Poder empresarial, democràcia SA (o SL)

La centralitat del paper de les empreses privades en les actuals societats de capitalisme desfermat forma part del pensament únic neoliberal, i és, alhora, extraordinàriament hegemònic més enllà dels àmbits purament neoliberals. Encara que sigui empíricament fals, es dóna per fet que, per exemple, són les empreses privades les que generen l’ocupació (encara que el volum més gran d’ocupació creada sigui en el sector públic), se’ls atorga, gairebé en exclusiva, la capacitat de recerca, desenvolupament i innovació (encara que, amb diferència, qui més R+D+i ha aportat -i aporta- a la humanitat és l’àmbit públic), o se’ls suposa una capacitat de bona gestió insuperable (encara que, generalment, les crisis, són creades per vergonyoses males gestions empresarials privades).

Per què es produeix aquesta interpretació hegemònica? Doncs perquè el projecte neoliberal ha aconseguit crear un cos ideològic prou potent a favor d’allò que és privat. Tant és així que el “sentit comú neoliberal” porta a les empreses privades a tenir un gran pes en el contingut dels afers públics, és a dir, assistim impàvids al que J. A. Estevés Araujo denomina “privatització de la producció jurídica”, i, per tant, “privatització dels drets” (vegin aquí). Hom podria parlar, també, d’una privatització de la democràcia.

Tot  el que antecedeix no són cabòries teòriques allunyades del nostre dia a dia illenc. L’actualitat està farcida de casos d’aquesta pràctica privatitzadora de decisions que haurien de ser qüestions de la representació democràtica, guiades pel “bé comú”.

Vegem alguns exemples d’aquesta última setmana:

I.- FAN Mallorca Shopping: El Consell de Mallorca vol fer un enllaç nou per evitar col·lapses al Coll d’en Rabassa, tot per tal d’evitar el caos de circulació que aquest centre comercial ha creat amb la seva recent inauguració. Això és un exemple de manual del que Karl W. Kapp va definir com un cost social de l’empresa privada. Kapp, en el seu llibre “Los costes sociales de la empresa privada“, assenyalava que “mitjançant la translació de part dels costos de producció a terceres persones o a la comunitat sencera, els empresaris poden apropiar-se d’una proporció del producte nacional major que la part que normalment els correspondria”. En aquest cas, el punt rellevant és la privatització de la decisió democràtica de la mobilitat de Mallorca –i més concretament de Palma- segons els interessos d’una empresa privada, aquesta i no una altra és la qüestió.

II.- Hotelers pollencins: L’equip de govern de l’Ajuntament de Pollença ha hagut de fer marxa enrere en la seva intenció d’ apujar l’Impost de Béns Immobles (IBI) a les grans  empreses del municipi. La decisió no obeeix a un debat democràtic sobre suficiència o progressivitat de la pressió fiscal municipal, ni tan sols és fruit de la discussió sobre necessitats i/o prioritats socials i de com finançar-les. La causa són les pressions dels hotelers que, sense passar per les urnes, s’han imposat a la sobirania del ple municipal pollencí.

III.- Palau de Congressos de Palma convertit en “Meliá Palma Bay”: La privatització d’aquesta innecessària i costosíssima infraestructura pública és un exemple icònic de “extractivisme empresarial”. La conclusió de la sospitosa gestació i de la penosa gestió d’aquesta obra pública ha acabat en una pura i simple “gestió de negocis“. És a dir, una gestió més orientada al mercat que a les veritables necessitats de la ciutadania. Un exemple paradigmàtic del que Sheldon S. Wolin defineix com a “Democràcia SA“.

Podria seguir posant exemples però en algun moment cal posar el punt final a aquest article. Ho faig en la convicció que cal seguir lluitant per la democràcia de debò. I aquesta, encara que segueixi mantenint bona part de democràcia representativa, haurà de tenir molt de participativa. El poder ha de ser del poble i no de les grans i poderoses elits empresarials.

Publicat originalment a El Periscopi (19-X-2016)