Reforma Laboral PSOE-UP: Millora sense capgirar el guió

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (20-01-2022)

En proposar-me dedicar aquesta primera col·laboració de 2022 per a Illa Global a l'acord entre el Govern d'Espanya, CCOO, UGT i CEOE-CEPYME sobre la promesa derogació de la reforma Laboral del PP, i al "Reial decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l'estabilitat en l'ocupació i la transformació del mercat de treball" que dona forma legal a aquell acord, mai vaig pensar que, a tocar finals de gener, hi hagués dubtes del que passarà al Congrés dels Diputats amb aquesta nova legislació laboral.

L'acord de l'anomenat "diàleg social", en ser un acord que s'allunya substancialment de derogar la reforma de 2012, té seriosos problemes per a ser aprovat per la majoria de la moció de censura contra Rajoy i de la investidura de Pedro Sánchez. La declaració conjunta d'ahir d'ERC, EH Bildu, CUP, i BNG incentiva les incerteses sobre la convalidació del RDL. Al seu torn, en la mesura que es mantingui la llunyania de reversió de la legislació laboral de l'austericidi imposada en 2010 i 2012 per la Troika (Comissió Europea, Banc central Europeu, i Fons Monetari Internacional), és plausible –tot i que amb una aritmètica parlamentària molt complicada- que el RDL sigui convalidat amb els vots de Cs. Un autèntic somni humit de bona part del PSOE, i un escenari endimoniat per a UP.

Molt s'ha dit i escrit sobre el context, el valor de les formes "d'exquisit diàleg social", i sobre els continguts de la reforma acordada. No obstant això, insistiré en tot plegat.

El context: Amb una dreta extremada i una extrema dreta supermobilitzada, i amb el consegüent perill d'avanç del, en paraules de Noam Chomsky, protofeixisme, el fet assenyat hauria estat que el Govern de Coalició Progressista mobilitzés a la seva base electoral entorn d'aquest tema emblemàtic, i així visualitzar l'actual majoria parlamentària com un veritable "no passaran" pel que fa als compromisos governamentals de drets sociolaborals. El compromís formal, i reiterat en multitud de declaracions, era el següent:

"1.3.- Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012. Impulsaremos en el marco del diálogo social la protección de las personas trabajadoras y recuperaremos el papel de los convenios colectivos. En concreto, y con carácter urgente: - Derogaremos la posibilidad de despido por absentismo causado por bajas por enfermedad. - Derogaremos las limitaciones al ámbito temporal del convenio colectivo, haciéndolo llegar más allá de las previsiones contenidas en el mismo, tras la finalización de su vigencia y hasta la negociación de uno nuevo. - Derogaremos la prioridad aplicativa de los convenios de empresa sobre los convenios sectoriales. Asimismo, - Modificaremos el art. 42.1 del Estatuto de los Trabajadores sobre contratación y subcontratación laboral a efectos de limitar la subcontratación a servicios especializados ajenos a la actividad principal de la empresa. - Limitaremos la capacidad de modificación unilateral de las condiciones del contrato por parte de la empresa. - Revisaremos el mecanismo de inaplicación de los convenios colectivos, orientándolo a descuelgue salarial vinculado a causas económicas graves".

Sens dubte, les expectatives suscitades pel text de l'acord de Gobierno PSOE-UP no s'han vist complertes, i, amb tota seguretat, això ha provocat cert desencís que, al meu parer, el poble d'esquerres no ens podem permetre (Vegeu en aquest sentit el molt interessant Dossier Especial "Por qué pierde la izquierda" que Le Monde Diplomatique publica en el número d'aquest gener).

Hi ha un altre factor contextual desmobilitzador: Cal recordar que l'acord assolit pel Consell Europeu del 17-21 de juliol de 2020 per posar en marxa el pla de recuperació econòmica contra la pandèmia es presentà com un pla absent de condicionalitats. Semblava un canvi radical de la UE en la forma d'afrontar la crisi provocada per la covid-19 en relació amb la resposta que tingué enfront de la crisi financera de 2008. De l'austeritat sense pietat per a la població no expressament rica, a uns Fons Europeus que combinen un fons de 750.000 milions d'euros (dels que 390.000 són subvencions i 360.000 són crèdits) amb la utilització del pressupost plurianual de la UE per al període 2021-2027, que ascendeix a 1.074 bilions d'euros. És a dir, un total de gairebé dos bilions d'euros. Poca broma! I, a sobre, sense condicionalitats, amb sobirania plena pels Estats membres! A l'estiu de 2020 vaig tenir algunes discussions entre amics en les que jo defensava vehementment les bondats de la incondicionalitat de la resposta europea a la gran crisi coronavírica. Però –com l'alegria a casa dels pobres no dura gaire- passat aquell estiu començarem a aparèixer les condicions. Unes ben encertades (la condicionalitat dels fons al respecte a l'estat de dret), unes molt rebutjables (els condicionants de creixement sense límits i incentivadors de processos de més enriquiment dels rics –de, seguint a José Manuel Naredo, "Taxonomía del lucro-, els programes Next Generation EU), i unes altres que apareixerien al final de la negociació de la Reforma Laboral, i que són condicionants relatius. Em referesc al "Component 23" del Pla de Transformació i Resiliència pactat amb la Comissió Europea. És certament un condicionant, així i tot, no impedia que el contingut de la Reforma Laboral PSOE-UP fos més ambiciosa. La interpretació i biaix de la cosa acordada amb les institucions europees protagonitzà el pols entre la ministra de Treball i la d'Economia, és a dir, entre els dos components partidistes del Gobierno de Coalición. No va ser una picabaralla pel protagonisme. La disputa era de contingut.

El diàleg social: Sense mobilització social es converteix en un atorgament a la patronal del poder de veto. Val a dir que, més enllà de les dificultats imposades per la pandèmia, hi ha hagut condicions estructurals de desmobilització en el període de negociació de la reforma laboral que comentem. La Reforma Laboral del PP ha estat una màquina generadora de precarietat, inseguretat, incertesa, i devaluació salarial. Amb tot plegat, s'ha desplegat un, en paraules de Carl Marx, "poder disciplinari" tremend. Els diversos artefactes antisindicals posats en marxa en 2012 tenien aquest objectiu desmobilitzador. Davant l'aturada dels ascensors socials, abans que sindicar-se, s'impulsen sortides individuals i/o corporatives! Per a combatre la pobresa laboral, abans la caritat que la lluita sindical!

Per a un diàleg social de debò es requeria fer creu i ratlla, és a dir, reconstruir els equilibris dinamitats per la legislació laboral imposada pel PP el 2012. Aquest era part substancial del gran significat –amb una càrrega simbòlica gens negligible en una època en què les dretes no perden ocasió per a les "guerres culturals"- del "Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012".

Una última anotació marginal sobre aquest assumpte del diàleg i l’acord social: No està empíricament demostrat el mantra segons el qual les reformes de l'anomenat mercat de treball acordades entre sindicats i patronals funcionin millor.

Continguts: Era versemblant que aquesta reforma laboral, en la correlació política actual, contingués noves retallades en drets laborals? Veritablement no ho era versemblant. Per tant, aquest no és el debat. Lògicament, no hi ha retrocessos, no hi ha pèrdua de drets. El debat és si s'ha aprofitat a bastament l'existència de la majoria parlamentària de la moció de censura i de la investidura per avançar en un nou paradigma de relacions laboral que posi en el centre la reducció de desigualtats.

Sens dubte es recuperen alguns drets laborals perduts per la reforma laboral de 2012. Alguns són importantíssims, com ara (i) la ultraactivitat dels convenis col·lectius (la prolongació indefinida de la seva vigència fins a la substitució per un conveni nou); (ii) la prioritat del conveni sectorial al d'empresa (tot i que aquesta recuperació només és aplicable al salari, no a la resta del conveni); (iii) el positiu canvi de lògica sobre contractació temporal: del "tot contracte pot ser temporal" a l'exigència de casualitat per a la temporalitat (aquest és un assumpte capital, al que Zygmunt Bauman s'hi referia com el "fenomen dels contractes de treball temporal que són, en el fons, el resultat més cridaner de la postdemocràcia i de l'apogeu del neoliberalisme"). En qualsevol cas, sense una major protecció del contracte indefinit que recuperi la seva característica bàsica de seguretat, i, per tant, d'indefinitud, mitjançant una reforma en clau protectora de l'acomiadament (retornar a la indemnització de 45 dies per anys en els acomiadaments improcedents, recuperació dels salaris de tramitació, augment de les causes d'acomiadament nul radical, autorització administrativa dels EROs ...) la batalla contra la temporalitat endèmica no acabarà amb aquesta reforma laboral.

Per una altra banda, hi ha aspectes -singularment el Mecanisme RED, el substitut dels ERTO- que caldrà veure com es concreten i s'apliquen per poder fer una valoració acurada. Igual passa amb els contractes formatius sobre els quals plana el repte d'acabar amb les "males experiències d'inserció en el mercat de treball".

Emperò, malauradament, i probablement conseqüència dels condicionants contextuals abans esmentats i del desequilibrat diàleg social practicat, no es limiten les subcontractacions a "servicios especializados ajenos a la actividad principal de la empresa" (una peça clau del capitalisme digital i de la degradació de les condicions laborals i salarials de les persones subcontractades). Tampoc es limita "la capacidad de modificación unilateral de las condiciones del contrato por parte de la empresa". Mantenir la potestat empresarial sense intervenció sindical de modificació de condicions del contracte és mantenir la no democratització al si de les empreses, i sembla contradictori amb qualsevol cosa semblant a una transició (ecològica i digital) justa. No s'avança en una regulació del contracte a temps parcial que garanteixi la voluntarietat, i es corre el perill de considerar vides laborals fixes discontinues i/o a temps parcial com normalitzadament estables. Manté tots el aspectes centralitzadors d'anteriors reformes (autorització administrativa dels EROs, prevalença del conveni col·lectiu d'àmbit estatal ...).

En conclusió, estam en presència d'una reforma laboral que no retalla drets laborals, però que no acaba de capgirar el guió escrit en temps de l'austericidi.