La
relació entre precarietat estructural de l’ocupació assalariada i autònoma i
els casos d’autèntica explotació laboral, amb el creixement del negoci turístic
illenc, és un assumpte recurrent. A tall d’exemple diré que, a finals dels anys
90 del segle passat i en els primers anys d’aquest segle XXI, alguns ja ens
plantejàvem si, aleshores, existien unes condicions de feina al nivell de la
Comunitat Autònoma líder en renda per càpita o bé érem els líders en renda per
càpita perquè treballàvem en pitjors condicions que els altres. Ja no som els
líders en renda per càpita, però continuam amb unes condicions laborals
deplorables. Potser ara la qüestió s'hauria de formular en els següents termes:
És possible parlar, com fan els hotelers, d’èxit turístic sense poder parlar
d’excel·lència en les relacions laborals? Aquesta és la qüestió.
És
evident que la indústria turística illenca viu una situació econòmica
envejable: a la Mediterrània gairebé no hi ha competència a una oferta de sol i
platja segura com la balear i la pitiüsa; la legislació turística feta a mida
dels interessos dels hotelers ha possibilitat que el temps necessari per a la
recuperació de la inversió aquí s’apropi al temps amb què es recuperen les
inversions caribenyes; i la legislació laboral de la devaluació interna
(reforma laboral de 2012 i el seu desplegament) ha abaratit, com mai, els
costos laborals. És a dir, una situació privilegiada en aquests anys de crisi
financera, econòmica i social que des de 2008 sacseja Europa. Gairebé tots els sectors
empresarials han redimensionat a la baixa la seva capacitat de producció,
prestació de serveis i volum de negoci que, cada pic, depèn menys del volum i
més del valor afegit i del preu final. Però, vet aquí que el sector turístic
hoteler illenc ha tingut i té un tarannà ben diferent de la resta del món
empresarial. Hom podria dir que les polítiques europees d’austeritat per als no
rics no han restat mercat de vacances d’estiu i, en el pitjor dels casos, la
baixada de l’estada mitjana s’ha compensat amb escreix amb un major volum
d’arribades. Això explica que, en plena crisi i mentre els industrials reduïen
producció i els constructors desmuntaven grues, els hotelers demanessin i
aconseguissin augmentar el nombre d’habitacions en els hotels. És cert que l’austeritat
sí que ha afectat les possibilitats de fer vacances no estiuenques a les
classes, diguem-ne, mitjanes-baixes europees, com ara d’alguns col·lectius de
pensionistes alemanys que han tingut una considerable pèrdua de poder
adquisitiu i que, alhora, s’han convertit en sustentadors principals de llars
on hi ha molt actiu amb ‘minijobs’. La resposta a aquesta situació no ha estat
una altra que la de més estacionalitat.
En
resum, el sector hoteler, sense patir els efectes de la crisi, ha gaudit i gaudeix
d’un marc laboral, teòricament per fer-li front, i que veritablement allò que
ha fet és minvar drets laborals i socials (d’estabilitat laboral, protecció de
l'acomiadament, suficiència salarial, salut laboral, etc.) i, alhora, ha
afeblit el paper dels sindicats en els centres de treball. En aquest context
sembla gairebé lògic que creixi la precarietat i l'explotació laboral. Què fer?
Amb
la minvada capacitat d’autogovern de les Illes Balears, no és una tasca fàcil
la d’aconseguir un lideratge turístic amb bons llocs de treball. Tot i que la
legislació laboral és competència exclusiva de l’Estat (no podem fer una
regulació autonòmica de l’externalització), hi ha coses que sí que es poden fer
des d’aquí. Alguns exemples: millorar estructuralment la Inspecció de Treball
per poder garantir la competència d’execució de les polítiques laborals amb uns
mínims de decència i eficàcia; modificar la Llei turística, introduint la
fixació de plantilles mínimes en els hotels i garantint unes condicions
saludables de treball (llits i carros de roba ergonòmics, etc.); fer de les
Illes Balears un referent del treball decent en el turisme amb activitats
conjuntes amb l’Organització Internacional del Treball (OIT) i l’Organització
Mundial del Turisme (OMT) , i convertir-nos en líders en R+D+i en prevenció de
riscos i malalties laborals en el turisme.
El
que no convé fer és amagar, darrere de suposades campanyes de demonització del
turisme, les evidències. Al Govern li toca liderar un acord social que planti
cara a la realitat per a transformar aquesta realitat de precarietat i
d’explotació laboral en una de treballs que garanteixin el funcionament dels
ascensors socials ascendents. En qualsevol cas, el pitjor negoci per a la
nostra societat seria transformar les ànsies de canvi en un simple neguit
d’impotència.
Publicat originalment a l’Ara Balears (13-09-2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada