Publicat originalment a dBalears (21-01-2024)
Si
Ghana fos un país esclau de la turistificació, ja haurien ideat per a la
indústria turística internacional un "paquet vacacional" anomenat
quelcom semblant a "la ruta dels esclaus". Ara bé, aquesta ruta de la
memòria d'un dels episodis més execrables de la història de la humanitat, de
fet, existeix, tot i que, afortunadament, és, fonamentalment, respectuosament
memorialista, conservacionista de les evidències físiques enfront de les
teories negacionistes, transmissora de la història (certament un poc esbiaixada
en què els col·laboradors africans amb els grans mercaders europeus d'esclaus i
esclaves no existeixen). En qualsevol cas, he pogut constatar que no està
afectada per la pandèmia de la desculturització de la cultura de l'autofoto (o
selfi).
Des
del nord, concretament des de la ciutat de Tamale, i havent passat pel centre
de Ghana (per Kumasi), vaig començar la ruta de la memòria de l'immund
mercadeig ghanès d'éssers humans per Assin Manso (Riu dels esclaus). En aquest
riu els esclavistes banyaven als presoners i presoneres per última vegada abans
de ser comprats per colons europeus, i marcaven la pell dels captius amb ferros
incandescents per establir de qui eren propietat. En deixar enrere el riu –i
dirigir-se cap als forts de la costa, on “s’emmagatzemaven" els esclaus i
les esclaves mentre esperaven el vaixell que, com a mercaderia, els havia de
transportar al seu destí- et topes amb la següent inscripció: "Emancipate
yourself from mental slavery", és a dir "Emancipa't de l'esclavitud
mental".
Aquestes
paraules, de sobte, em transportaren mentalment a l'estada, uns dies abans, en
el Red Clay Studio, és a dir, a l'estudi on
treballa Ibrahim Mahama de qui, per cert, vaig conèixer la seva obra artística
a Es Baluard Museu on fins fa pocs dies s'exposava l'obra "Amd. Product Of
Ghana". Val
a dir que el Red Clay és molt més que un estudi del artista ghanès . És una
mena d'institució comunitària on la ciutadania, espacialment de Tamale, però
també d'arreu, participa en tota mena d'activitats, sobretot educatives i
artístiques, i alhora és un museu amb una col·lecció permanent en què, com
sempre i arreu, Ibrahim Mahama -utilitzant la transformació de materials
recollits d'entorns urbans, com a restes de fusta, sacs de jute que es cusen i
es col·loquen sobre estructures arquitectòniques, o maquinària ferroviària i
d'aviació que l'artista resignifica- explora artísticament temes com ara,
migració, globalització i intercanvi econòmic, crisis i injustícies del
capitalisme, o els grans reptes actuals de la humanitat. Per exemple, al Red
Clay s'exposa una instal·lació feta amb centenars de lliteres de la Segona Guerra Mundial que
Ibrahim Mahama va comprar a Grècia. L'obra em va suggerir un angoixant clam
contra les guerres, i una desesperant crida a l'emancipació de l'esclavitud
mental del bel·licisme d'aquests temps. Un missatge malauradament molt actual!
L'experiència del Red Clay confirma que sí que es pot practicar un llenguatge artístic per a crear esperança, i fer-ho en la lògica d'una pràctica vital anticapitalista. En aquest sentit, cal insistir que el tràfic d’esclaus del segle XVI fins al XIX no va ser un fet accidental en la història econòmica moderna. Ans al contrari, va ser una peça crucial en els primers moments de la formació del capitalisme mundial. I, per un l'altre costat, tal com fa uns anys ens ensenyà Ngũgĩ wa Thiong'o "el triomf final d'un sistema de dominació s'aconsegueix quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts". En fi, només l'esclavitud mental ens impedeix imaginar una alternativa al capitalisme.
