L'actual Govern de les Illes
Balears és el que gaudeix del major suport parlamentari esquerrà i sobiranista
de tota la història autonòmica de les Illes Balears i Pitiüses. A més, en el
gabinet autonòmic presidit per Francina Armengol el soberanisme de Mallorca i
Menorca té un pes polític mai vist als governs autonòmics capitanejats pel
president Antich. Potser per això, a alguns ens preocupa la deriva d'algunes
polítiques en els seus continguts, i en les formes de fer-les. Posem per cas
les de la Conselleria d'assumptes diversos, entre ells, els de cultura.
Resulta que, en un curt espai de
temps, els responsables autonòmics dels assumptes culturals han presentat dos
estudis que, pel que sembla, s'emmarquen "dins el pla de treball de la
Direcció General de Cultura per tal de fonamentar el futur Pla de Cultura del
Govern en dades objectives". Com ja ha passat gairebé la meitat de la
legislatura hom pot exclamar que "després de romput el cap es posen
cervellera!".
Tant l'estudi "El consum
cultural a les Illes Balears"[i],
com el que han titulat "Aproximació a la determinació de l'impacte
econòmic de la cultura a les Illes Balears"[ii],
s'han presentat com uns treballs de recerca pioners. Això és, si més no, una
fal·làcia que, potser, pretengui ocultar la falta de transparència, participació
i eficiència en l'elaboració d'aquest imprescindible Pla de Cultura que ja
hauria d'estar en marxa. Diguem-ho sense embuts: En cap dels citats estudis hi
ha massa de pioner ni d’innovador. El substancial d'allò que s'ha
"estudiat" en el primer dels esmentats treballs ja se sabia només
consultant alguns productes estadístics de l' INE, de l' IBESTAT, i, sobretot,
els anuaris d'estadístiques culturals del Ministeri d'Educació, Cultura i
Esport, amb una novetat important: El que en aquestes estadístiques es nominen
hàbits i pràctiques culturals, a l'informe del Govern més progressista de la
nostra història autonòmica s'han transformat en consums culturals. Com només
consumeix qui pot consumir, i, per a un percentatge important de la nostra
societat, el salari, pensió o subsidi, no li basta per arribar a fi de mes,
m'ha recordat a l'eslògan de la socialdemocràcia més dretana –la de la
"Tercera Via” de Tony Blair- de
"Consumiu, consumiu, maleïts rics".
Pel que fa al segon dels
informes, cal dir que és un assumpte ja estudiat, i sobre el qual existeix una
abundant informació de fàcil accés. A tall d'exemple, citem el número 63 de
revista de la Fundació Gadeso Temes Socioeconòmics[iii]
que, al desembre de 2015, analitzava l'ocupació i la demografia empresarial en
el sector cultural illenc. Però, sobretot, s'han de citar com a fonts
d'informació els anuaris de la Fundació de la Societat General d'Autors i Editors
(SGAE)[iv], o
de la Fundació Impulsa Balears. Amb això vull dir que, si aquestes dades i
informacions fossin veritablement tan imprescindibles per engegar les
polítiques del canvi en matèria cultura, amb unes poques i senzilles operacions
matemàtiques, es podrien haver tingut a la disposició del Govern abans que
acabés l'estiu de 2015.
Amb tot, el punt més preocupant
és el llenguatge amb el qual sembla es vol encarar la política cultural pública
d'aquesta terra: Al meu entendre sobren referències a consums, a PIB, a llocs
de treball sense adjectivar-los de dignes; a empreses sense aclarir quantes són
falsos autònoms o "autònoms forçats"; etc. És com si les autoritats
culturals autonòmiques haguessin oblidat -si és que l'han coneguda alguna
vegada- la maledicció d'"Alícia en terra de meravelles" de Lewis
Carroll segons la qual les paraules tenen amo. De les empleades fins ara en
aquests estudis, els amos no som els que votàrem canvi.
Les nostres paraules són unes
altres. Van associades a la necessitat de desmercantilitzar certs hàbits
culturals, a la no turistització de la cultura, i si a l’ orgull d'un patrimoni
i d'una cultura per a compartir amb la resta del món, a promoure una percepció
social positiva cap als béns culturals comuns, a l’absència de precarietat laboral i
empresarial en el sector cultural, a una fiscalitat incentivadora de
l’activitat cultural, a la cultura de la igualtat de gènere, dels incentius a
l'emprenedoria cultural i les seves segones oportunitats, a la igualtat
d'oportunitats de debò en la creació i en el gaudi de cultura, a la
problemàtica dels creadors/es en risc de pobresa o d’exclusió social ... Per a
dir-ho d'una altra manera, segueixen molt associades a aquell manifest titulat
"Per un nou impuls a la cultura"[v]
que, en un ja llunyà maig de 2011, va fer públic el col·lectiu "Cultura i
País. Grup d'anàlisi i d'opinió" amb els següents epígrafs: 1. El valor de
la cultura com a factor de formació de les persones i els països. 2. La
centralitat de la cultura en la vida dels ciutadans i també en el funcionament
de la societat. 3. Cultura i cohesió social. 4. Compatibilitat entre la
identitat cultural i la universalitat. 5. La dimensió econòmica productiva del
fet cultural. 6. La necessitat de dissenyar un sistema cultural per als
Balears. 7. La cultura, una altra víctima de l'espoli fiscal. 8. La necessitat
d'un mapa competencial clar en la gestió de la cultura. 9. La creació de nous
públics. 10. Cultura i noves tecnologies. 11. Un patrimoni important que és
menysvalorat. 12. La precarietat dels equipaments culturals existents.
Malauradament, tot i que no sóc un expert en gestió cultural, i que les meves
particulars preocupacions i ocupacions en aquest àmbit es limiten a les que
tenen a veure amb el "precariat cultural", els potencials nínxols
d'ocupació de qualitat en l’àmbit cultural, i la superació de les carències
materials en qüestions culturals, em sembla una temàtica tan actual ara com
aleshores.
Els acords del canvi haurien de
significar, sens dubte, més planificació publica i realitzacions culturals i
menys presentacions d'inútils i despistants estudis. I tanmateix no hi ha possible comparació
amb el quadrienni negre de Bauzá i
de "sa Moma del Trepitja", per tant no em cerquin en
el grup del "no és això companys, no és això...". Em trobaran, si de
cas, amb els que, recordant Manuel Vázquez Montalbán i el seu "Panfleto desde el planeta de los simios",
pensen que "no se puede renunciar al sueño hacia delante. Nunca. Aun
sabiendo que todo futuro será imperfecto".
Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-X-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada