Cap al col·lapse del si no vols brou, tres tasses

Publicat originalment a dBalears (31-05-2021)

Quan al març de l'any passat ens van confinar, tènia encomanat a una de les meves llibreries habituals un llibre de Jorge Riechmann amb un títol força suggeridor: "Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros". És un text en què les dosis de pessimisme -a les quals Riechmann ens té més o menys acostumats- revifen. No és un pessimisme voluntariós, ans al contrari, està més que justificat en dades i opinions de la comunitat científica. No debades, un 25% de les pàgines del llibre estan dedicades a més de 300 referències a tot plegat. El cas és que, fins que va finalitzar el confinament domiciliari, no vaig poder recollir i llegir el llibre. Coses de practicar la militància anti comerç electrònic!

La lectura d'aquest text sobre transicions ecosocials i col·lapses va coincidir, idò, amb altres llibres que començaven a analitzar possibles escenaris econòmics i socials postpandèmics. Les opinions estaven dividides entre les que sostenien que, del col·lapse provocat per la pandèmia, hauríem après molt, i les que s'inclinaven per pensar que hauríem après molt poc o res. En aquest context, el llibre de Jorge Riechmann semblava una exageració si el comparaves amb la literatura que sostenia que, una vegada superada la pandèmia, alguna cosa hauríem après. No obstant això, el breu pas del temps transcorregut des dels moments més durs de la pandèmia, sembla demostrar que Riechmann tenia raó en l'anàlisi (que és prepandèmic, no s'oblidi) sobre el fet de "la impossibilitat del que és necessari". És a dir, no hem après res.

Especialment, a la colònia turística anomenada Illes Balears, tot indica que som incapaços de l'autocontenció del monocultiu turístic. Només celebrem la recuperació del tot turisme d'abans de la pandèmia ("El aeropuerto de Son Sant Joan tendrá en junio el 70 % del tráfico que registró en 2019", o "El puerto de Palma podrá recibir cruceros internacionales desde el 7 de junio" són alguns titulars que, en lloc d'alegrar al personal, l'haurien de preocupar). El suposat canvi de model ho associem a una transició energètica depredadora de sòl rústic per a produir un canvi de generació d'energia, però no a un decreixement del consum energètic. I així tot...

Parafrasejant Jorge Riechmann, les elits saben que haurien de canviar-se les regles, les pràctiques sociopolítiques, els valors ètics... per què la societat del creixement infinit és absolutament inviable. No obstant això, el punt transcendental és –aquí el cit literalment- Però quanta gent sap això? I quanta gent es creu que ho sap? (Perquè, com a societat, no ens creiem el que sabem). I, finalment, quanta està de veritat disposada a tornar del revés el mitjó de la insustentabilitat?

Mentre col·lectivament contestem a aquestes preguntes, i la gent que efectivament volem capgirar el rumb, no ens organitzem i mobilitzem, les elits ens fan transitar cap al col·lapse del si no vols brou, tres tasses.