Marroc, terra de moros

Palma -València - Casablanca, he fet curt de lectures per passar el temps als vols i a les estades a aeroports. El retrat de Mònica Oltra, que Ferran Torrent fa a “Caminaràs entre elefants”,  és tan entretingut que l’acabo molt abans d’aterrar a Casablanca. Ni rastre del Rick's Cafè, alguns edificis art déco d’ interès, la percepció de que el poc francès que aprengueres al batxillerat encara és útil per entendre i donar-te a entendre, i un d’aquest monuments vergonyosos que s’han de visitar per constatar el sàtrapes que poden arribar a ser els poderosos: La Mesquita de Hassan II.

Seguim cap a Rabat. Visita a la corre-cuita amb una parada més pausada a la ciutat romana de Chellah; passada ràpida per Meknes i visita relaxada al jaciment arqueològic romà de Volúbilis: Una passada. A les acaballes del dia arribam a Fez tot just per poder allotjar-nos al Riad Fez i guaitar i sopar a una terrassa de la Medina. Al dia següent descobrim que, per fer-ne un tast d’aquest univers que és la Medina de Fez, es necessita molt més temps del que disposem. Hem d’aprofitar minut a minut, i... Déu n’hi do si ho aprofitam! El te a la menta ajuda molt a recórrer els carrerons, a perdre’s, a retrobar-se, regatar,  al·lucinar.  Conec pocs indrets amb tants contrasts. Des de majestuosos patis de Madrasses, a imatges de precarietat medieval com la dels curtidors. Luxosos hotels que contrasten amb modestes escoletes, zones molt turistitzades amb d’altres tot el contrari. Tot plegat és un univers amb vida pròpia. Quan te’n  vas saps que hi hauràs de tornar.

Pròxima estació: Dunes de Merzouga que són l’objectiu central del viatge. El desert, el gran Sàhara, és additiu i ja necessitava la meva dosi. Passar uns dies i unes nits a les mateixes dunes és un regal impagable de la natura. M’agrada l’arena, les formes, el sol, la nit, el silencis, els renous. M’agrada la gent del desert, la musica, les postes de sol i les albes, m’agraden inclús les inclemències del deserts. Si a més a més pots gaudir, amb bona companyia, de l’ambient immillorable i dels més que correctes serveis de l’Auberge Kasbah Leïla el plaer és complet.

Marrakech estació final. He trobat la mateixa ciutat de sempre. És a dir, la ciutat que cap hora és la mateixa ciutat. En aquesta ocasió l’objectiu era escodrinyar la medina pam a pam i no allunyar-nos de la Plaça Djemaa el-Fna. Molts racons escodrinyats, molts colors captats i fotografiats, moltes sensacions acumulades... i algun descobriment, com ara, la Terrasse des épices (la millor pastilla). No obstant això, sembla que de la Medina de Marrakech està tot per descobrir.

Djemaa el-Fna roda i roda, com el món, roda... Ni m’agrada ni em desagrada, ni m’impressiona ni deixa d’impressionar-me, mai m’ha semblat molt fotogènica.. és una mena d’enamorament. Un espectacle intermitent. Talment la vida del viatger.

Segur que no passarà massa temps  abans de tornar trepitjar “terra de moros”, com diu de Toni Gomila a  “Acorar”.