Illes Balears: Pas a pas fins a la definitiva dualització social

Publicat originalment a dBalears (25-03-2018)

L'Enquesta de Condicions de Vida (ECV), publicada dijous passat per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), ha estat demolidora. Queden desmentits els cacofònics discursos de "Balears va bé". Doncs no, no va bé per a una part significativa de la societat illenca.

Les dades de Balears més rellevants d'aquesta ECV –corresponent a 2017- són les següents: El 21,% de la població està en risc de pobresa, és a dir, mal viu amb menys de 8.522 €/any, que és la xifra del llindar de la pobresa oficial. Però, si filam un poc més prim, convé reparar que l'indicador AROPE, que és l'homologat a la UE, i que, a més, de si s'arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials, presenta un resultat encara més greu: el 24,7% de la població està en risc de pobresa y/o d'exclusió social!

Pel que fa a les carències materials concretes, el panorama és el següent: al 35,1% de les llars cap dels seus membres no pot permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any; al 16,2% no es pot mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada; al 35,5% no es té capacitat per afrontar despeses imprevistes (per exemple, una malaltia, una pujada del lloguer, etc.); al 10,9% hi ha hagut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els últims 12 mesos; i al 47,2% tenen dificultats per arribar a fi de mes...

Aquest panorama es dóna en un context en el qual la renda mitjana per llar es va situar en 32.163 Euros (1.304 més que l'any anterior). Com explicar aquesta aparent contradicció entre les xifres referides a risc de pobresa i exclusió social i a carències materials de les llars illenques, i la millora de la renda disponible? S'explica fàcil amb l'anomenat "teorema del pollastre" que és aquell que es formula així: Si hi ha dues persones en una sala, i una es menja un pollastre. Si fem la mitjana, ens surt que s'han menjat mig pollastre cadascuna, quan, veritablement, una de les dues persones se l'ha menjat sencer, i l'altra no ha menjat res de res. Així, la renda mitjana que s'ha calculat per a l'ECV és el resultat de les grans diferències entre les rendes altes i les rendes baixes. De fet, cal recordar que, mentre els salaris baixos s'han congelat o s’han incrementat molt modestament, els alts han tingut substancials increments.

Tot plegat ens permet concloure que el model balear de transitar per la crisi i sortir-ne d'ella (més tot turisme o turisme per terra, mar i aire) és el model de les grans diferències. Pas a pas, fins a la definitiva dualització social.

Empobrir-se: l’únic dret garantit

Publicat originalment al diar JORNADA (23-06-2018)

Zygmunt Bauman —en el llibre Desconeguts a la porta de casa— ens advertia sobre «l’angoixa aclaparadora» de l’anomenada classe mitjana per «l’alta probabilitat de caure en la pobresa». Són les conseqüències de la globalització neoliberal i dels programes europeus d’austeritat sense pietat per als febles. A casa nostra cada pic és més evident que, veritablement, no és l’economia en majúscules —amb repartiment i sostenibilitat ecològica de debò— el que ha millorat, sinó només la situació de les classes poderoses.

L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que cada any publica l’INE és un instrument imprescindible per intentar objectivar aquesta angoixa. Però abans d’analitzar els resultats de 2017, que es van publicar dijous, convé fer dues consideracions prèvies:

Primera: quan, d’acord amb l’ECV, es parla de persones pobres, amb risc de pobresa o d’exclusió social, no ens referim només a la situació de la gent que demana almoina a la porta de, posem per cas, una església o un supermercat, o de la que és usuària permanent dels serveis socials. En aquestes categories hi ha incloses les persones amb uns ingressos econòmics i en espècie que no els permeten arribar a final de mes amb les necessitats bàsiques decentment ateses. Per exemple: no poden fer front al cost d’una cistella d’aliments prou sana, no tenen prou diners per atendre un copagament farmacèutic, els rebuts de lloguer, de la comunitat de veïns o de la llum, una activitat extraescolar o les despeses dels llibres de text, o no els arriba el pressupost per canviar-se les ulleres o pagar-se la salut bucodental. Són persones per a les quals uns dies de vacances a l’any o uns mòdics consums culturals són luxes inassolibles.

Segona consideració: el «llindar de pobresa» equival al 60% de la mitjana espanyola dels ingressos de l’any anterior al de l’enquesta per unitat de consum (persona o llar). Pel que fa a l’ECV de 2017, aquest llindar ha quedat fixat en 8.522 €/any, és a dir, 313 € més que l’any anterior. Això és coherent amb una lleugera pujada de la renda de persones i llars, sobre la qual cal prendre en consideració que la diferència entre salaris alts i baixos ha crescut de manera important, cosa que podria indicar que la situació de pobresa és més extrema i les diferències més grans. Per una altra banda, cal tenir present la distorsió geogràfica d’aquest indicador, ja que, donat el cost de la vida, les carències materials seran més grans si es viu, per exemple, a Palma, que si es resideix a Lugo.

Dit això, anotem els principals resultats: el percentatge de població en risc de pobresa —que no supera el llindar de pobresa— es va situar en el conjunt de l’estat espanyol en un 21,6%, un 0,7% menys que l’any anterior. Però atenció: als Països Catalans, especialment a les Illes Balears, el percentatge de risc de pobresa de 2017 és superior al de 2016, ja que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià registren, respectivament, un 15%, 21,3% i un 25,6% per al 2017, enfront un 13,2%, 15,5%, i 24,4% de l’any anterior.

I, tanmateix, el que m’interessa posar en relleu és que l’indicador AROPE —que és l’homologat a la UE, i que, a més de si s’arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l’ocupació i de carències materials— presenta resultats amb la mateixa tendència que l’anterior: l’estat espanyol un 26,6% el 2017 versus un 27,9% el 2016; Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, un 19,4%, 24,7% i 31,3% el 2017 versus un 17,9%, 19,1%, i 30,5% el 2016.

L’ECV ens proporciona molta més informació que la que s’ha comentat en aquestes línies, cosa que permet una, diguem-ne, bastant precisa fotografia de l’empobriment i de les carències materials, que corrobora, entre altres coses, que la pobresa segueix tenint cara de dona, que la pobresa infantil i de la gent gran és especialment punyent, i que la perdurable reforma laboral precaritzadora cronifica situacions d’exclusió social, fins i tot per a les persones que tenen un treball (mal) remunerat. Però el que he sigut capaç d’encabir en aquest espai permet concloure que sense una renda bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i complementària al que coneixem com a Estat del Benestar), l’únic dret garantit de debò és el d’empobrir-se. És una angoixa aclaparadora de conseqüències incertes.

Pensar per avançar

Publicat originalment a diari JORNADA (22-06-2018)

El Col·lectiu Alternatives va fer l’aparició pública el maig del 2016. Ho va fer de la mà de les Fundacions Darder-Mascaró i de la Fundació Gabriel Alomar (és a dir, els «laboratoris d’idees» emparentats amb MÉS per Mallorca i el PSIB-PSOE). Posteriorment, s’hi han sumat altres col·lectius i persones de diferents tonalitats de l’esquerra illenca. Durant mesos s’han dedicat a la tasca de penar, fins que aquesta setmana han presentat un document amb les seves primeres reflexions i amb l’anunci d’una proposta concreta d’indicadors de sostenibilitat en els mesos vinents.

El subtítol del document, «Sector públic, planificació i sistemes d’informació: Alguns instruments per al canvi social», dona pistes bastant precises dels trets claus d’aquestes reflexions, sintetitzades en unes poques pàgines amb una contundent claredat. No debades, comencen afirmant: «Tot projecte de bon govern de les persones i les coses exigeix una cosa tan simple i complexa alhora com és el coneixement de la realitat sobre la qual es governa». És tan obvi que fa vessa haver-hi d’insistir!

Enfront del cofoisme envers les grans xifres macroeconòmiques i del mercat laboral illenc, el Col·lectiu Alternatives dibuixa un panorama social de gran complexitat que requereix pensar estratègicament, i no només en funció de conjuntures electorals. Enfront del «qui dia passa any empeny», es reivindica la informació com a clau de volta de la planificació estratègica i s’adverteix d’algunes mancances estructurals en l’activitat de programació del minso sector públic nostrat.

Algú —crec que Bob Kennedy— va dir que «el PIB ho mesura tot, menys el que fa que una vida mereixi ser viscuda». Idò, parafrasejant-lo, hom podria dir que «la competitivitat ho mesura tot, menys la sostenibilitat d’una economia decent». Per això, és molt urgent, en paraules del Col·lectiu Alternatives, «construir un pensar col·lectiu d’una manera més moderna, científica, participativa i democràtica». En definitiva, el títol del dit document és la clau: «Pensar per avançar».