"Formas en rojo" (1969)Salvador Victoria Marz
Aquest diumenge, 3 d’octubre, s’ha “celebrat” a Roma la segona edició del NO BERLUSCONI DAY. Ja em sembla bé qualsevol moguda per fer front a la vergonyosa pràctica política de Berlusconi i companyia. Però he de reconèixer que em sorprèn la desorientació ideològica i la manca d’empenta política i electoral de l’oposició al berlusconianisme. Per a mi, no fa massa temps, el PCI, després el PDS i fins i tot la coalició electoral L'Ulivo, eren referències polítiques ineludibles. Ara, amb el Partito Democratico, l’Italia dei Valori, Partito della Rifondazione Comunista, Sinistra e Libertà, etc, no entenc res de res. Tal volta, fa massa temps que no viatjo a Roma (la darrera vagada encara governava el Romano Prodi). En qualsevol cas, vist des d' aquí el que passa a la política italiana hom diria que, tot plegat, és molt estrany. Però si esmicolem un poquet hi ha al manco dues coses clares: la dignitat de la Presidència del Estat Itàlia i la saviesa i combativitat de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro.
La maltempsada política italiana oculta massa sovint la tasca del Senyor Napolitano que manté molt alta la dignitat i coherència política. Aquest napolità, que recentment ha fet els setanta cinc anys, va ésser el gran defensor del vessant socialdemòcrata dins del Partit Comunista Italià i és l’antítesi d'en Silvio Berlusconi. A tall d’exemple, el passat mes d’agots el cap d’Estat italià, mostrava la seva sensibilitat amb el món del treball i s’ocupava i preocupava d’uns acomiadaments a una de les fàbriques de FIAT. Ja vos podeu imaginar a què es dedicava en Belusconi!
La capacitat intel•lectual i d’acció de Guglielmo Epifani, secretari general de la CGIL, és per a mi una esperança de què d’Itàlia, més prest que tard, hi sortiran noves idees i impulsos per a la gent d’esquerres d’Europa i del Món. En qualsevol cas, la lectura dels documents de la Confederazione em fa sentir la nostàlgia de les lectures dels documents del PCI dels anys vuitanta i noranta.
Tot aquest preàmbul, ve al cas d’un descobriment que he fet aquest estiu. Es tracta de “Il patrimonio artistico della CGIL”. M’ha deixat tant admirat que ho he volgut compartir amb vosaltres i, alhora, m’ha anat molt bé per recordar que a Georgio Napolitano la passió per la política i les causes justes li venen de jove, però també d’aquella joventut li ve la passió per les manifestacions artístiques. No de bades fou un dels italians que van ajudar econòmicament a Pablo Neruda per fer possible, l’any 1952, la primera edició de molt pocs exemplars dels famosos Versos del capitán.
Realment, la Itàlia política i social és, sens dubte, qualque cosa més que l’estultícia del governats actuals!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada