Ocupació vulnerable a l'alça

Tenim un greu problema amb les estadístiques laborals, que en la seva interpretació han esdevingut en matèria per a relats interessats per al poder governamental. No hi ha govern -sigui de l'àmbit que sigui (estatal, autonòmic o local), i independentment del seu color polític (tant dóna si és un govern conservador o progressista) que no s'apunti incondicionalment a aquella màxima de "La aznaridad" (Manuel Vázquez Montalbán, dixi) que, en termes genèrics, proclamava que "Espanya va bé". L'actual mainstream econòmic i polític l'aplica a les anàlisis del mercat laboral i, en aquest àmbit, es produeix un fenomen curiós: El govern presidit per Mariano Rajoy rememora el "Espanya va bé"; el GOIB, liderat per Francina Armengol, proclama que "les Illes Balears van bé"; i el govern local de la capital, encapçalat per Antoni Noguera, no s'està de pregonar que "Palma va bé". Coincidència doncs, d'un president del PP, una presidenta del PSOE, i un batle de MÉS. Que no és guapo això?

Tot i aquest consens de l'establishment, suggeresc una altra hipòtesi: amb una anàlisi menys interessada i més complexa de les xifres, és molt versemblant que quedi demostrat que les coses no van tan bé. Posem dos recents exemples de casa nostra:

1.- El dia 2 de març es van publicar, entre altres, les dades d'Afiliacions a la Seguretat Social i el GOIB es va apressar a difondre la bona nova de "les Illes Balears van bé", afirmant que "un de cada 6 llocs de feina creats a Espanya són de Balears", donat que "al febrer s'han registrat 423.460 afiliacions, el que significa situar-se també en aquest mes en valors màxims i, així, per sobre dels previs a la crisi". Però, com el registre d'Afiliacions a la Seguretat Social el que realment comptabilitza són "registres administratius" -i no el nombre de persones que hagin treballat en el mercat laboral aquell mes-, és possible que, en haver-hi tanta contractació de molt curta durada (l'any passat, amb un total de 83.894, batérem el rècord de contractes d'1 a 5 dies de durada), el que reflecteixin aquestes xifres sigui una creixent de la precarietat laboral. En qualsevol cas, al cap de pocs dies de conèixer les esmentades dades, l'ONG Mallorca Sense Fam presentava la memòria de les seves activitats durant 2017, i informava del canvi del perfil de les persones necessitades de la seva atenció: cada vegada més són persones amb ocupació que no poden arribar a fi de mes, és a dir, la pobresa laboral no minva.

2.- En l'irrefrenable afany de vendre que "les Illes Balears van bé", si més no, en l'àmbit laboral, el GOIB tot cofoi afirmava que "Balears es converteix en la primera Comunitat que recupera el nivell d'ocupació indefinida previ a la crisi". Curiosa afirmació. Per ventura l'ocupació fixa post reforma laboral de 2010, i, sobretot, de 2012 es pot comparar amb l'existent abans d'aquests instruments trituradors de qualsevol cosa semblant a l'estabilitat laboral? El que és cert i segur és que mai havíem tingut tanta població assalariada amb una antiguitat de menys d'un any a l'empresa o en el contracte, entre altres coses perquè en les estadístiques es computen com a fixos els "contractes per a emprenedors", és a dir, els que tenen un període de prova d'un any en el qual poden ser rescindits amb la sola al·legació de "no haver superat tal període de prova". Allò que és raonable és considerar que aquestes ocupacions són qualsevol cosa menys que indefinides, i, alhora, seria oportú advertir que, car en els dos primers mesos del 2017 es van registrar 757 d'aquests contractes, i en el mateix període d'aquest any 1.236, aquesta extrema inestabilitat va en augment.

En fi, encara que existeixi força resistència a reconèixer-ho, la meva hipòtesi és que també en les Illes Balears allò que millora en nombre és el que l'OIT denomina ocupació vulnerable, és a dir, ocupació per a treballadors i, sobretot, treballadores pobres.

Publicat originalment a ULTIMA HORA (23/037/2018)

On menys t'ho esperes, guaita el feixisme

Publicat originalment a dBalears ( 19-03-2018)

Fa temps que ens estem preguntant què fa malament l'esquerra perquè l'extrema dreta avanci electoralment i discursivament entre un electorat i una base social que abans pertanyia al plural espectre democràtic de l'esquerra. És un persistent neguit per allò que passa a gairebé tota la geografia política mundial. Des dels EUA de Donald Trump, passant pels triomfs electorals de la dreta extremada llatinoamericana, el reforçament de l'autoritarisme a Rússia, Turquia o la Xina, fins a la UE, amb els exemples més preclars del Front Nacional a França, l'AfD (Alternative für Deutschland) a Alemanya, o els recents resultats de la Lliga a Itàlia.

Sens dubte, els efectes de la globalització turbocapitalista, i els quaranta anys de neoliberalisme tenen molt a veure amb aquestes pors a la democràcia de debò amb impuls igualitari. I el repte al que ens enfrontem els no neoliberals és gegantí. Encara que aquests siguin imprescindibles, no es tracta només de tenir discursos antifeixistes i antineoliberals. Potser, només potser, el camí és el que en el llibre col·lectiu "La gran regressió" proposa Paul Mason en afirmar que "El desafiament polític i econòmic més concret per a l'esquerra és construir la narrativa postneoliberal. Tots els partits, tots els polítics, totes les estructures, totes les teories que obstaculitzin això s'haurien de desterrar. Perquè tenim el temps en contra". Mentrestant, el feixisme guaita on menys t'ho esperes.

Per sostenir això que acab d'escriure, els explic una història verídica: Fa unes setmanes em vaig implicar, a títol personal, en les tasques de constituir a Mallorca una plataforma per denunciar i lluitar contra una de les manifestacions més punyets del neoliberalisme. Estàvem en la fase de completar incorporacions d'organitzacions i persones, organitzar les primeres activitats, etc. Per a això, es va obrir un xat al Telegram. La comunicació, intercanvi d'informació, de cites, etc. funcionava perfectament fins que un dia de la setmana passada –el dia abans del debat al Congrés dels Diputats sobre la Cadena Perpetua (eufemísticament anomenada presó permanent revisable), i enmig del tsunami del, en paraules de J. M. Puyal, periodisme de merda a col·lació de la mort del nen Gabriel- algú va enviar una convocatòria de manifestació amb la següent motivació: “SI A LA CADENA PERPETUA PARA ASESINOS, VIOLADORES, TERRORISTAS Y SECUENTRADORES.”   

Immediatament, vaig manifestar el meu radical desacord, i altres persones del xat també ho van fer. Però, el fet alarmant és que, en un grup tan petit –no més de 20 persones-, unit per una causa antineoliberal, i a favor d'una societat amb molta més justícia social, es llegissin afirmacions com: "... jo no crec que qui ha matat al meu fill mereixi reinserir-se, respect la vostra opinió però no la compartesc, si el meu fill no tornarà a veure la llum del sol, el seu assassí/na tampoc"; "Estic a favor de la presó permanent per a assassins, violadors, pederastes, no es mereixen veure la llum del dia"; "Aquest tipus de gent no mereix ni perdó ni reinserció"; "Doncs jo acab a la presó però aquesta sota terra!!"; "...a mi em maten al meu fill/a i et dic que no torna a veure la llum del dia..."; "Tu ho anomenaries venjança i jo justícia"

Així anava la cosa, fins que vaig deixar el xat i qualsevol relació amb l'esmentada plataforma.

I, tanmateix, no vull dir que les persones que van escriure aquests terribles missatges siguin conscientment feixistes. Però si afirm que tinc moltes ganes de llegir el llibre que tinc sobre la taula a on escric aquest article. És el darrer de Rob Riemen, i a la contraportada es pot llegir: "Riemen reivindica que cal mantenir viu l'humanisme europeu, a la manera de Thomas Mann, Albert Camus, o Natalia Ginzburg (entre molts altres pensadors dels quals parla en aquest volum) per combatre la ignorància, l'estupidesa organitzada, l'odi, i la por que promouen determinades elits polítiques per destruir l'esperit autèntic de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa i la justícia". No debades el llibre es titula "Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme".

Alguna previsió de millora de la qualitat de l'ocupació?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (20-03-2018)

A les Illes Balears proliferen les previsions positives sobre l'evolució quantitativa de l'ocupació remunerada. Tant els pronòstics governamentals, com els privats ens auguren, per als mesos vinents, un considerable creixement de la població ocupada. Per constatar-ho n'hi ha prou amb donar un cop d'ull a les publicacions de conjuntura i estructura econòmica i laboral de la Direcció General d'Ocupació i Economia del GOIB, o llegir l'últim informe del BBVA, en el qual es pronostica que "Balears crearà 36.000 ocupacions al llarg de 2018 i 2019". Però escassegen, i molt, les previsions sobre la recuperació de la qualitat de l'ocupació. Probablement, sense previsions de derogació de la legislació de la crisi-estafa en matèria laboral (especialment les Reformes Laborals de 2010 i de 2012), les previsions de reversió de la precarietat i la pobresa laboral siguin substancialment nul·les.

Amb tota seguretat, a bona part de l'establishment econòmic i polític no li interessa massa fer aquest tipus de previsions perquè, en cas de fer-les, haurien de reconèixer que, sense la derogació dels dispositius (principalment la reforma laboral de 2012) per a la devaluació salarial, la inestabilitat laboral, i l'absència d'equilibri en les relacions laborals, no hi haurà millora estructural de la qualitat de l'ocupació. Es podran fer intents parcials i ben positius per a la millora de l'ocupació remunerada, com, per exemple, la pujada salarial en un conveni col·lectiu tan important com el d'Hostaleria de Balears. No obstant això, convé no oblidar que l'experiència i les estadístiques laborals i econòmiques ens indiquen clarament que les pujades formals de salaris no són un antídot eficaç contra la pobresa laboral, si no van acompanyades d'una reducció estructural de la temporalitat i precarietat laboral.

En aquest sentit, seria assenyat no ser, a casa nostra, excessivament optimistes. Per què? Doncs, almenys, per tres raons: L'any passat batérem el rècord de contractació de curta i molt curta durada, amb 114.288 contractes d'una durada inferior a un mes, dels quals 83.894 van tenir a durada d'1 a 5 dies. En segon lloc, perquè va haver-hi un altre rècord aconseguit durant 2017: el de població assalariada amb una antiguitat de menys d'un any a l'empresa o en el contracte. I en tercer lloc, cal matisar -i molt- la suposada millora d'ocupació indefinida, car sota aquesta rúbrica s'inclouen els "contractes per a emprenedors" que, recordi's, és aquella modalitat contractual, engegada i incentivada a la Reforma Laboral de 2012, amb un període de prova d'un any, durant el qual es viu en una radical inestabilitat i inseguretat laboral. Val a dir que, en els dos primers mesos de 2018, s'han registrat un total de 1.236 d'aquests contractes, un no menyspreable augment del 63% en relació al mateix període de l'any anterior.

Fer previsions sobre la qualitat de l'ocupació és fonamental. I ho és perquè definir l'ocupació com una norma social homogènia, sense distinció  pel que respecta a certs requisits (com l'estabilitat contractual, la suficiència retributiva, i la protecció sindical), és més que un error, és una decisió política. La societat té dret a conèixer si les previsions de millores macroeconòmiques aniran acompanyades de millores dels Índexs de Qualitat del Treball (IQTs). En aquest sentit, em sembla escaient recordar que, a l'inici de la "recuperació econòmica" –entre finals de 2013 i principis de 2014- Lazló Andor, que aleshores era comissari europeu d'ocupació, amb una molt infreqüent sinceritat, afirmà: "No podem dir que tenir un treball equival, necessàriament, a un estàndard de vida decent". Estem en la senda de la reversió d'aquesta situació? L’absència de anàlisis seriosos sobre previsions de millora de la qualitat de l'ocupació em fa sospitar que, malauradament, no hi estem en aquesta senda.