Nicaragua Nicaragüita...

 

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (04-10-2020)

“...pero ahora que ya sos libre,

Nicaraguita, yo te quiero mucho más.”

Luis Enrique Mejía Godoy

 

Sóc d'aquella generació que es va fascinar amb la Revolució Popular Sandinista. Han passat molts anys, però encara record on estava i que feia aquell 19 de juliol de 1979 que les tropes del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) entraren triomfants a la capital nicaragüenca de Managua, mentre el dictador Anastasio Somoza fugia... Aquell emmirallament amb el singular procés revolucionari nicaragüenc (aquella mescla de socialdemocràcia, socialisme, marxisme-leninisme, trotskisme, democràcia radicalment igualitària, antiimperialisme, salpebrat tot plegat de bastant teoria i practica llibertària, i, alhora, de teologia de l'alliberació) transcendí a les cabòries de joventut. Foren molts anys de participar en campanyes de solidaritat i de denúncia de l'agressió militar dels EUA (la infausta "contra"), de tenir amics i amigues participant en les Brigades de Solidaritat, d'amistat amb sindicalistes nicaragüencs... El fet que el FSLN perdés les eleccions (el 25 de febrer de 1990) em va provocar una ensulsiada molt superior a, posem per cas, la caiguda del Mur de Berlín, o el pas a la història de l'experiència soviètica. La de Nicaragua era la meva revolució, les altres no havien sigut mai revolucions meves.

La depressió (política i emocional) va ser molt forta. I, per acabar d'arrodonir-ho, al cap de poc es començaren a conèixer les corrupcions de líders i gent de l'entorn del sandinisme en l'operació coneguda com "la piñata", que consistí a posar, abans d'abandonar el poder, al seu nom gran quantitat de béns mobles i immobles. El 2007 guanya les eleccions el FSLN, i Daniel Ortega torna a la presidència de Nicaragua. Però és un altre FSLN, i Daniel Ortega res té a veure amb el comandant guerriller de la revolució de 1979. Aquella revolució s'ha esvaït. És el temps de l'aliança de Daniel Ortega amb Arnoldo Alemany (un expresident notòriament corrupte); d'una llei que penalitza l'avortament en qualsevol circumstància per a complaure l'Església més reaccionària, liderada pel cardenal Obando; dels acords amb la gran patronal nicaragüenca per a garantir l'enriquiment a l'engròs d'Ortega i companyia; del llançament del demencial projecte del gran canal interoceànic a què, sembla, no s'ha renunciat a executar.

En definitiva, és el temps del règim neoliberal-corrupte de la dictadura familiar Ortega&Murillo que, des d' abril de 2018, no ha aturat la brutal repressió contra la mobilització popular que reivindica vides dignes per a tothom i democràcia de debò. Ja no hi ha decepció, car el sandinisme crític ens havia preparat. No hi ha lloc per a deprimir-se, el que ara cal és indignar-se!

Tot això ve a tomb del calfred que em provocà una nota informativa d'Amnistia Internacional, datada el proppassat 30 de setembre, intitulada "Nicaragua: El gobierno de Ortega pareciera preparar una nueva fase de represión". Sembla que el règim Ortega&Murillo, com totes les dictadures, mai té aturador a l'hora de la repressió i la conculcació dels Drets Humans. I, mentrestant, es manté un cridaner silenci, una còmplice col·laboració que esgarrifa amb el que passa a Nicaragua, de bona part de l'esquerra, especialment de la llatinoamericana, però també de la d'aquestes contrades.

Aquesta "esquerra conservadora" [vegeu el llibre de Philippe Corcuff, Nancy Fraser i Luc Boltanski "Contra la izquierda conservadora. Una crítica radical del capital sin nostalgia estatista] ben segur argumentarà que Amnistia Internacional no és de fiar del tot, que no sé què de la lluita de classe internacional, i de la geopolítica internacional, i, particularment, llatinoamericana, del paper de l'Església Catòlica... En fi, que, com es diu en mallorquí del meu poble, "fan més voltes que un ca dins una senalla" per justificar allò que és del tot injustificable.

Si no eren suficients les evidències de la transformació del revolucionari FSLN (i del Daniel Ortega) en un règim detestable, vet aquí que un bon amic meu –però sobretot de la Nicaragua revolucionaria, i de l'actual Nicaragua resistent i mobilitzada contra la dictadura Ortega&Murillo- em fa un estupend regal en fer-me a mans el document "Miradas de las Izquierdas: Nicaragua a dos años de abril 2018". Un altre document d'algun organisme que, com Amnistia Internacional, no entén (és un dir) de la lluita de classes i de la influencia d'aquesta en la geopolitiqueria? Idò, no! El document és de l'oficina per a Mèxic, Centreamerica, i el Carib de la Rosa-Luxemburg-Stiftung (RLS). Una fundació pròxima a Die Linke esvairà de conservadorisme mesquí a aquesta esquerra encara ara solidària amb el règim Ortega&Murillo? Pot ser que ara l'excusa sigui la coneguda heterodòxia de Rosa-Luxemburg.

Tant se val! Allò que ara dignificaria l'esquera d'arreu és engegar una marea de solidaritat, tan potent com aquella dels anys vuitanta del segle passat, amb les persones afectades per la violenta dictadura Ortega&Murillo i amb la seva lluita per poder tornar a cantar "...pero ahora que ya sos libre, /Nicaraguita, yo te quiero mucho más."

Som-hi:  “¡Solo el pueblo salva al pueblo!”