Judici a la democràcia

Publicat originalment a dBalears (21-01-2019)

No m'he pogut resistir. A pesar que tinc un munt de lectures pendents, les circumstàncies m'han empès a rellegir alguns capítols de "El llarg camí cap a la llibertat". Què és el que m'ha punxat la relectura d'aquesta autobiografia de Nelson Mandela? Per què pens que és molt recomanable recordar aquests dies els capítols referits al judici en què van condemnar a cadena perpètua al líder del Congrés Nacional Africà? Supòs que ja ho hauran endevinat: el fet que estiguem a tocar de l'inici del judici dels presos i les preses independentistes catalanes, i el coneixement –tot i que parcialment- dels escrits de les seves defenses.

Per a mi, aquest judici a Nelson Mandela és un dels més emblemàtics judicis polítics del segle XX.

La primera vegada que Mandela té ocasió de dirigir-se al tribunal que el va condemnar a cadena perpètua, no s'està d'afirmar: "Per què comparec en aquest tribunal davant un jutge blanc i un fiscal blanc, escortat per uixers blancs? Pot algú dir, honestament i seriosament, que en semblant atmosfera la bàscula de la llei està realment equilibrada?".

En els capítols de les memòries de Madiba referits a aquelles jornades d'un judici absolutament injust hi ha dues coses força actuals: la consideració de Mandela, segons la qual la presó no només priva de llibertat, sinó que també intenta arrabassar la identitat de la persona empresonada, i la seva fermesa envers la causa de la llibertat. Davant d'una possible condemna a pena de mort, Mandela no esporugueix, i comunica al tribunal que qualsevol que sigui la pena imposada per l'estat, no aconseguirà reduir gens la seva devoció per la lluita.

I encara més, tot just abans que el tribunal es retiri de la sala de judicis per dictar la sentència, Nelson Mandela diu als membres del dit tribunal: "He complert el meu deure envers el meu poble i amb Sud-àfrica. No tinc cap mena de dubte que la posteritat reivindicarà la meva innocència, i, de la mateixa manera, afirm que els criminals que havien d'haver comparegut davant aquest tribunal són els membres del govern".

És gairebé impossible que llegint aquestes pàgines hom pugui deixar de pensar en Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Jordi Turull, i Josep Rull.

Mandela conta que, quan el tribunal comunica que la sentència (d'ell i dels seus camarades) és de cadena perpètua i no de pena de mort, a la sala de judicis es produeix, durant uns instants, un gran silenci. Tot seguit, una part del públic comença a cridar "Amandla!", i és respost per l'altra part del públic amb el crit de "Ngawetbu!", és a dir, al crit "poder!", es contestava "del poble!". En el cas català, es jutjarà formalment a unes persones, però, veritablement, és un judici per a negar el poder al poble català. Per això, és claríssimament un judici a la democràcia.