Publicat originalment a dBalears
(30-09-2019)
Era
l'any 1988, i, si no record malament, es preparava la famosa vaga general del
14-D, quan vaig assistir a un acte sindical a Madrid en el qual, entre altres
persones, va intervenir Bruno Trentin, que acabava de ser elegit secretari
general de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro, és a dir, de la
CGIL. Bruno Trentin havia estat durant anys el secretari general de la,
aleshores, poderosíssima Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM),
integrada en la CGIL, i, a més de ser un dels dirigents dels comunistes
italians més interessants dels darrers anys d'existència del PCI, va ser
l'autor de "La Cité du travail: La gauche et la crise du fordisme",
un dels llibres que més petjada m'ha deixat.
El
cas és que Bruno Trentin fumava en pipa, i en els anys vuitanta del segle
passat encara es fumava a les reunions i als actes públics. L'orador italià,
entre frase i frase, feia unes pauses molt prolongades que, inicialment, vaig
interpretar que eren una cortesia perquè entenguéssim millor el seu italià.
Bastant més tard vaig saber que Albert Einstein havia dit en una ocasió que
"fumar en pipa contribueix a un judici més tranquil i objectiu de tots els
assumptes humans". És, doncs, versemblant que aquelles pauses de Trentin
fossin per meditar molt cadascuna de les frases amb les quals embastava el seu
discurs que, sigui dit de passada, era força potent.
Vénen
a tomb aquestes anècdotes perquè fa uns dies vaig llegir un article del
politòleg Xavier Peytibi en el qual conta que el "premier" britànic
Harold Wilson fumava en pipa. Ho feia, escriu Peytibi, "especialment quan apareixia a la televisió.
La pipa el feia recognoscible davant el públic, més calmat, segur de si mateix
i savi, i, per descomptat, més a la moda. Feia el que tothom feia: fumar en
pipa. Fins i tot va ser nomenat 'Fumador de pipa de l'any' el 1965, en un
prestigiós -en aquesta època- guardó. També va ser 'Fumador de pipa de la
dècada' el 1976. Harold Wilson fumava en pipa en públic, sí, però el curiós és
que en privat fumava puros, moltíssim més cars, i allunyats de les
possibilitats econòmiques de la gran majoria de la ciutadania britànica. Es
tractava d'un efecte electoralista, per a crear empatia amb el públic, que,
probablement, no hauria entès que algú que deia ser com ells fumés caríssims
cigars". El fet de fumar en pipa era una mena d'espectacle polític que
interpretava Wilson.
De
tot plegat en podem extreure la següent conclusió: L'espectacularització de la
política institucional ve de lluny. I, no obstant això, en els actuals temps de
xarxes socials, aquesta espectacularització ha arribat a límits inimaginables
no fa massa temps. Del parlamentarisme amb discursos, més o menys durs però
treballats, i relativament ben presentats retòricament, hem passat al pur
espectacle. En el mercat polític es cotitzen més uns segons de vídeo que es
facin virals, que un bon argument! I, és clar, sense arguments, no hi ha
continguts; sense continguts no hi ha programes ni compromisos amb la
ciutadania. De fet, el postureig, l'eufemisme ... són essencials en aquest
espectacle. Per exemple, la setmana passada vam haver d'aguantar una infame
espectacularització política de Cs en el Parlament de Catalunya; vam veure com,
amb la buidor de continguts de l'espectacularització política, la marca Más
País es convertia en oferta electoral al Regne d'Espanya; com cada divendres
vam tenir la ració setmanal d'eufemismes de la roda de premsa posterior al
Consell de Ministres; i, entorn de la Vaga Mundial del 27-S, vam tenir una
sobredosi de postureig polític a propòsit de l'Emergència Climàtica. Sembla
evident que contra els eufemismes i el postureig no hi ha altra medicina que
moviments socials forts i mobilització de carrer.
I,
tanmateix, crec que en podem extreure una altra conclusió bastant més bèstia:
Qui no practica l'espectacularització política se’ls empresona. Són els presos
polítics catalans i les presses
polítiques catalanes que fa gairebé dos anys que estan a la presó preventivament
a l'espera d'una seguríssima sentència injusta.
Fumar,
en general, i en pipa en particular, no està de moda. I això és molt bo per a
la salut. Però la moda de l'espectacularització de la política no és gens bona
per a la salut de la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada