______________________
El divendres passat Iniciativa d’Esquerres i Els Verds de Mallorca organitzaren un un debat amb els cinc sindicats que tenen molta o alguna implantació a ca nostra. El debat prometia ser molt i molt interessant ja que es tractava de contestar a un interrogant que molta gent d’esquerra es fa: desprès de la vaga general del 20 de setembre, què?
Es va dir en reiterades ocasions (des de la mesa i algú del públic) que la mesa, amb la presència dels secretaris i les secretàries generals dels sindicats, era de luxe. No ho dubto. Però el menú servit va ser més propi d’un "Tot inclòs" de segona categoria. Excepte el moderador, que sí va plantejar les qüestions cabdals del moment sociolaboral i de la lluita contra els plans d’austeritat neoliberals; cap dels màxims dirigents sindicals va dir que hi ha un abans i un després de la nit del 9 de maig en la que la reunió del Ecofin imposa la “nova política econòmica europea de retalls socials i democràtics”. Tampoc ningú va dir que la temporalitat i la precarietat laboral i social està directament lligada al patró de creixement i no tant a les normatives laborals. Em va sorprendre que els sindicat més grans no defensessin la seva estratègia de diàleg social durant la primera legislatura de ZP i els seus bons resultats (l'increment del salari mínin interprofessional, la llei de dependència, l'augment de les pensions mínimes, el manteniment dels pressupostos per prestacions d’atur, la llei de la igualtat efectiva de dones i homes, etc.). Una cosa és que ara la situació sigui una altra i que consegüentment l’estratègia sindical hagi de virar cap a escenaris prioritàriament de confrontació. Per cert, convindria no oblidar que a la primera legislatura d’en Zapatero es feia majoria al Congrés dels Diputats amb els grups d’esquerra. Em va semblar del tot innecessari la reiterada autocrítica de l'estratègia de diàleg social, una altre cosa és la “pau social” en torn a la negociació dels convenis col•lectius, i aquí sí n'hi ha un debat pendent però, sorprenentment s’ha va parlar molt poc d’aquest assumpte.
La recança dels que voldrien veure la seva condició de tercer sindicat espanyol reconeguda i participar en el diàleg social que critiquen perquè no hi són; la malenconia dels que desitjarien ser sindicat general des d'un gremialisme molt acusat i la supèrbia cridanera del qui es pensa que sempre té raó, va conduir el debat cap a les suposades maldats intrínseques del bisindicalisme CCOO-UGT i sobre el model de representació sindical. La meva opinió és que cal començat la casa comuna del sindicalisme per la base. Es a dir, a punt d’acabar la primera dècada del segle XXI, és imprescindible fer diagnosi compartida de la situació de la classe obrera d’avui i, a partit d’aquest anàlisi, acordar un codi de bones pràctiques sindicals, començant per practicar el que es predica. Però si això no es fa amb modèstia, molta modèstia i humilitat, segur que serà un fracàs.
I mentrestant...? A mi en va venir a la memòria aquella història del savi que senyala la lluna i el neci es fixa en el dit.
Es va dir en reiterades ocasions (des de la mesa i algú del públic) que la mesa, amb la presència dels secretaris i les secretàries generals dels sindicats, era de luxe. No ho dubto. Però el menú servit va ser més propi d’un "Tot inclòs" de segona categoria. Excepte el moderador, que sí va plantejar les qüestions cabdals del moment sociolaboral i de la lluita contra els plans d’austeritat neoliberals; cap dels màxims dirigents sindicals va dir que hi ha un abans i un després de la nit del 9 de maig en la que la reunió del Ecofin imposa la “nova política econòmica europea de retalls socials i democràtics”. Tampoc ningú va dir que la temporalitat i la precarietat laboral i social està directament lligada al patró de creixement i no tant a les normatives laborals. Em va sorprendre que els sindicat més grans no defensessin la seva estratègia de diàleg social durant la primera legislatura de ZP i els seus bons resultats (l'increment del salari mínin interprofessional, la llei de dependència, l'augment de les pensions mínimes, el manteniment dels pressupostos per prestacions d’atur, la llei de la igualtat efectiva de dones i homes, etc.). Una cosa és que ara la situació sigui una altra i que consegüentment l’estratègia sindical hagi de virar cap a escenaris prioritàriament de confrontació. Per cert, convindria no oblidar que a la primera legislatura d’en Zapatero es feia majoria al Congrés dels Diputats amb els grups d’esquerra. Em va semblar del tot innecessari la reiterada autocrítica de l'estratègia de diàleg social, una altre cosa és la “pau social” en torn a la negociació dels convenis col•lectius, i aquí sí n'hi ha un debat pendent però, sorprenentment s’ha va parlar molt poc d’aquest assumpte.
La recança dels que voldrien veure la seva condició de tercer sindicat espanyol reconeguda i participar en el diàleg social que critiquen perquè no hi són; la malenconia dels que desitjarien ser sindicat general des d'un gremialisme molt acusat i la supèrbia cridanera del qui es pensa que sempre té raó, va conduir el debat cap a les suposades maldats intrínseques del bisindicalisme CCOO-UGT i sobre el model de representació sindical. La meva opinió és que cal començat la casa comuna del sindicalisme per la base. Es a dir, a punt d’acabar la primera dècada del segle XXI, és imprescindible fer diagnosi compartida de la situació de la classe obrera d’avui i, a partit d’aquest anàlisi, acordar un codi de bones pràctiques sindicals, començant per practicar el que es predica. Però si això no es fa amb modèstia, molta modèstia i humilitat, segur que serà un fracàs.
I mentrestant...? A mi en va venir a la memòria aquella història del savi que senyala la lluna i el neci es fixa en el dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada