“La recta raó” de Carles Manera

Òbviament no és l’Emperador Marc Aureli
Pergamon Musseum. Berlín Estiu 2009

Totes aquestes coses que estàs veient, aviat es transformaran i ja no existiran.
Pensa també constantment de quantes transformacions has estat ja per casualitat testimoni.” (Fragment de “Meditacions” de Marc Aureli)

Que déu m’alliberi d’intentar contradir els robustos arguments i sòlides conviccions que el catedràtic d’història econòmica Carles Manera ens planteja en el seu darrer llibre titulat "La recta raó. Economia, història i sostenibilitat a les Illes Balears"* . La veritat és que hi estic d’acord amb bona part de les propostes de futur que es plantegen i he recordat i après tantes coses amb la seva lectura, que he de començar aquest breu comentari dient que paga la pena les dues-centes i escaig de pàgines d’aquest text que és continuació i ampliació d'un llibre anterior que, sota el títol de “L’eixam i les abelles. Per un nou model de creixement a les Illes Balears” es publicà l’any passat.**

Permeteu-me, no obstant això, fer els següents comentaris. Per una banda crec que és un poquet agosarat dir que “a Balears, el camí cap a un nou model de creixement econòmic no es queda en una declaració de voluntats” (pàg 158) i en el millor dels casos coincidiria en afirmar que el Govern del president Antich ha intentat posar les bases per començar la transició cap a aquest nou patró de creixement. No ens enganyem, amb una legislatura plena d’inestabilitat institucional, amb un govern en minoria i amb una forta crisi financera, econòmica i d’ocupació, s’ha fet molt però no tot el que es necessita per poder fer afirmacions tan rotundes. Tal vegada el dèficit més evident és que no hem avançat cap a la inversió suficient en educació i millora del capital humà.

Per una altra banda, m’han semblat molt adients les reivindicacions que fa el professor Manera: molt interessant és, al meu parer, reivindicar economistes com ara Hyman Minsky o Michael Kalecki (pàg. 149 en endavant); políticament convenient és reivindicar –ara tant o més que mai- el Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social (pàg. 163); i lúcida és la proposta de repensar l’economia tenint en compte els vectors ecològics (pàg. 26 i següents); o argumentar, com es fa a la pàgina 174, que “una economia sòlida i madura com la balear, el que resulta crucial no és quant se creix, sinó com.”

Tanmateix al llibre hi ha coses que m’han agradat menys o amb les que discrepo. En citaré suscitament algunes. 1.- Tot i que l’autor del llibre ens adverteix que les pàgines dedicades a descriure les claus recents del turisme de masses (capítol 4) és només un avançament d’una investigació més acurada, m’ha semblat que hi manca una anàlisi de la repercussió que han tingut els conflictes bèl•lics de la conca mediterrània en els diversos moments expansius del turisme balear. És a dir, hem crescut per mèrits propis o hem crescut “aprofitant-nos” de les desgràcies dels veïns i de l’efecte refugi del que ha gaudit les Illes Balears en més d’una ocasió? 2.- Les polítiques que aposten per l’adopció de coordenades d’economies “districtuals”*** o per l’impuls dels clústers**** són ben encertades però insuficients. Al meu parer s’hauria de fer una mena de pacte per un canvi en la demografia empresarial balear que potenciés el creixement de la mida de les empreses o, almanco, una implantació real de xarxes empresarials***** . Això implica una altra política autonòmica en matèria de comerç, d’emprenedors... En el segle XXI, per poder ser competitius no podem seguir amb el patró empresarial del segle passat. 3.- No comprenc com en la problemàtica econòmica -i la seva incidència en el model de creixement- el Règim Especial de Balears només mereix una nota al peu de la pàgina cent quaranta-tres; i 4.- L’absència d’una reflexió sobre les relacions laborals a l’àmbit autonòmic i les polítiques d’ocupació i qualificació del capital humà o, dit d’una altra manera, les limitacions d’impulsar o liderar un canvi de patró de creixement sense avançar en elements d’un marc balear de relacions laborals i d’ocupació. El conseller coneix sobradament textos sobre la economia de les Illes Balears (sol citar-los amb freqüència) que parlen de la singularitat del mercat laboral balear. Però si déu és tan amable i em pot alliberar d’alguna temptació més, que m’alliberi de voler tenir la raó. Només és una opinió.

No puc acabar aquest comentari sense fer esment a dues afirmacions que apareixen a les pàgines 156 i 160 del llibre comentat. La primera diu: “... en aquest context problemàtic, un element comú caracteritza les polítiques econòmiques dutes a terme per gairebé tots els governs del món, inclosos aquells que tenen segells ideològics més lliberals: la potenciació de la despesa pública, de la inversió publica, com a principal palanca de recuperació”. La segona és encara més cridanera, diu així: “... la política econòmica a l’àmbit pressupostari pot adoptar formes diferents... Es pot optar per l’ortodòxia econòmica, és a dir, adaptar les despeses de manera estricta als ingressos. O, dit d’una altra manera, pressupostar en equilibri. En un escenari com el present, pens que no és aconsellable... La via, per tant, ha estat el desequilibri, val a dir, la generació de deute i dèficit”. Segur que la contradicció, entre el que escriu el catedràtic i el que ha de fer el conseller, és conseqüència d’un text escrit abans de la reunió de l’ECOFIN de principi de maig, que imposà la política econòmica justament contrària a la que defensava el catedràtic i conseller d’Economia i Hisenda de les Illes Balears.

En qualsevol cas, és indubtable que llegir amb tranquil•litat el llibre de Carles Manera és una recta raó. Ho és inclús pels que, sense ser gaire admiradors de cap emperador, saben reconèixer que hi ha soliloquis d’en Marc Aureli hermosos i assenyats.

_____________________________________________________________
* Els llibres de Pròsper EDITORIAL MOLL, 2010
** Biblioteca Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009
***http://www.mityc.es/Publicaciones/Publicacionesperiodicas/EconomiaIndustrial/RevistaEconomiaIndustrial/359/2P29%20a%2036.pdf
****http://www.acc10.cat/ACC1O/cat/estrategia-empresarial/clusters/
*****Hi ha estimacions que demostren que la productivitat del factor treball a les empreses de menys de 20 persones de plantilles és aproximadament la meitat que a les empreses amb plantilles de més de 250 persones. Entre altres referències pagina 11 del Suplement “Negocios” de EL PAIS de 27.07.2010.