El dijous 27 d'agost es van publicar els resultats corresponents al segon trimestre de la Comptabilitat Nacional d'Espanya. Del que més elogiosament s'ha parlat és del creixement del 3,1% del PIB respecte al mateix trimestre de l'any anterior. Val dir que el PIB (producte interior brut, conegut també com a producte brut intern, PBI) és una magnitud macroeconòmica que expressa el valor monetari de la producció de béns i serveis de demanda final d'un país, o una regió durant un període determinat de temps. El pensament hegemònic (acadèmic, polític i mediàtic) ha fixat en la societat que qualsevol creixement del PIB és símptoma de millora econòmica, social i, fins i tot, condició imprescindible per al benestar social. Discrep d'aquest pensament que, en paraules de Gramsci, no deixa de ser un d'aquests pensaments “burgesos” que tendeixen sempre a l'hegemonia que li és necessària perquè els seus interessos [els dels “burgesos”] estiguin en primer plànol, marquin les prioritats i acabin sent percebuts com a interès general.
Tanmateix la realitat és tossuda i, sens dubte, els països serien més viables, més justs i més ecològicament sostenibles, amb un PIB decreixent, però millor i més justament repartit. Però és que a més la comptabilitat que incorpora el PIB és, si més no, bastant indecent. Des de l'any passat s’incorporaren en el seu càlcul com a inversió la despesa en R+D en armament i les activitats il·legals com la prostitució, el tràfic de drogues o el contraban (Sic). Però la indecència d'aquest indicador macroeconòmic, tan volgut pel mainstream benpensant, ve dels seus orígens. Vegem alguns exemples: El PIB puja més quan hi ha catàstrofes com ara un incendi forestal (la pèrdua de massa forestal i de biodiversitat no resta PIB, però si suma el querosè que utilitzen els avions necessaris per a l'extinció del foc); quan usem el cotxe puja més el PIB que quan usem la bicicleta; el càlcul del PIB menysprea tot allò que no tingui valor de canvi i, per tant, treballs vitals per a la vida però no remunerats (treball domèstic i de cura); a més despesa en calefacció, aire condicionat o a més ingressos monetaris d' arribades de creuers li correspon a més PIB, però l’augment de contaminació no li resta valor; les activitats amb renous en una ciutat o poble com, posem pel cas, les terrasses o zones de diversió, generen PIB, encara que sigui acosta de les molèsties que provoquen als veïnats. Podria posar molts més exemples però crec que són suficients per entendre perquè els que som crítics amb la idolatració del PIB, sempre advertim que en el seu càlcul no s'incorpora cap externalitat econòmica, social o ecològica negativa.
La conclusió és òbvia: En matèria de PIB no sempre més és millor, i no obstant això el creixement d'altres indicadors sí que pot ser un símptoma de millorança. És el cas de, entre d’altres, el recent informe de Nacions Unides, World Happiness Report 2015, l'Índex Better Life de l'OCDE o el Happy Planet Index que, amb diferents metodologies, intenten mesurar l'estat de la felicitat de les societats.
Valdria la pena incorporar algun d'aquests indicadors -i de mesurament de l'impacte mediambiental- al debat sobre la situació de les Illes Balears. Els nous governs haurien de fer cas a l’expresident uruguaià, Pepe Múgica, que en més d'una ocasió va dir que “La política és la lluita perquè la majoria viva millor, que no és solament tenir més, sinó també ser més feliç”.
Publicat originalment a dBalears (31-08-2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada