Publicat
originalment a dBalears (30-07-2018)
Sóc molt de Miles Davis -millor
dit, tinc per a mi que, si Déu existeix, es diu Miles, i que amb el Milestones (1958) arribà l’Epifania- però aquest estiu 2018 és de John Coltrane. El passat 20 de juny es va publicar Both
Directions at Once: The Lost Album, un àlbum gravat el 6 de març de 1963
pel quartet del saxofonista d'aquella època, és a dir, el mateix Coltrane,
McCoy Tyner, Jimmy Garrison, i Elvin Jones. Sembla que ni els més
documentats/des historiadors/es del jazz, ni els més minuciosos biògrafs de
John Coltrane coneixien l'existència d'aquesta gravació.
La discogràfica imprescindible de
Coltrane -una vegada, l'any 1960, trencà amb Miles Davis- es concentra, amb
prou feines, en vuit anys (1958-1965). La crítica coincideix en
l'imprescindible que és el conjunt de les següents deu obres mestres: Blue Train
(1958), Giant Steps (1960), Thelonious Monk with John Coltrane (1961), My
Favorite Things (1961), Africa/Brass sessions (1961), Coltrane "Live"
at the Village Vanguard (1962), Duke Ellington and John Coltrane (1963),
Coltrane's sound (1964), Crescent (1964), i el canònic A Love Supreme (1965).
Personalment, afegiria a aquestes
Ballads i Olé, totes dues de 1961 i, des d'aquest estiu, sens dubte cal afegir la
citada Both Directions at Once: The Lost Album. Aquesta nova joia coltraneiane
conté cinc versions de temes coneguts (com ara Slow Blues, One Up, o One Down),
i dues noves composicions originals que Coltrane va deixar sense nom, i així
s'han quedat. Tot l àlbum és elegància, i pura vitamina per a l'esperit.
És cert que, en tenir notícia que
anava a sortir al mercat, vaig sospitar que seria una de les múltiples
reedicions, o edicions de materials gravats inèdits –de dubtosa qualitat i
generalment prescindibles- de les grans figures de tots els gèneres musicals,
per a negoci de les companyies discogràfiques. Anava ben errat, car Both
Directions at Once: The Lost Album és una altra cosa: Pura qualitat
imprescindible. Una altra vegada ens trobem amb un disc en el qual John
Coltrane "no bufa el saxo: el perverteix". Com tots els estius tenen
una mica de perversió, el declar el meu disc de l'estiu de 2018.
Escoltar jazz a l'estiu ajuda a
suportar la xafogor, i la saturació turística. Escoltau, doncs, aquestes noves
peces de John Coltrane. És una recomanació d'amic! I recordin que, per prendre
la fresca, no hi ha res millor que escoltar la ràdio més lliure, és a dir,
escoltar Ona Mediterrània. No ho dubteu, per gaudir del que queda de l'estiu, cada
dia a les 20 hores redifusions de Ràdio
Jazz Cafè al dial 98.0 FM, i en podcast aquí
i ... preparau-vos per a la temporada vinent que ens prepara el mestre Toni
Rotget. Atents i atentes!
Salut, jazz, republicà, i
perversió estiuenca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada