Som de l’opinió que la reforma laboral plasmada a la Llei 35/2010, de 17 de setembre, té més trampes que qualsevol pel•lícula del Fu-Manxú. En el text legal, a més a més d’obrir una gran incertesa jurídica sobre les causes d’acomiadaments objectiu, hi ha fins a vint-i-quatre disposicions addicionals que tracten els assumptes més diversos i tots són d’un calat molt important. N’hi ha poques que són modificacions legals que han entrat en vigor juntament amb la reforma laboral, algunes són merament declaratives, però en la majoria dels casos són manaments legals que s’han de desenvolupar. De les primeres caldria destacar –per la seva importància i transcendència- les modificacions referides a la invalidesa temporal (disposicions addicionals 19 i 20); de les declaratives, la que em sembla més innòcua és la dissetena, que comença dient que “El Gobierno seguirá reforzando los servicios Públicos de Empleo estatal y autonómicos...” i acaba sense concretar ni com ni quan. Tanmateix el que vull remarcar és que el paquet de temes que la llei deixa oberts constitueix un vertader programa de reformes a l’àmbit laboral. No es pot qualificar d’altra manera les referències, entre d’altres, a les modificacions sobre la negociació col•lectiva, la Formació per a l’Ocupació i la Formació Professional, als plans de recol•locació del sector de la construcció, o la implantació del fons de capitalització segons el model austríac.
És lògic que el Govern plantegi aquest pla de reformes laborals com a marc per reprendre el diàleg social i, al meu parer, és irrenunciable que els sindicats mantinguin aquests espais d’interlocució i negociació. Però, malauradament, no crec que hi hagi possibilitats d’acord, per la senzilla raó que la patronal no vol i el Govern de ZP tampoc; per això, no s’hauria de caure en errors del passat. Avui per avui és un error privilegiar escenaris de negociació. Ara toca mantenir la mobilització –amb manifestacions, impuls de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per reformar el nucli dur de la reforma laboral, etc.- entorn d’un objectiu central: una altra sortida a la crisi amb un programa alternatiu i d’una forma el més unitària i plural possible.
Mentrestant, el que no acab d’entendre són els missatges dels sindicats. Per una banda, la UGT parla de “recuperar el diàleg front a la imposició”, de la ILP i únicament de mobilitzacions en el context de les directrius de la Confederació Europea de Sindicats (CES). Per una altra banda, CCOO, en coincidència bàsica amb la UGT, inclou en el seu discurs postvaga general la insistència en la “reversibilitat de la reforma laboral”. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, una cosa és reversible si es pot girar del revés i serveix igual que del dret. Sort que també aclareix que “un procés o una reacció reversible pot tornar a una etapa anterior de la seva evolució”. Vull suposar que el sindicat parla d’aquesta segona accepció quan es refereix a la reforma laboral, però no em negaran que han cercat una literatura més de lletraferits que del comú dels mortals. Seria més entenedor parlar de derogació, o d’evitar els efectes nocius d’aquesta norma laboral.
Per cert, quan el nou ministre de Treball diu que “ahora hay que orientar el desarrollo de esta ley para corregir aquellos aspectos en los que nos pongamos de acuerdo y producir, no tanto una rectificación, sino un desarrollo adecuado…”, o, referint-se al polèmic acomiadament objectiu, diu que la mera previsió de pèrdues per justificar legalment l’acomiadament més barat “puede ser objeto de interpretación judicial”, vol dir també que està a favor de la reversibilitat de la reforma laboral?
Parlant clar la gent s’entén. Si la gent s’entén, es podrà mobilitzar. Els sindicats haurien de ser més clars en allò que ens volen comunicar, encara que sigui perquè l’adversari és claríssim i l’entén tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada