Publicat originalment a Diario de Mallorca
(14-12-2021)
Cal
que digui, no fos cas que me n'oblidés, que conec, i pràctic, el costum de
recordar els esdeveniments històrics en els seus aniversaris rodons. Però la
conjuntura del present és també un bon motiu per a rememorar-los. En la
situació sociolaboral d'avui ve a tomb recordar la vaga general del 14 de
desembre de 1988, que –sense menystenir anteriors mobilitzacions socials en el
tardofranquisme i en els primers anys de la recobrada democràcia- a molta gent
de la meva generació ens va permetre viure "a peu d'obra" la
llibertat segons el poeta Joan Margarit: "la llibertat és quan comença
l'alba / en un dia de vaga general". S'escau recordar-ho en l'actual
conjuntura de trivialització de la paraula "llibertat"!
Efectivament,
a trenc d'alba d'aquell dimecres Mallorca –i la resta del Regne d'Espanya- era
una societat en vaga general, ho era d'ençà que a les zero hores s'enfosquí el
senyal de TVE. El dia acabà amb una gegantina manifestació pels carrers de
Palma. El fet detonant de la vaga fou la posada en marxa pel Gobierno presidit
per Felipe González d'un "Pla d'Ocupació Juvenil" que situava a les
persones d'entre 16 i 25 anys en una mena "d'apartheid sociolaboral".
Altrament dit, en termes tècnics, instaurava una regulació laboral de caràcter
especial pel jovent (com encara ara sofreixen les empleades i empleats de la
llar), extraordinàriament precaritzadora i discriminatòria que, entre altres
coses, abolia el precepte de "a igual treball igual salari".
Tanmateix, hi havia altres motivacions en la convocatòria a mobilitzar-se. No
debades, la crida de CCOO i UGT a la vaga concloïa amb el següent reguitzell de
proclames: "Joven: Por el derecho a un trabajo digno. Mujer:
Por la incorporación al empleo sin discriminación. Desempleado: Por un plan de
empleo para todos. Pensionista: Por pensiones suficientes. Eventual: Por la
igualdad y estabilidad en el trabajo. Funcionario: Por el derecho a la
negociación colectiva. Trabajador: Por el reconocimiento de la dignidad de tu trabajo. Todos, por una
política favorable a la mayoría social. ¡JUNTOS PODEMOS!”. Sens dubte, en aquests
trenta-tres anys s'ha avançat molt en la conquesta formal d'aquesta mena de
taula reivindicativa, però allò que en la conjuntura actual cal posar en relleu
és la seva vigència pel que fa a la seua garantia material. No cal dir que la
conjuntura sociolaboral dels nostres dies ve determinada pels estralls
provocats -i que segueixen provocant- per les polítiques (a)socials de
l'austericidi, singularment, les reformes laborals de 2010 i 2012.
Sigui
com sigui, a parer meu, el 14-D, vist ara amb retrospectiva, va ser, sobretot,
un toc d'atenció contra la precarització laboral i vital en general, però molt
especialment del jovent. Les inseguretats i precarietats laborals es varen
constituir en clau de volta de les polítiques neoliberals, que, al so del TINA
(There is no alternative), és a dir, del "No hi ha alternativa", o
"No hi ha elecció" de Margaret Thatcher, s'estaven imposant arreu.
Amb
estires-i-arronses, en aquests darrers trenta-tres anys s'ha consolidat un quadre sociolaboral juvenil de primeres
experiències laborals frustrants; de temporalitat extrema; de becaris i becàries
explotats; de noves generacions de falsos autònoms; de prolongades transicions ocupacionals
amb baixos salaris i minses cotitzacions a la Seguretat Social; de
sobrequalificació per a l'ocupació trobada (però, majoritàriament, no
desitjada); de joves emigrats als quals la ministra, d'infaust record, Fátima
Báñez va tenir el desvergonyiment de descriure com a "mobilitat
exterior"; de ser les víctimes més visibles dels treballs amb plataformes
digitals, que en són molts més que els/les riders; de carreres professionals
–en molts casos amb un enorme esforç en formació de la gent jove i econòmic de
les famílies- que no garanteixen, ni de bon tros, que els ascensors socials
deixin d'estar avariats; de ser les principals víctimes de l'extracció de renda
dels rics als no rics mitjançant l'habitatge pel cercle pervers en el qual els
pobres no poden comprar, i, en el millor dels casos, amb un esforç salarial que
els empobreix, lloguen als rics que sí que poden comprar; etc.
Tanta
sort de les resistències que, tot i no capgirar el guió neoliberal, han
dificultat la normalització ecumènica de la cantarella segons la qual el fet
normal és que les noves generacions visquin pitjor que les precedents. Ara, amb
la negociació sobre la compromesa derogació de la reforma laboral de 2012, hi
ha una bona oportunitat per seguir resistint amb més intensitat. Les notícies
que, mentre escric aquestes línies, m'arriben semblen indicar que no hi ha
massa pulsió derogatòria en assumptes cabdals, com ara externalitzacions,
temporalitat, o acomiadament. Veurem com es conclou tot plegat. Tant de bo que,
trenta-tres anys després d’ haver tastat la llibertat "margaritiana",
comenci l'alba d'unes relacions laborals que garanteixin vides no precàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada