Autoimputació

Publicat originalment a dBalears (21-10-2019)

Sobre el contingut de l'anomenada "sentència del procés" (la STS 459/2019 de 14 d'octubre) s'ha dit i escrit gairebé tot el que és pot dir i escriure de forma urgent. Qui més qui manco ja coneix els errors a l'engròs en els "fets provats" que, veritablement, haurien de dir-se "fets suposats" (com ara els que sustenten la malversació, la qualificació de “rebels” a les persones que, finalment, són sentenciades com a “sedicioses”, afegir a les competències de la consellera Dolors Bassa les de la consellera Clara Ponsatí, etc.); l'acarnissament vers les persones jutjades; el sorprenent nombre de pàgines dedicades a negar (excusatio non petita, accusatio manifesta) l'existència de vulneració de drets fonamentals durant la instrucció i la celebració del judici; o -per si algú tenia algun dubte de l'existència de presos polítics i preses polítiques- el "relat" polític sobre les "vertaderes" intencions (sic) dels condemnats i condemnades. Val a dir que, d'allò que he llegit, recoman fer un cop d'ull a dos articles: el signat pel catedràtic de dret penal de la universitat de Jaén, Guillermo Portilla Contreras, i el que signa el professor de ciència política a la Universitat Carlos III de Madrid, Ignacio Sánchez-Cuenca.

En qualsevol cas, i més enllà de les urgències, ben segur que sobre aquesta sentència tremendament injusta queda per fer molt de debat tècnic, polític, social, i repercussional. Els efectes "col·laterals" per a l'exercici del dret a la mobilització social contra qualsevol element sistèmic del règim del 78 poden ser terrorífics. És una forma força barroera de convertir el Regne d'Espanya en un estat de "constitució militant", és a dir, contràriament al text vigent de la Constitució Espanyola, en la pràctica, s'exigeix l'adhesió ideològica vers als principis d'una constitució elaborada i aprovada en una situació d'excepció, i sota la vigilància d'un exèrcit amb uns comandaments majoritàriament franquistes. En conseqüència, la imposició, via codi penal, de la militància constitucional és apropar-nos molt i molt a un estat formalment autoritari.

En altres paraules, la Sentència del Tribunal Suprem 459/2019 de 14 d'octubre de 2019, tot el que l'ha envoltat, i el tractament policial (i, en bona mesura, el mediàtic) de les mobilitzacions ciutadanes de resposta a la injustícia sentenciada, dibuixa un escenari que s'ajusta com un guant a la mà al següent: "En un estat autoritari es considera lícit alterar la veritat, reescriure retrospectivament la Història, distorsionar les notícies, suprimir les veritables, agregar les falses: la propaganda substitueix a la informació. De fet, en aquests països no s'és ciutadà, detentor de drets, sinó súbdit, i consegüentment, deutor a l'Estat...". Aquestes paraules són de Primo Levi escrites l'any 1976 en l'apèndix per a l'edició escolar del seu fantàstic i escruixidor "Si això és un home", llibre amb el que el torinès, que per cert el proppassat juliol hagués complert cent anys, inaugura la trilogia que dedicà als camps d'extermini nazi.

Concloguem recordant que en gairebé totes les lluites triomfants contra l’autoritarisme, la desobediència civil i pacifica ha sigut clau. Idò, ara se'ns en proposa una de desobediència civil a la qual crec ens hi hem de sumar: La campanya d'autoinculpacions impulsada per Òmnium Cultural i altres entitats socials, antimilitaristes i pacifistes.

Tant de bo a Mallorca  siguem un nombrós grup de persones autoimputades!