"... tout
est possible, tout est permis"
Georges Moustaki
Entre aquestes altres
coses, en el llibre hi treuen el cap els records d'un temps –ni millor ni
pitjor que el d'ara, sinó diferent- en el què qualsevol cosa ja no semblava
possible, però sí que ho semblava una diferència en les polítiques practicades
en matèria d'infraestructures viàries en aquesta terra tan fràgil entre el
caciquisme desenvolupiste a l'engròs i els, diguem-ho així, progres
desenvolupistes moderats. La crònica de Santiago Miró, tot s'ha de dir, també
provoca nostàlgia i tristor per la pèrdua d'algun company de tantes batalles
que ja no hi és. En aquest sentit, vull citar expressament al dirigent
d'Esquerra Unida Miquel Ramon a la coherència del qual les darreres pàgines del
llibre semblen fer-li un merescut homenatge.
És impossible llegir
aquestes pàgines i no pensar en la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos.
És desolador comprovar com l'argumentari d'aquella dreta, liderada per en Jaume
Mates, n'Abel Matutes, en Pere Palau, na Mabel Cabrer i companyia se l’ha fet seu
el govern del Consell de Mallorca, presidit per un home adscrit a "l’ecosobiranisme
d'esquerres", i amb una correlació de forces en el Ple de la institució
formalment escorada a l'esquerra com mai s'havia vist. És, encara ara,
inexplicable com aquella "batalla de totes les batalles" (política,
de model, d'idees) entorn de les autopistes i rotondes eivissenques, en pocs
anys s’ha transformat en unanimitat de totes les forces polítiques presents al
Consell de Mallorca a l'hora de fer la gran cicatriu del migjorn mallorquí.
Sorprèn la facilitat que en governar tenen les forces polítiques, teòricament
portadores de canvis en matèria de carreteres i mobilitat[i],
d'esdevenir en forces de la ordre de l'asfalt i la macrorotonda. Indigna que,
qui va tenir uns excel·lents resultats electorals gràcies a la mobilització
entorn del 15-M, i, sobretot, de l'amplíssima mobilització anti TIL i a favor
d'una Escola Pública de Qualitat i en Català, i del "Qui estima Mallorca
no la destrueix", hagin esdevingut en una mena de "piquet d'esquirols
"de les mobilitzacions contra l'autopista Llucmajor-Campos. Malauradament,
en aquesta etapa no ha existit la fraternitat, expressada en el vers de Mario
Benedetti, "... en la calle
codo a codo / somos mucho más que dos". Un llast d'incoherència,
o una renuncia per a eventuals futures necessitats de sortir al carrer?
A la crònica que ens
presenta Santiago Miró hi ha molts moments que, per als que hem sigut més o
menys actius a la Plataforma Autopista Mai, es confirma la sensació de déjà-vu
de gairebé tots els arguments dels responsables de la especulativa i anti
ecològica malifeta. Alguns exemples: "... el Govern del PP insiste en que no se trata de una
autovía sino de un desdoblamiento... Asegura, además, que si no se hacía nada
por la seguridad, habría más muertos en carreteras, presentando el proyecto
como la solución ideal" (pàg. 12). "Virtudes Marí, portavoz del PP,
asegura que la calidad de vida de los ciudadanos mejorara y que la verdadera
manifestación 'es la de las urnas'" (pàg. 68). "Mabel Cabrer, la
consejera de Obras Públicas, rechaza [sense aclarir ni els
comptes ni la procedència del finançament] las acusaciones de malversación de fondos
públicos..." (pàg. 264).
Hi ha moltes altres
coses al llibre de Miró que, inevitablement, recorden el procés de posada en
marxa de la, de moment?, última autopista -i les seves macrorotondes-
mallorquina. Vegem-ne algunes d'aquestes coses: En el cas eivissenc el tuf de
corrupció va ser intensíssim (la mà d'Abel Matutes sempre és molt llarga); a
Mallorca, que l'execució de la destrossa fos cosa de COPISA Grup, i AFEX
Obras&Servicios, sense arribar a l'extrem eivissenc, mai va fer bona olor.
A Eivissa, com a Mallorca, va haver-hi anuncis de "redimensionament"
dels projectes viaris que, fa no fa, acabaren en no-res (que trist que en
aquesta qüestió se semblin tant Stella Matutes i Mercedes Garrido!). En ambdues
autopistes hi havia alternatives per millorar la seguretat de la circulació. El
compliment del programa electoral en el cas eivissenc, i del pacte de govern en
el cas mallorquí, van ser excuses de mal pagadors[ii].
La destrossa de patrimoni arqueològic a la gran de les Pitiüses va ser
impressionant, i a la gran de les Balears haurem de lamentar una considerable
pèrdua de patrimoni etnogràfic i natural. A Eivissa pel que fa a les
expropiacions[iii],
en expressió de l'advocat Ignasi Ribas, es va cometre "un acto de vandalismo
administrativo" (pàg. 232); a Mallorca aquest vandalisme administratiu
s'ha practicat, si més no, en l'àmbit de la transparència i els drets de
participació. En llegir que Stella Matutes declarà la següent animalada: "En todas las encuestas hechas lo que más preocupa a los
ciudadanos, por encima de la educación y el paro, son las carreteras"
(pàg. 20), no em vaig poder estar de pensar que, tant els conservadors com els
progressistes, tenen un biaix asfaltador malaltís en el diagnòstic de
prioritats per a la ciutadania, les Illes, i el planeta.
La batalla d'Eivissa la
perdérem. Però la pedagogia de l'exemple i dignitat de Ca na Palleva, Can
Malalt o Can Casetes, que encara perduren, ha de servir per resistir fins al
darrer segon aquí a Mallorca. Ara com ara, amb l'acceleració de l'emergència
climàtica, i la pandèmia de la covid-19, el punt racional és aturar les obres
de l'autopista mallorquina, i invertir en la reparació del mal fet al territori
(i a la credibilitat política dels –d'alguns més que d'uns altres- que
segueixen governant al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes Balears).
En qualsevol cas, no donem per ensulsiada la capacitat de capgirar les
dinàmiques depredadores. El nostrat capitalisme extractivista no pot ser
infinit en un territori finit. Potser, caldria sacsejar algun projecte polític,
o intentar engegar-ne algun de nou, però tinc per segur, que la cançó "Le
temps de vivre", que Georges Moustaki començà a cantar allà per devers
1969, no és un himne a la nostàlgia, ans al contrari, ara més que mai "...
tout est possible, tout est permis".
[i]
A tall d'exemple, fixeu-vos
què es deia des d'entorns del PSIB-PSOE: "En el debate social sobre la
construcción de nuevas autopistas", escribe el portavoz de la Delegación
del Gobierno, Jordi Bayona, en el Diario de Mallorca (12-03-2006), "hay un
error de base en el enunciado. El problema no está en las autopistas, sino en
el exceso de coches" (pàg. 132).
[ii] Presentar la construcció de
l'autopista Llucmajor-Campos com imperatiu del compliment del pacte és una
presa de pèl. Per constatar-ho basta consultar l'apartat d'infraestructures de
l'Acord de governabilitat pel Consell de Mallorca 2015-2019
[iii] Les expropiacions de
terrenys i finques per a la construcció de les autopistes d’Eivissa foren
selectives, discriminatòries, i farcides d’irregularitats. És un exemple
paradigmàtic que el “dret a la propietat privada”, que pregona el
neoliberalisme –i el caciquisme de sempre- en moltes ocasions, veritablement
vol dir “dret a la propietat privada únicament dels poderosos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada