Reforma Laboral del PP, aquesta sentència del Tribunal Suprem és un preocupant "ploure sobre mullat": A més desregulació menys control!

Sens dubte és, doncs, urgent que, com afirma la UPIT, "es promogui una modificació legislativa que estableixi mecanismes clars i obligatoris de registre del temps de treball que facin possible un control efectiu per part de la Inspecció de Treball en tan transcendental matèria", perquè, en cas contrari, encara que s’invisibilitzin, augmentaran de debò els casos d'explotació laboral.

Sobre aquest assumpte, és a dir, en l’objectiu d’acabar amb la barra lliure a l’explotació laboral -com en tants d'altres- caldria esperar una sòlida unitat de l'esquerra parlamentària. En cas contrari, caldrà concloure, parafrasejant al mestre Umberto Romagnoli, que a aquesta esquerra política li ha ocorregut el que al soldat desaparegut en combat: uns diuen que ha mort com un heroi, i uns altres que ha desaparegut.

Publicat originalment a El Periscopi  (31-V-2017)

"Toros a la balear” com a metàfora de l'esgotament de l’autonomisme

Per a què ens serveix "el Estado de las Autonomías" si, ni tan sols, una majoria parlamentària no pot legislar que les corregudes de braus a les Illes Balears passin a la història? Que la sortida de les forces parlamentàries signants dels Acords pel Canvi per sortejar la sentència del Tribunal Constitucional que tombà la Llei catalana que prohibia les corregudes sigui crear uns "toros a la balear" és, certament, enginyosa. Si al final s'aprova la modalitat de corregudes de bous a la balear, és a dir, amb controls antidopatges als toros i a tots els professionals involucrats, sense matar el toro, i amb l'obligació de retornar l'animal al lloc d'origen, amb la prohibició dels cavalls i de la utilització d'instruments punxants, com puntes de pica, banderilles, punyals, estocs o espases, etc., no s'implantarà la prohibició reclamada per la lògica animalista i el sentit comú d'aquestes altures del segle XXI, però "anar als toros" serà alguna cosa molt diferent del que hem conegut fins ara.

Però no ens enganyem, estem, sobretot, davant una metàfora perfecta de l'esgotament de l'etapa autonòmica si el que volem és l'autogovern de debò. La suposada potencialitat de l'etapa estatutària s'ha esvaït fins al punt que, per a aquests assumptes taurins, s'han de fer aquestes virgueries. Probablement, la majoria dels que, quan érem molt jovenets, participàrem -i molt modestament ajudàrem a organitzar- aquella manifestació per l'autonomia del 29 d'octubre de 1977, no ens haguéssim imaginat que el camí seria tan erm. Val a dir que, en uns pocs mesos, es compliran 40 anys d'aquella mobilització. La commemoració pot ser una bona ocasió per a què l'anomenada societat civil, la que fa quatre dècades omplí a vessar –crec que per primera vegada en la història- la Plaça Major de Palma, fèiem balanç amb dades empíriques i multidisciplinàries d'aquesta etapa autonòmica. A la ciutadania ens convé reivindicar la nostra capacitat –i alhora passar-ne comptes dels resultats - de mobilitzar-nos als carrers, i, si les institucions volen, que facin balanços en commemorar dates institucionals.

Avanç que el meu balanç és força negatiu. Podem fer ingerència jurídicoparlamentària sobre toros i toreros. Fins i tot potser , en aquesta ocasió, la jugada surti bé, i, amb tanta regulació restrictiva, s'acabi amb les corregudes de toros a les nostres ciutats i pobles. Però aquests nyaps no serveixen en els assumptes definitoris d'una societat: Model econòmic (algú coneix alguna colònia que hagi modificat el model de creixement imposat per la metròpoli colonitzadora sense independitzar-se?), fiscalitat, relacions laborals, capital humà, problemàtica associada al teixit empresarial insular, sector públic de les Illes Balears, sistema de crèdit, paper en el món (més enllà de fires turístiques), model cultural, o, per dir-ho en poques paraules, el com afrontar els reptes del segle XXI, com per exemple, una nova lògica de l'estat del benestar (Renda Bàsica Incondicional), la demografia, governar les noves tendències desigualitàries i despersonalitzadores de les identitats (big data, robotització, digitalització), etc.

Suggeresc, ja que hi som, que a més de fer balanç, siguem capaços de concretar els grans trets d'un futur en llibertat. En aquest sentit, s'ha d'agrair a Tomeu Marti la seva impagable contribució, amb el llibre recentment publicat "Visca Mallorca lliure!". És ben cert que, com diu Tomeu Marti, podem ser el millor país del món però que efectivament ho siguem depèn de molts factor i en qualsevol cas, són figues d'un altre paner. Del que no tinc cap dubte és que, en paraules de Xavier Antich, "els pobles només són capaços d'alliberar-se de la servitud si abans han començat positivament a actuar amb llibertat".

Publicat originalment a dBalears (22-V-2017)

L'altra cara de l' "èxit" turístic

Des de fa dècades, l'establishment polític i econòmic sosté que vivim del turisme. Aquest majestàtic "vivim" és una forma, diguem que col·loquial, per referir-se a la "teoria del degoteig", és a dir, a la suposició segons la qual la creació de riquesa –en el cas de les Illes Balears, especialment riquesa turística– suposa el remei als problemes de pobresa i injustícia social, i, per tant, és la garantia d'un cert progrés, i una acceptable cohesió social. Aquesta hipòtesi que la riquesa empresarial anirà acumulant-se, fins a arribar a un punt en què es repartirà progressivament a la resta de la societat, s'ha demostrat bastant fal·laç des de fa temps. Però, ha esdevingut directament falsa des del bon punt que, amb un excés de flexibilitat en les relacions laborals, s'ha aconseguit una forta erosió a la capacitat d'integració social, tradicionalment atribuïda a la inclusió mitjançant el treball remunerat, que posava en marxa els ascensors socials.

A aquest greu deteriorament del mercat laboral com a mecanisme de repartiment de riquesa generada, cal afegir l'injust tracte fiscal i inversor de l'Estat cap a les institucions d'autogovern i la ciutadania de les Illes Balears. Curt i ras: patim una situació que tècnicament es pot qualificar de colonial, i que impedeix que les institucions illenques puguin implantar polítiques públiques redistributives de debò. Tot plegat fa que, l'esmentada "teoria del degoteig", segons la qual, a més de salaris i cotitzacions socials, degota riquesa cap avall via fiscal, faci aigua pels quatre costats, i, és clar, es ressent la cohesió social.

Relacionar els resultats de l'històric any turístic de 2016, i els bons resultats en termes de PIB del conjunt de l'economia illenca, amb els resultats de l'Enquesta de Condicions de Vida 2016, que l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) acaba de publicar, és un exercici imprescindible per als que creiem que l'important són les persones, i no les xifres macroeconòmiques.

El 2016 va ser, a més de l'any en què es va arribar al límit de la saturació turística, i es va certificar la recuperació dels indicadors macroeconòmics, l'any en el qual el 21,2% de les persones van viure en risc de pobresa o exclusió social, segons l'indicador AROPE, que és l'homologat a la UE, i incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials. Val a dir que aquest risc és sensiblement major per a les dones (22,5%) que per als homes (19,9%), i és senzillament escandalós per a la població menor de 16 anys que, amb un 30,1%, ens mostra que la pobresa infantil és força greu.

L'any passat també va ser l'any en què, en la consciència social mínimament decent, varen quedar sobradament paleses les males condicions de treball. Cal agrair aquesta fixació social a la repercussió mediàtica de les justes denúncies i demandes de les Kellys, és a dir, les que netegen els hotels. Tant de bo sorgís un moviment similar que aconseguís visibilitzar la situació dels falsos autònoms obligats a autoprecaritzar-se. En qualsevol cas, cal emfatitzar que els baixos salaris, unes insuficients taxes de protecció per desocupació, i bastants pensions absolutament paupèrrimes fan que, segons les dades de l'IBESTAT, el 30,2% de la població illenca va passar l'any 2016 amb serioses dificultats per arribar a final de mes.

Per tant, crec que no és agosarat sostenir la hipòtesi que el creixement sense límits no ens garanteix una societat decentment cohesionada, i amb unes tendències igualitàries democràticament acceptables, car els indicadors que mesuren les condicions de vida de la gent, ens estan indicant que, amb l'actual creixement sense límits, no hi ha un altre futur diferent d'una societat estructuralment fraccionada i dual. Ens calen pensar altres polítiques per albirar horitzons diferents.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-V-2017)