Publicat
originalment a dBalears (21-10-2019)
Sobre el contingut de l'anomenada
"sentència del procés" (la STS 459/2019 de 14 d'octubre) s'ha dit i
escrit gairebé tot el que és pot dir i escriure de forma urgent. Qui més qui
manco ja coneix els errors a l'engròs en els "fets provats" que,
veritablement, haurien de dir-se "fets suposats" (com ara els que
sustenten la malversació, la qualificació de “rebels” a les persones que,
finalment, són sentenciades com a “sedicioses”, afegir a les competències de la
consellera Dolors Bassa les de la consellera Clara Ponsatí, etc.); l'acarnissament
vers les persones jutjades; el sorprenent nombre de pàgines dedicades a negar (excusatio non petita, accusatio manifesta)
l'existència de vulneració de drets fonamentals durant la instrucció i la
celebració del judici; o -per si algú tenia algun dubte de l'existència de
presos polítics i preses polítiques- el "relat" polític sobre les
"vertaderes" intencions (sic) dels condemnats i condemnades. Val a
dir que, d'allò que he llegit, recoman fer un cop d'ull a dos articles: el signat pel catedràtic de
dret penal de la universitat de Jaén, Guillermo Portilla Contreras, i el que
signa el professor de ciència política a la Universitat Carlos III de Madrid,
Ignacio Sánchez-Cuenca.
En qualsevol cas, i més enllà de
les urgències, ben segur que sobre aquesta sentència tremendament injusta queda
per fer molt de debat tècnic, polític, social, i repercussional. Els efectes
"col·laterals" per a l'exercici del dret a la mobilització social
contra qualsevol element sistèmic del règim del 78 poden ser terrorífics. És
una forma força barroera de convertir el Regne d'Espanya en un estat de
"constitució militant", és a dir, contràriament al text vigent de la
Constitució Espanyola, en la pràctica, s'exigeix l'adhesió ideològica vers als
principis d'una constitució elaborada i aprovada en una situació d'excepció, i
sota la vigilància d'un exèrcit amb uns comandaments majoritàriament
franquistes. En conseqüència, la imposició, via codi penal, de la militància
constitucional és apropar-nos molt i molt a un estat formalment autoritari.
En altres paraules, la Sentència
del Tribunal Suprem 459/2019 de 14 d'octubre de 2019, tot el que l'ha envoltat,
i el tractament policial (i, en bona mesura, el mediàtic) de les mobilitzacions
ciutadanes de resposta a la injustícia sentenciada, dibuixa un escenari que
s'ajusta com un guant a la mà al següent: "En un estat autoritari es considera lícit alterar la veritat,
reescriure retrospectivament la Història, distorsionar les notícies, suprimir
les veritables, agregar les falses: la propaganda substitueix a la informació.
De fet, en aquests països no s'és ciutadà, detentor de drets, sinó súbdit, i
consegüentment, deutor a l'Estat...". Aquestes paraules són de Primo
Levi escrites l'any 1976 en l'apèndix per a l'edició escolar del seu fantàstic
i escruixidor "Si això és un home", llibre amb el que el torinès, que
per cert el proppassat juliol hagués complert cent anys, inaugura la trilogia
que dedicà als camps d'extermini nazi.
Concloguem recordant que en gairebé
totes les lluites triomfants contra l’autoritarisme, la desobediència civil i
pacifica ha sigut clau. Idò, ara se'ns en proposa una de desobediència civil a
la qual crec ens hi hem de sumar: La campanya
d'autoinculpacions impulsada per Òmnium Cultural i altres entitats
socials, antimilitaristes i pacifistes.
Tant de bo a Mallorca siguem un nombrós grup de persones
autoimputades!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada