Pensem

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-02-2022)  

Sense deixar, ans al contrari, la seva funció social d'expositor d'art, Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma ha obert una mena de racó de pensar, i, pensant, d'aprendre. Ha posat en marxa un programa de formació i investigació anomenat Laboratori d'Art i Pensament (LAP), amb la pretensió de "constituir-se com a plataforma d'idees i espai de pensament crític des d'on explorar les potencialitats de la pràctica artística i la producció cultural com a dispositius d'intervenció en el canvi social". És, sens dubte, una pretensió tan ambiciosa com necessària. Hom diria que una institució cultural pública de la rellevància d'Es Baluard Museu té una certa obligació amb la societat mallorquina d'impulsar iniciatives com les que coment en aquestes línies. Cal, doncs, felicitar-se pel fet que ara aquest, per dir-ho així, deure hagi esdevingut en vocació, compromís, i concreció.

La primera edició del LAP intitulada "Zona de contacte: reparar les crisis", que s'ha iniciat aquest mes de febrer amb el primer mòdul, i que es desenvoluparà fins al juny vinent, s'articula entorn de cinc eixos temàtics amb el corresponent mòdul formatiu: Nova institucionalitat, Ecologismes, Treballs, Feminismes, i Fronteres. Com tota la informació està disponible al web d'Es Baluard Museu (www.esbaluard.org), no m'entretindré en la concreció de continguts i equips docents -on participen personalitats de relleu internacional i de l'àmbit de l'Estat Espanyol, com ara, Hito Steyerl, Yayo Herrero, Judith Butler, Banu Cennetoğlu, Tania Adam, Remedios Zafra, o Guy Standing. Val a dir que en els equips docents hi ha també una important presència de persones de casa nostra.

El programa d'aquest primer LAP -que, per cert, desplega importants activitats obertes al públic en general, mentre que d'altres són exclusivament per a les persones inscrites- és força engrescador perquè, en tractar de "les crisis", ens interpel·la a avaluar la repercussió en la vida de les persones i en les construccions socials formalment democràtiques, dels valors morals d'igualtat, solidaritat, i justícia social en la distribució de la renda, en l'afectació de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, i ecosistemes) entre les persones i els països, i en la participació en tot –també en el poder de debò- de les dones, és a dir de la meitat de la població. Les crisis d'aquestes dues primeres dècades del segle XXI –caracteritzades, entre altres coses, per un espectacular menyspreu als advertiments de la ciència i el coneixement, un "background en ciències socials" fruit del convuls segle XX, i una reacció fora mida del patriarcat com a rèplica  als avanços dels feminismes- són crisis en termes d'explotació d'un capitalisme de despossessió. Explotació sense límits del planeta; doble explotació dels migrats (a ca seva perquè el nostre benestar se sustenta en gran manera sobre el que es coneix com a societats de l'externalització, és a dir, que externalitzam empobriment; i a ca nostra amb lleis d'estrangeria que els priven del dret humà a una ciutadania amb drets); de persistent explotació patriarcal i d'insuficients avanços en matèria de Justícia de Gènere; d'explotació social exemplificada en el "precariat", la pobresa laboral, i el col·lapse dels "ascensors socials". Són unes crisis amb una càrrega d'indignitat a l'engròs. Indignitat de qui? Acudim al Tocats pel foc del gran Manuel de Pedrolo: "- Hi ha res més indigne que ser explotat? –Sí: explotar".

Però la proposta que ens fa Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma en aquesta primera edició del LAP, a més de la necessària dissecció de les crisis, és que pensem "polítiques essencials de reparació". No és poca cosa! Intuesc que la institució museística ens insinua que art, pensament i aprenentatge poden transformar, si més no, la cognició d'una part de la societat, generant nous models de comportament que vagin ampliant el registre ètic del conjunt de la societat. És una tasca potser titànica en la que em plau participar-hi modestament. Sóc dels que creuen fermament que pensar l'impossible -però necessari- és una manera de viure plenament la vida. És, cal dir-ho, urgent fer-ho. No sigui cosa que calgui recordar a Italo Calvino quan a La pompa di benzina afirma: "hauria hagut de pensar-ho abans, ara ja és tard ..."

En qualsevol cas, no ens podem permetre que les precarietats materials, vitals i emocionals, precaritzin la capacitat social de pensament no hegemònic. Per reparar les crisis caldrà, ben segur, aprendre a desaprendre molt de l'après en un context de pensament únic neoliberal perquè així, en paraules de Walter Benjamin, "ens arribi l'esperança dels desesperançats".