“Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar,
sinó que
volen fer-ho en millors condicions”
(Francesc Layret).
El 5 de juny de 1986, milers de treballadors i
treballadores de l’hostaleria illenca van secundar la primera jornada d’un
seguit de vagues convocades per CCOO i UGT. Un dia de vaga va bastar per signar
un conveni col·lectiu que satisfeia les reivindicacions sindicals en matèria
salarial, de reducció de jornada laboral, de millores en qüestions relacionades
amb la salut laboral, la formació, la jubilació anticipada o els drets
sindicals. Però, sobretot, es va aconseguir la principal reivindicació d’aquell
moment, que no era una altra que els fixos discontinus (FD) tinguessin garantit
que cada any serien contractats (“cridats” en l’argot laboralista) i que
tindrien un període anual d’ocupació garantit. En aquest acord rau el plus
d’importància d’aquesta vaga, de la qual ara es compleixen trenta anys. No ha
de passar per malla que aquesta regulació dels FD, que entrà en vigor l’1 de
gener de 1987, ha estat una de tantes singularitats illenques que la negociació
col·lectiva ha produït en un marc laboral caracteritzat per l’estacionalitat.
Es podria dir que, potser sense saber-ho, fa tres dècades s’abordaven aquestes
peculiaritats del model de creixement illenc acordant mesures de
‘flexiseguretat’.
Per què té tanta importància el
que s’aconseguí amb la vaga de 1986? Doncs perquè significà una sortida
civilitzada i equilibrada a la crisi turística de 1985. Cal recordar que, com a
conseqüència de les polítiques ultraliberals dels governs de Margaret Thatcher,
es registrà un important descens de renda disponible de les classes mitjanes i
mitjanes-baixes britàniques, per la qual cosa van haver de retallar tot tipus
de despeses, entre les quals les destinades a les vacances. Això va provocar un
brusc descens d’estades de turistes britànics a les Illes Balears.
Val a dir que, en aquella època,
la Gran Bretanya era, amb diferència, el principal mercat emissor de turisme
cap a les nostres illes. El gran perjudicat d’aquest terratrèmol econòmic,
laboral i social va ser l’ocupació i, concretament, pel que és objecte
d’aquestes línies: les persones amb relació laboral de FD.
Va ser un cop dur i inesperat per
a milers de persones residents a Balears i per a les que venien de fora a “fer
la temporada” com a FD, ja que es trobaren de sobte amb una retallada
d’ocupació que va significar l’anul·lació de part dels ingressos de molta gent
que, en general, treballava més de sis mesos i, alhora, va provocar que una
legió no tinguessin dret a les prestacions per desocupació per manca de dies
cotitzats. Tot plegat va ser un drama sociolaboral que, no obstant això, no va
provocar una allau d’expedients de regulació d’ocupació, ni un major nombre
d’acomiadaments dels habituals. Senzillament no es va cridar els FD o se’ls
cridà per a molt menys temps que l’habitual perquè no hi havia clients...
L’ajust de plantilles va ser automàtic, sense cap cost empresarial i amb molt cost
per als treballadors i treballadores. El conveni col·lectiu de l’any següent va
convertir-se en el marc ineludible per plantejar el tema de manera col·lectiva
i va introduir en la regulació laboral elements racionals de gestió de
l’estacionalitat laboral.
Aquella vaga de 1986 va provocar
efectes col·laterals més enllà de millorar les condicions de treball de les
quals parlava Francesc Layret. Uns efectes que, ara com ara, no s’han
investigat suficientment. Segur que, a tall d’exemple, influí en la consolidació
de les anomenades classes mitjanes, l’estirabot en la renda mitjana disponible,
el procés de fixació de població, o l’accés massiu al crèdit durant els últims
anys 80 i la dècada dels 90 del segle passat. El que és segur és que ara
resulta més difícil ‘civilitzar’ el capitalisme, però no està escrit enlloc que
el neoliberalisme camparà desfermat per sempre més, ni que la fi de la
democràcia sigui a tocar.
Temps al temps!
Publicat originalment a l’Ara Balears ( 05-VI-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada