Publicat
originalment a Diario de Mallorca (06-10-2019)
Mai s’han
desmentit aquelles declaracions de finals de maig passat en les quals la
ministra d'economia, Nadia Calviño, advertia que "no és productiu desfer,
revertir o reformar les reformes" referint-se expressament a la Reforma
Laboral aprovada el 2015 per la majoria absoluta del PP, amb els vots de suport
de l'extinta CiU. És a dir, ara resulta que no és productiu derogar una
legislació laboral d'excepció, que va ser falsament justificada per una crisi que,
en els seus orígens i extensió, res tenia a veure amb les normes laborals, ja
prou flexibles, ni, molt menys, amb el cost del factor treball. El cas és que,
fet i fet, la legislació laboral més antisocial mai coneguda al Regne
d'Espanya, el "relat" governamental i del PSOE, l'ha normalitzada. És
a dir, al marge d'escaramusses electorals, estam en presència d'una
normalització política de precarietat laboral, social, i vital.
Aquest assumpte
de la no derogació de la més radicalment precaritzadora de les reformes
laborals hagudes en les últimes dècades és, sens dubte, un fet totèmic de la
reconversió del PSOE i el seu líder, Pedro Sánchez, al marxisme. Al marxisme de
Groucho Marx, és clar, per allò d' "aquests són els meus principis. Si no
li agraden... en tinc uns altres".
Però la cosa no acaba aquí. Com si visquéssim en la delirant República
Democràtica de Freedonia, de la no menys hilarant pel·lícula "Sopa de
ganso", se'ns anuncia un anhelat esdeveniment històric (d'aquells que tant
agraden a Rufus T. Firefly, el personatge central de l'emblemàtica cinta dels germans
Marx). L'esdeveniment històric en qüestió és un "Estatut dels Treballadors
del segle XXI".
Però, més enllà
de genialitats marxianes, de què va això de l' "Estatut dels Treballadors
del segle XXI"? Es tracta de complaure, posem per cas, les pretensions de
Glovo, que amenaça d'invertir més en altres països si la regulació laboral a
Espanya continua sent, en paraules del fundador i CEO de l'empresa de
repartiment caracteritzada pels infrasalaris i les condicions laborals a base
de falsos autònoms, Oscar Pierre, "molt agressiva"? Es tracta
d'aigualir les reivindicacions de les kellys, singularment en el que fa
referència a subcontractació i externalització? Es vol protegir o desprotegir
més als treballadors i treballadores davant l'acomiadament en el context d'un
model d'empresa en el que la generació de beneficis és directament proporcional
a la immaterialitat empresarial? L'anunciat "Estatut dels Treballadors del
segle XXI" significarà un reforçament de la causalitat per a la
contractació temporal, o la flexi-inseguretat total? Es pretén un reforçament
sindical de debò o, per contra, s'insistirà en un model d’afebliment sindical
que dibuixa una negociació col·lectiva similar a la de Balears en el que, per a
relativament equilibrar les capacitats negociadores de les parts -que legalment
estan desequilibrades a favor de la part empresarial-, sembla imprescindible
una tutela administrativa que depèn d'una voluntat política aliena a
l'autonomia de les parts en conflicte?
Podríem seguir amb
molts més interrogants sobre aquest inconcret anunci d' "Estatut dels
Treballadors del segle XXI". Però aquesta inconcreció, acompanyada de l'absoluta
concreció de reculada en el compromís de derogació de la Reforma Laboral de
2012, ens condueix a un de tants savis consells de Tony Judt: "Per convèncer a altres que alguna cosa està
bé o malament, ens cal un llenguatge de fins, no de mitjans", escriu
en el gran llibre "El món no se'n surt". En aquest sentit, un
"Estatut dels Treballadors del segle XXI" hauria de ser un mitjà per
a una fi, consistent en unes relacions laborals amb menys precarietat laboral,
social i vital. Si la fi té a veure amb una societat amb major justícia social,
en la que fora poc probable tenir treball assalariat i romandre en risc de
pobresa i/o exclusió social, la proposta d' "Estatut dels Treballadors del
segle XXI" només seria creïble prèvia derogació de la Reforma Laboral del
PP. És condició necessària per encarar el diàleg social necessari sobre el seu
contingut, sense les mesures laborals d'excepció que donen tota mena de posicions
d'avantatge al capital.
Però tot indica
que, darrere d'aquest "s'ha acabat el bròquil: la Reforma Laboral no es
deroga!", només hi ha un intent de modernitzar la precarietat que, encara
que modernitzada, continuarà sent part essencial de, en paraules del citat Tony
Judt, "els malestars del present".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada