Vacunes

Publicat originalment a dBalears (29-03-2021)

A mitjans de la setmana passada, segons dades facilitades per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, només 18,2 milions d'europeus estaven completament vacunats amb les dues dosis, el què suposa un 4,1% del total de població. Són les xifres del fracàs del pla europeu de vacunació per a fer front a la crisi sanitària global de la covid-19. Aquest fracàs -amb les tensions amb AstraZeneca, i el cridaner silenci de l’equip científic d’Oxford inclòs-, que és especialment frustrant en un context d'empitjorament de la situació epidemiològica en tota Europa, i que és, diguem-ho sense embuts, conseqüència de: a) L’absència de política industrial europea que, en bona part, ha sigut externalitzada a Àsia, i , òbviament, la recent autorització per part d'Agència Europea de Medicaments d'alguns centres de fabricació a Europa no soluciona el problema escultural i de fons. b) Un model de governança global en la qual predomina el component de "lliure comerç". En el “es el mercado, amigo” de Rodrigo Rato es basa l'anomenada a "geopolítica de les vacunes".

Val a dir que en una situació de crisi global multidimensional, i, conseqüentment, d'imprescindible transició envers una solució ecosocial, és especialment indecent que es mantinguin les patents de les vacunes, i que la indústria farmacèutica continuï regint-se únicament per la lògica del benefici econòmic. Tot plegat és un exemple que la tan invocada i neoliberal "col·laboració publicoprivada" és garantia de negoci privat, però no d'eficiència ni de compromís amb les necessitats de les societats. D'aquest fracàs europeu convindria treure els necessaris ensenyaments per a canviar l'orientació i maneres de gestió dels fons europeus "Next Generation", tal com planteja el moviment ecologista.

I, mentrestant, a casa nostra el procés de vacunació transcorre extremadament lent. Una lentitud que, estant en la tònica de la lentitud de la UE, només es compensa amb la molt plausible certesa que, sense compra centralitzada per la UE, per aquestes contrades no hauríem vist ni tan sols el primer vial de vacuna. Una lentitud exasperant i amanida per clamorosos episodis de desvergonyiment de càrrecs polítics i eclesials saltant-se el torn, de "turistització de les vacunes" (avançar cap a la "immunitat de ramat" sembla més fonamental per tenir temporada turística que no per a viure en un context de salut pública acceptable com més aviat possible), o del populisme de les elits (SOS Turismo, Plataforma Vacunas, Salud i Economía...).

Sigui com sigui, la pregunta de si "l'epidèmia acabarà reduïda a un capítol més de la trista i llarga història del que Naomi Klein va batejar com a 'capitalisme del desastre', o potser en sortirà un ordre mundial més equilibrat, tot i que potser més modest?", que ens formula Slavoj Žižek a "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món", està encara per resoldre. Entre altres coses perquè el dubte més gran entorn de les vacunes està a saber si la mobilització social aconseguirà posar en marxa una economia ecològica, feminista i solidària, com la millor de les vacunes.

Bretxa de gènere en el risc laboral psicosocial de la por

Publicat originalment a dBalears (22-03-2021)

Sens dubte, la pandèmia ha canviat radicalment la situació laboral arreu, i, òbviament, a casa nostra. S'ha parlat molt de l'augment de l'atur, de la precarietat vital que suposa la dependència d'un ERTO, de l'escreix de la pobresa laboral, de la suspensió d'increments salarials prèviament pactats, etc. No obstant això, s'ha parlat menys de la contractació registrada durant l'any de la pandèmia. Precisament, la temporalitat dels contractes, i el gran pes de les contractacions de molt curta durada és quelcom que ni la pandèmia no ha aconseguit variar a casa nostra. Vegem algunes dades de tot plegat:

En 2020 es registraren en el conjunt de les Illes Balears un total de 251.170 contractes, un 52% menys que l'any anterior. Malgrat que la majoria dels considerats "sectors essencials" tenen plantilles laborals fortament feminitzades, el 57% fou contractació d'homes. A l'any de la pandèmia no s'ha capgirat, doncs, la tendència sostinguda des de fa bastants anys de més contractació d'homes que de dones. Tampoc hi ha hagut variació en la temporalitat endèmica de la contractació, car els temporals segueixen sent més del 80% del total dels contractes registrats.

I, tanmateix, la dada que em sembla més rellevant és el persistent pes sobre el total de contractes temporals dels de molt curta durada (de menys d'un mes de duració): el 25% en el cas de les dones, i el 18% en el cas dels homes. Aquesta diferència d'un 7% és superior a la registrada en anys precedents, que se situava entorn del 4%.

Al voltant del recent 8 de març s'han tornat a denunciar les bretxes de gènere en aspectes, com ara, el salarial, la parcialitat contractual, la pobresa laboral, els treballs reproductius i de cura... A la llum de les dades sobre contractació subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), s'ha d'afegir la bretxa de gènere en la contractació de molt curta durada.

La precarietat laboral -de la que la contractació de molt curta durada n'és una de les causes principals- provoca un greu risc psicosocial. En aquest sentit, cal recordar, entre d'altres, els ensenyaments de Richard Sennet en el seu llibre "La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del trabajo bajo el nuevo capitalismo". Per això no és agosarat afirmar que, especialment des de la Reforma Laboral de 2012, la població assalariada treballa en un estat d’incertesa perpetua que, en el cas de les dones, a conseqüència del conjunt bretxes de gènere, ha esdevingut en un veritable estat de por. Pot ser que el biaix de gènere en el risc laboral psicosocial de la por sigui la més greu de les bretxes de gènere. Amb por és impossible ser lliure!

Empobriment

Publicat originalment a dBalears (15-03-2021)

I.- La situació social és crítica. Tot indica que estam immersos en el procés de major descohesió social de les últimes dècades. El grau d'empobriment de les persones i les famílies causat per la pandèmia està encara per saber del tot. El fet que una part important de la societat no s'hagi vist afectada en la seva disponibilitat de renda (les persones i famílies riques i molt riques, rendistes, personal directiu d'empreses, funcionaris, pensionistes, una part de persones treballadores de sectors no afectats per les restriccions, etc.), no ens hauria de fer oblidar que una gran part de la societat s'empobreix a marxes forçades. S'aprofundeix el model de societat dels tres terços amb diferències extremades. Un grup minoritari continua enriquint-se, un altre sector manté els seus nivells de renda (fins i tot n'hi ha que pot estalviar alguna cosa, ja que té menys possibilitats de despesa), i un tercer sector social en augment s'empobreix, fa temps que no arriba a fi de mes.

II.- Els processos d'empobriment del segle XXI són multidimensionals. Durant molt de temps la pobresa s'ha mesurat per l'escassetat o manca d'ingressos periòdics per a poder viure dignament. La primera gran crisi dels anys 2000, la de 2008, va demostrar que per el mesurament de l'empobriment i del risc de pobresa, a més d'aquesta no disponibilitat de renda suficient, s'havien de tenir en compte unes altres carències materials i sociològiques, com ara, disposició o no d'estalvis, existència o no de xarxa familiar, règim d'habitatge, número i edat de la unitat familiar, grau d'emancipació de la gent jove, etc. De tot plegat podem concloure que, per a calcular la pobresa realment existent en les nostres societats, no basta si la gent aconsegueix o no un determinat llindar de renda.

III.- L'Índex de Pobresa Multidimensional és un mètode estadístic elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD-ONU) en col·laboració amb l'Oxford Poverty & Human Development Initiative (OPHI) de la Universitat d'Oxford que incorpora, a més de la disponibilitat de renda periòdica, diverses dimensions de la vida com ara, la salut (física i mental), l'educació, l'alimentació, o les condicions d'habitatge. Es calcula que utilitzant aquest mètode el nombre de persones en risc de pobresa gairebé es duplica. Convindria tenir-ho en compte per a avaluar la situació social de casa nostra!

IV.- El necessari canvi de model va més enllà de canviar el que produïm i els serveis que oferim. Fem cas d'una vegada a Albert Einstein quan va dir que "si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". La pandèmia ha posat de manifest que el mantra socioliberal del "primer créixer, després repartir" és una fal·làcia. S'hauria d'imposar la sensatesa, i assumir que només el tipus de redistribució és allò que determina el model productiu, el patró d'acumulació, i la productivitat. Altament dit: Al centre la vida, no el capital!

V.- Davant situacions diferents es necessiten receptes diferents. És un escàndol la impassibilitat del Govern d'Espanya davant les evidències: 1.- L'Ingrés Mínim Vital (IMV) deixa enrere a 600.000 llars en extrema pobresa. 2.- Només el 3,6% de les famílies acompanyades per Càritas estan cobrant en l'actualitat l'IMV.

IV.- El nou contracte social que ens cal. Ens cal transició decrecionista justa, democratització de la democràcia, redistribució mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional. Llegeixin el llibre, recentment publicat per l'editorial Catarata, de Daniel Raventós intitulat "La renta básica, ¿por qué y para qué?". Pensem i balbegem el "fast food polític"!