Publicat originalment a Diario de Mallorca
(28-01-2020)
Aquest
any 2020 es compleixen 40 anys del primer Estatut dels Treballadors post
dictadura franquista; encara no s'han estovat les commemoracions de les quatre
primeres dècades de la Seguretat Social, tal com la coneixem ara com ara, amb
la creació de l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), amb dotació de
personalitat jurídica pròpia a la Tresoreria General de la Seguretat Social
(TGSS), i la creació de tres noves institucions (INSALUD, INSERSO i INEM) per a
la gestió sanitària, dels serveis socials, i de la desocupació. Sobretot, em
sembla molt rellevant el fet que està a punt complir-se el primer quart de
segle de les primeres transferències de competències (compartides, i d'execució
de legislació estatal) a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de matèries
cabdals a l'àmbit del treball remunerat, com ara les relacionades amb programes
de suport a l'ocupació, salut laboral (una matèria que llavors es denominava
"Seguridad e Higiene en el Trabajo"), mediació, arbitratge i
conciliació, expedients de regulació d'ocupació, i l'important Reial decret
98/1996, de 26 de gener, pel qual es va traspassar l'execució d'un paquet de
qüestions de la legislació estatal laboral, com les relacionades amb la jornada
laboral, les festes laborals d'àmbit local, i algunes qüestions de la Inspecció
de Treball i Seguretat Social.
Tot
plegat convida a la societat en general, i a l'expertesa en particular, a
engegar un debat sobre la concreció d'una renovació en continguts i definicions
de l’agenda sociolaboral balear. Sens dubte, aquesta és una tasca força
adequada per a ser abordada des d'un àmbit com ara l' "Anuari del Treball
de les Illes Balears", que es va editar per primera vegada el 2016. En la
presentació d'aquesta edició d'estrena, el conseller Iago Negueruela va
escriure: "Teniu a les vostres mans el primer número d'un anuari que
esperam que es consolidi en el futur com un espai de reflexió, i que
aprofundeix en aspectes i temes relacionats amb l'àmbit del treball. Entenem
que el consens és un element fonamental per al desenvolupament de les
societats; però aquest consens no és espontani, sinó que cal conrear-lo,
començant per posar els temes damunt la taula des del rigor".
Desconec
si hi ha hagut més edicions, i si aquest espai de reflexió s'ha consolidat,
però, en qualsevol cas, el conseller tenia -i té- raó pel que fa a la
importància del consens. Però no del "consens per l’eliminació del
conflicte", o del "consens de la inèrcia", sinó del que es
conrea posant, des del rigor i la innovació d'anàlisi, els temes nous, i no tan
nous, a debat en el context actual. Altrament dit, si el context ha canviat –i
ho ha fet intensament, car, en paraules d'Ignacio Sánchez-Cuenca, "l'Estat
de benestar produïa millors resultats quan es combinava amb mercats laborals en
els quals hi havia un cert equilibri entre capital i treball"- caldrà
qüestionar-se determinades dinàmiques i interpretacions de "tota la
vida".
En
aquest sentit, m'aventur a suggerir, sense ànim de ser exhaustiu, algunes
reflexions i preguntes que, a parer meu, haurien de formar part del debat sobre
la necessària renovació de l'agenda sociolaboral balear: 1) L'essencial no és
la quantia del salari o de la pensió, sinó el que es pot fer amb ell o amb
ella. No hi ha salari digne ni pensió digna si no és suficient per a garantir,
posem per cas, habitatge, energia, educació dels fills, copagaments
farmacèutics, o oci i cultura. 2) Fins quan donarem per bo una anàlisi com la reflectida en el següent
titular de premsa: "L'atur augmenta a les illes malgrat que hi ha més
persones amb ocupació”? Seguirem sense interrogar-nos si el que realment
succeeix és que cada vegada hi ha més rotació laboral, amb contractes de molt
curta durada que generen més afiliacions administratives a la Seguretat Social,
però no necessàriament més gent amb ocupació? 3) Si prenem en consideració que
la precarietat s'ha instal·lat en moltes biografies vitals com a una manera de
vida no desitjada, caldrà concloure que els plans –i desitjos- de maternitat i
paternitat són projectes precaris. Per tant, més enllà de la imprescindible problematització
sobre les polítiques per a una real corresponsabilització en la cura de
fills/filles, es provoca un seriós problema demogràfic. El que Noemí López
Trujillo relata en el seu llibre "El vientre vacío" (Capitan Swing,
2019) ens interpel·la sobre un futur econòmic i social amb garanties de
perdurabilitat i justícia social. 4) Hem d'abordar el reforçament de la
negociació col·lectiva únicament per a ampliar la seva cobertura, i així frenar
de soca-rel els efectes en aquesta matèria de la Reforma Laboral de 2012 (en el
Regne d'Espanya més de la meitat dels assalariats ja treballa sense conveni), o
cal obrir el meló del repartiment del poder econòmic amb un real reforçament
del sindicalisme? Ha arribat l’hora de possibilitar que els treballadors i
treballadores participin en les
decisions estratègiques de les empreses, singularment en les polítiques
laborals, com per exemple, la codecisió d'implantar o no models laborals
d'externalització? Aquesta és una qüestió clau en l'època de l'economia digital,
i del treball a les ordres d'algoritmes. 5) És imprescindible incorporar nous
elements a la lluita per a l'erradicació dels "falsos autònoms" com, a
tall d’exemple, aplicar la legislació europea que prohibeix que les empreses
s'uneixin per a fixar preus en perjudici dels consumidors. Si, posem per cas,
tots els i les riders de Glovo cobren
el mateix, difícilment pot al·legar-se que no existeixi veritablement una
relació laboral. 6) Ens manca una diagnosi robusta de la precarietat a l'àmbit
cultural. Tant és així que, ni tan sols el CES de les Illes Balears aborda el tema
a les seves Memòries anuals. L'extensió del "treball cultural despullat de
drets" segons la doctora en Belles arts i investigadora, Maite Aldaz,
produeix "... empobriment omnipresent, no sols de les condicions de
producció, sinó també de la producció cultural mateixa" (Producción
artística en tiempos de precariado laboral, edicions Tierradenadie, 2017). 7)
Segons informava Diario de Mallorca el passat 3 de gener, un total de 12.563
persones s'han beneficiat al llarg de 2019 de la Renda Social Garantida de les
Illes Balears. Una bona notícia? Depèn de l'avanç en l’eradicació de la pobresa,
i/o de les situacions de vides amb carències bàsiques que s'aconsegueixi. 8) Es
necessita més i millor informació sociolaboral. Per exemple: Quin és a Balears
la taxa d'atur de les persones trans, que
en el conjunt del Regne d'Espanya s'eleva a la feridora xifra del 80%?, Quantes
persones joves realitzen pràctiques laborals no remunerades a les empreses
illenques?, Coneixem, encara que sigui per aproximació, la realitat dels
assetjaments i abusos sexuals en el si de les empreses?...
En
definitiva, suggeresc una agenda sociolaboral balear en la qual s'abordin noves
realitats, noves sensibilitats i necessitats de saber, i, fonamentalment, que
utilitzi un llenguatge d'acord amb la realitat actual (pèrdua de capacitat
d'integració social del treball remunerat, pobresa laboral, especulació de
drets humans com el de l'habitatge, fracàs dels subsidis condicionats, etc.)
per a definir la precarietat sociolaboral realment existent.
