Des de fa dècades, l'establishment
polític i econòmic sosté que vivim del turisme. Aquest majestàtic
"vivim" és una forma, diguem que col·loquial, per referir-se a la
"teoria del degoteig", és a dir, a la suposició segons la qual la
creació de riquesa –en el cas de les Illes Balears, especialment riquesa
turística– suposa el remei als problemes de pobresa i injustícia social, i, per
tant, és la garantia d'un cert progrés, i una acceptable cohesió social.
Aquesta hipòtesi que la riquesa empresarial anirà acumulant-se, fins a arribar
a un punt en què es repartirà progressivament a la resta de la societat, s'ha
demostrat bastant fal·laç des de fa temps. Però, ha esdevingut directament falsa
des del bon punt que, amb un excés de flexibilitat en les relacions laborals,
s'ha aconseguit una forta erosió a la capacitat d'integració social,
tradicionalment atribuïda a la inclusió mitjançant el treball remunerat, que
posava en marxa els ascensors socials.
A aquest greu deteriorament del
mercat laboral com a mecanisme de repartiment de riquesa generada, cal afegir
l'injust tracte fiscal i inversor de l'Estat cap a les institucions
d'autogovern i la ciutadania de les Illes Balears. Curt i ras: patim una
situació que tècnicament es pot qualificar de colonial, i que impedeix que les
institucions illenques puguin implantar polítiques públiques redistributives de
debò. Tot plegat fa que, l'esmentada "teoria del degoteig", segons la
qual, a més de salaris i cotitzacions socials, degota riquesa cap avall via
fiscal, faci aigua pels quatre costats, i, és clar, es ressent la cohesió
social.
Relacionar els resultats de
l'històric any turístic de 2016, i els bons resultats en termes de PIB del
conjunt de l'economia illenca, amb els resultats de l'Enquesta de Condicions de
Vida 2016, que l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) acaba de
publicar, és un exercici imprescindible per als que creiem que l'important són
les persones, i no les xifres macroeconòmiques.
El 2016 va ser, a més de l'any en
què es va arribar al límit de la saturació turística, i es va certificar la
recuperació dels indicadors macroeconòmics, l'any en el qual el 21,2% de les
persones van viure en risc de pobresa o exclusió social, segons l'indicador
AROPE, que és l'homologat a la UE, i incorpora elements de qualitat en
l'ocupació, i de carències materials. Val a dir que aquest risc és sensiblement
major per a les dones (22,5%) que per als homes (19,9%), i és senzillament escandalós
per a la població menor de 16 anys que, amb un 30,1%, ens mostra que la pobresa
infantil és força greu.
L'any passat també va ser l'any en
què, en la consciència social mínimament decent, varen quedar sobradament
paleses les males condicions de treball. Cal agrair aquesta fixació social a la
repercussió mediàtica de les justes denúncies i demandes de les Kellys, és a
dir, les que netegen els hotels. Tant de bo sorgís un moviment similar que
aconseguís visibilitzar la situació dels falsos autònoms obligats a
autoprecaritzar-se. En qualsevol cas, cal emfatitzar que els baixos salaris,
unes insuficients taxes de protecció per desocupació, i bastants pensions
absolutament paupèrrimes fan que, segons les dades de l'IBESTAT, el 30,2% de la
població illenca va passar l'any 2016 amb serioses dificultats per arribar a
final de mes.
Per tant, crec que no és agosarat
sostenir la hipòtesi que el creixement sense límits no ens garanteix una
societat decentment cohesionada, i amb unes tendències igualitàries democràticament
acceptables, car els indicadors que mesuren les condicions de vida de la gent,
ens estan indicant que, amb l'actual creixement sense límits, no hi ha un altre
futur diferent d'una societat estructuralment fraccionada i dual. Ens calen
pensar altres polítiques per albirar horitzons diferents.
Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-V-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada