Uganda (i un tast de Ruanda)

Bosc de Bwindi

"Fer un viatge t'obliga a tres esforços: El primer, pensar; el segon, fer els preparatius; el tercer, desplaçar-se. I Pensar és el millor", va escriure Jafudà Bonsenyor, un savi jueu medieval, de qui el 2020 es publicà el Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs (Barcino- Fundació Carulla). Aquesta dita, sent aplicable a la majoria dels viatges que fem, és especialment escaient per començar aquestes ratlles.

Pensar a viatjar a Uganda venia de lluny. De fet, va ser una decisió presa el 2019 (tot just a la tornada de Botswana i Zimbabwe) i estava tot enllestit per anar-hi l'estiu de 2020. La pandèmia de la covid-19 ho va retardar fins aquest agost de 2022. Fer els preparatius no va ser complicat. La professionalitat dels amics de Tourart Travel i l'expertesa de Ratpanat ho faciliten força. Desplaçar-se (tant a l'anada com a la tornada) sí que requerí un esforç. Però te n'oblides només trepitjar terra africana o, en arribar a casa, recordant el viatge, i pensant en la propera anada a l'estimada Àfrica. "Pensar és el millor" [dels esforços] com bé diu el savi.

El full de ruta era, pel temps que teníem –tot just dues setmanes-, ambiciós: De l'aeroport internacional d'Entebbe (a tocar de la capital d'Uganda, Kampala), a la capital ruandesa de Kigali.

L'itinerari ens havia de portar pels paisatges de la zona dels Grans Llacs africans. Tot començant per Jinja, una ciutat a la riba del Llac Victòria i en el cor d'Uganda. El nostre allotjament va ser una tenda de campanya amb unes vistes privilegiades del Nil. Passejant per Bujagali poguérem interactuar amb la població local d'una localitat a tocar del Nile River Camp. Comprovar que, al marge de les disputes entre els exploradors Richard F. Burton i John Speke, tenim per segur que vam estar a la zona de les Fonts del Nil on neix el Nil (el Nil Victoria, per ser més precís), però que la visita a aquestes fonts és absolutament prescindible, car la Central elèctrica de Nalubaale- anteriorment coneguda com a Presa d'Owen Falls- i la boira del matí fan que l'indret tingui certa mitologia, però no té una foto. Tanmateix, sobretot aquesta primera parada del nostre camí ens permet gaudir d'una sensació –especialment en el passeig que férem en una petita embarcació- molt semblant a la que descriu Javier Reverte en el seu genial llibre El sueño de África: "El sol viajaba hacia su ocaso, la brisa llegaba húmeda y templada, el viento tenía una tibieza líquida y las nubes afiladas dibujaban garabatos infantiles sobre el cielo terso. Empezaba el canto de los grillos mientras se escuchaban los silbos de los últimos pájaros. Algún martín pescador se empeña todavía en buscar peces en el agua y su sombra plateada golpeaba como un puñal en el rio, para salir al instante revoloteando, con su presa prendida en el pico. El sol enrojecía detrás de las colinas redondas, encendiendo las luminarias de su propio funeral. Y el Nilo se ensombrecía en un cerrado azul metálico, iba desapareciendo delante de mis ojos". Val a dir que aquests primers dies de viatge ens serveixen per comprovar que, efectivament, Uganda és una meca de l'ornitologia. A la fi vaig saber perquè a l'avió hi havia tanta gent amb teleobjectius que normalment empren els ornitòlegs i ornitòlogues.

Nil Victoria

La següent estació és rumb al nord en direcció al Santuari de rinoceronts de Ziwa. Allà contemplam l'espectacularitat dels rinoceronts que, per cert, viuen en una gran llibertat, i la bona organització dels responsables de la gran extensió del santuari. Tanta sort que ens varen insistir en la necessitat de canviar-nos el nostre calçat per unes katiusques (botes impermeables de goma) que estan a disposició dels visitants i que, veritablement, faciliten molt la visita. L'anècdota és que gairebé tothom trigà més a trobar unes katiuskes del número que cadascú calça, que en veure el primer grup de rinoceronts blancs, i, el punt rellevantment important és que, gràcies a la tasca que es fa al Santuari de rinoceronts de Ziwa i a altres organitzacions, aquesta espècia animal sembla haver superat el perill d'extinció a Uganda. Una quasi extinció conseqüència de la caça furtiva i de l'elevada cotització mercantil de la banya de rinoceront al mercat internacional, especialment el xinès. Foren unes pràctiques que tingueren un fort escreix duran la dictadura d'Idi Amin Dada, però encara se'n detecten casos.

Santuari de rinoceronts de Ziwa

Acabarem el dia a la ciutat de Masindi. En el camí es constatà que l'asfalt ha agafat el protagonisme que en altres indrets africans encara ara tenen les pistes de terra. El descans a l'Hotel Masindi -el més antic d'Uganda, i, segurament, el de més història i encant- hauria d'haver estat reparador, però dormí poques hores... el cansament, de moment, no va vèncer a l'excitació dels primers dies de viatge.

Mercat de Masindi 

De bon matí, tot vorejant el Nil, posarem rumb cap al Santuari de rinoceronts de Ziwa. En arribar-hi, i, després dels tràmits per l'accés, ens trobarem les primeres girafes, bastants búfals africans, alguns facoquers, i diferents espècies d'antilops arreu. La vegetació és curiosa: Palmeres més bé baixes, i, molt de tant en tant, alguna acàcia. La terra és intensament roja ... Sense sortir del parc férem nit en acampada en ple delta a tocar del Llac Albert. La nostra companyia són moltes més girafes, molts hipopòtams i ocells (ai com vaig envejar un teleobjectiu d'ornitòleg!). Quan el sol digué "fins demà" sobre el delta es va veure un festival de colors que només es veuen a Àfrica. Que bona és la Nile Special Lager! Sens dubte la millor cervesa d'Uganda.

Santuari de rinoceronts de Ziwa

L'endemà tota, com cada dia, matinar. El dia començà amb l'espectacle de l'alba i amb el desdejuni que ens prepara Joet, el cuiner de l'expedició. Continuarem voltant pel parc de Murchinson. A la fauna del dia anterior si afegeix algun mico, i elefants ... Per acabar el dia vam navegar per un tram del Nil força espectacular: el que du a les cascades de Murchison.

En el llibre Tras los pasos de Livingstone, Xavier Moret explica: "Baker [l'explorador Samuel White Baker], que llegó a las cascadas poco después de descubrir el lago Alberto, les puso el nombre de Murchinson en homenaje al presidente de la Royal Geographical Society, Roderick Murchison. Posteriormente, en los años setenta, Idi Amín Dadá las bautizo como cascadas Kabarega, en honor a un rey de Bunyoro que se opuso a la colonización. El nombre dado por Beker, sin embargo, acabó por imponerse de nuevo".

En el passeig pel riu que t'aproxima a les cascades, amb una exuberant vegetació a les voreres, elefants, hipopòtams, algun cocodril ... , és fàcil pensar amb el que Baker –aquí torn a citar a Xavier Moret- escriví el 3 d'abril de 1864: "Al doblar el recodo del rio con nuestras canoas, apareció de repente ante nosotros una vista magnifica. A ambos lados del rio había riscos llenos árboles con rocas que sobresalían entre un verde intenso del follaje; por una brecha abierta en el acantilado, el río se precipitaba con fuerza por una garganta de apenas catorce metros de ancho". Efectivament, la vista de les cascades des del riu és espectacular, però encara ho és més des de la proximitat de l'alt de la muntanya. Aquí, per mor d'un malentès entre Marina (la guia acompanyat) i Joseph (el conductor), ens vàrem saltar les prohibicions establertes per les autoritats locals. Malgrat l’esbroncada, el banyat de l'aigua en suspensió  i la suada a conseqüència d'una escalada ràpida, va valer la pena. A vegades el que és prohibit et dóna satisfaccions ...

Cascades de Murchison

Acamparem, per fer parada i fonda nocturna, a un indret no massa allunyat de les cascades però amb zero encants. La nit haguera sigut molt més interessant si de fons haguéssim escoltat el rumor de l'aigua de les cascades.

A trenc d'alba de l'endemà començam la baixada del cim de les cascades en direcció a un top del viatge: El bosc tropical de Budongo. Allà funciona la Budongo Conservation Field Station que té cura dels ximpanzés. L'observació d'aquests simpàtics primats és, certament, el plat fort de la visita. No obstant això, el bosc ja ho paga la pena. El cas és que els ximpanzés es deixaren observar ben aviat fent tota casta de "moneries". En aquest precís moment, em fallà la màquina fotogràfica. Un misteriós problema d'enfocament em privà de fer més i millors fotografies. I, tanmateix, no vaig perdre massa temps en intentar-ho arreglar, m'interessà concentrar-me en els jocs i sons dels ximpanzés, les olors, i els silencis i renous del bosc... En sortir del bosc el, potser, millor cafè del viatge!

Bosc tropical de Budongo

Seguirem el nostre full de ruta que ens havia de conduir, novament, a Masindi. Vàrem fer una voltera entorn del parc Murchison. Per cert, durant el viatge, citarem en diverses conversacions a Claudi Ptolemeu, l'astrònom, astròleg, químic, geògraf i matemàtic grec del qual una de les seves aportacions fonamental va ser el seu model de l'univers: Ptolemeu creia que la Terra era esfèrica i estava immòbil i ocupava el centre de l'univers, i que el sol, la lluna, els planetes i les estrelles, giraven al seu voltant. Idò, viatjant per Uganda, hom té l'estranya sensació que tot gira entorn dels Grans Llacs.

En arribar a l'Hotel Masindi, vaig agrair una dutxa abans d'explorar la ciutat. Als carrers de la rodalia de l'hotel, predomina la indústria de la fusta (ostentoses capçaleres de llits, taüts de vius colors ...). De sobte tingueren un ensurt: Ens va semblar veure una obra de l'artista Christo. Com podeu sospitar, va ser una falsa alarma: És un edifici colonial embolicat de bastides que són pals de fusta. Potser, però, el punt més pintoresc de la ciutat de Masindi és el seu mercat, i el més divertit va ser fer una cervesa -Nile, of course- a una terrassa d'un xibiu local, i acabar ballant amb els locals al so d'una música africana no identificada.

Quan el dia s'acabà el cansament va vèncer amb escreix a qualsevol altra circumstància. No crec que mítics hostes, com ara, Katharine Hepburn, Humphrey Bogart o Ernest Hemingway, tinguessin mai un dormir tan reparador com el meu d'aquela segona nit a l'Hotel Masindi.

Javier Reverte, en el ja citat llibre El sueño de África explica: "Años después [d'haver-se certificat que les tesis de Speke sobre el naixement del Nil eren les correctes i que Burton anava errat (1875)] se comprobaron más cosas: que los lagos Victoria y Alberto, principales tributarios del Nilo, nacían en las corrientes que bajaban de las montañas de la Luna, la cordillera del Ruwenzori; y que estas corrientes de agua, a su vez, eran la consecuencia del deshielo de las nieves de las cumbres del Ruwenzori; y estas nieves, como es lógico, venían del cielo, o sea: del lugar donde los antiguos egipcios situaban el nacimiento del rio sagrado, de las "bocas del cielo". De modo que la milenaria creencia mitológica resultaba ser una obviedad irrebatible".

Descansats i ben desdejunats, posarem rumb a aquestes "bocas del cielo". Va ser un dia de ruta. Llarg, però entretingut, car les carreteres ugandeses són un espectacle: gent que camina en una direcció i en una altre, pinyes de plàtans que van i venen amb tota mena de vehicle, camps de cafè i de te, poblets, i ciutats mitjanceres on es fa evident la presència de predicadors, esglésies cristianes de tota classe, mesquites... i d'allò que no es veu, però hi és: la bruixeria. Amb tot plegat, sense gairebé adonar-nos, així i tot havent fet molts kilòmetres, albirarem la serralada Rwenzori.

El nostre "campament" era l'hotel Mointains of the Moon, se suposa que és un hotel colonial i el més luxós de tot el viatge. No n'hi ha per a tant. Un cafè, un bany a la piscina, una breu visita a la botiga de l'hotel amb preus prohibitius, i sortir tot d'una a fer una volta pel poble de Fort Portal.

Fort Portal (o Kabarole) és la capital del districte de Kabarole, però també fou històricament la capital del Regne de Toro (un dels quatre regnes tradicionals dins les fronteres d'Uganda). Per això la primera visita és al palau de Rei Oyo, però Rukirabasaija Oyo Nyimba Kabamba Iguru Rukidi IV -aquest és el nom complet del rei- està reunit i el palau no es pot visitar. Tant se val, l'exterior de l'edifici no anuncia que el palau sigui de gran interès. El que si té força interès és el centre de la ciutat amb el mercat de Mpanga, i, a devora, la botiga de records Gardens, que és molt recomanable.

Muntanyes de la Lluna

Amb el que portàvem de recorregut eren molts els símptomes dels efectes del canvi climàtic que havíem acumulat, però a Fort Portal és molt cridaner: Hauria de fer bastant fred, i, no obstant això, la temperatura és plenament estiuenca. Potser aquesta elevada temperatura és la causa que, l'endemà, sortint de Fort Portal, tinguérem una espectacular visió de les Muntanyes de la Lluna, fins i tot podem observar i fotografiar el Mont Stanley! Va ser un privilegi poder-ho fer, però, alhora, és molt preocupant car en aquesta època haurien d'estar tapades de boira.

Travessarem la línia de l'equador en direcció a una de les entrades al Parc Nacional Queen Elisabet. Un parc que, per cert, ocupa una enorme extensió a ambdós costats de l'equador, i té el privilegi albergar els llacs Edward i George, que estan connectats pel canal de Kazinga.

Canal de Kazinga

A Uganda les entrades als parcs naturals són molt lentes per la parsimònia dels tràmits. Per molt que matinis –excepte si passes la nit a dintre del parc- gairebé sempre hi entres tard als parcs. El sol ja s'ha elevat a bastament perquè hi faci calor, i, per tant, és molt poc probable poder observar felins. Val a dir que Uganda és un país amb una relativa escassetat de fauna salvatge a causa dels estralls del "campi qui campi" pel que fa a la caça furtiva durant anys i panys, especialment en els anys de la dictadura d'Idi Amin. Tot i que es comença a recuperar la fauna salvatge, "el fet d'arribar tard" ens priva de poder veure alguns felins (lleons i lleopards). Perquè els felins hi eren, al parc. Vàrem poder comprovar que estaven descansant –probablement fent la digestió- amagats en unes enormes i atapeïdes euphorbies candelabrum. Ens vam haver de conformar en veure una pota, la cua ... I, tanmateix, el paisatge té tot l'encant africà.

PN Queen Elisabet

Abans de sortir del PN Queen Elisabet per la porta Katunguru, dinarem a una mena de mirador –amb algunes tendes de ceràmiques i artesanies africanes- que té unes vistes espectaculars de les salines en un cràter volcànic. Però hi havia pressa... havíem de fer un passeig en vaixell pel canal de Kazinga. Paisatge i fauna (hipopòtams, elefants, búfals, cocodrils, varietat d'ocells...) són espectaculars. El canal de Kazinga és una meravella! Ho són les vistes –i la Nile- des del Mweya Safari Lodge!-. Ho és gaudir la posta del sol, sopar al costat d'una foguera, passar la nit i matinar a l'alba a tocar del Kazinga.

PN Queen Elisabet

Xavier Moret en el seu llibre abans esmentat, escriu: "Siempre que viajo a África me sucede lo mismo. Al principio noto un fuerte contraste con Europa y una cierta desazón, pero basta con que pasen unos días para que encuentre normal no tener wifi, dormir en campamentos no siempre bien acondicionados, circular por pistas desastrosas, levantarse con el sol a las 6 [en el nostre cas a las 5 o abans] de la mañana, ver una manada de elefantes por la ventanilla del coche y detenernos para contemplar de cerca búfalos, impalas y topis, o un grupo, de leones trepadores que dormitan en las ramas de un gran árbol". A mi em passa quelcom semblant. Després d'alguns diens voltant per Uganda, havent superat amb escreix les primeres sensacions de contrast amb la forma de vida europea i de qualsevol neguit, ens dirigirem al llac Bunyonyi que serà la base per encarar el plat fort del viatge: els goril·les.

El camí fins a arribar al llac Bunyonyi va ser llarg, però és tan animat i entretingut que es fa curt. Bona carretera, i a les voreres pobles i més pobles, extensions de plataners i de te, dones que ens venen planats (ocasió perfecta per menjar plàtan vermell), gent que va i ve, i, fins i tot podem veure algunes persones que treballen a les voreres de la carretera amb una granota groga. Són presos comuns que, a més de la condemna de privació de llibertat, són obligats, contradint qualsevol concepció de Drets Humans, a fer treballs forçats.

Llac Bunyonyi

En arribar al llac Bunyonyi –tot just passat unes pedreres on la normativa internacional sobre treball infantil és completament ignorada- ens adonarem que havíem arribat a un lloc dels més bucòlics que coneixem a Àfrica. Bunyonyi vol dir "lloc de molts ocellets" però també n'hi ha de grans, com ara la grua coronada, que és el símbol del país, i que està representada al centre de la bandera d'Uganda. I, tanmateix, Bunyonyi és més que un paradís ornitològic. És un paisatge encantador amb moltes illes i illetes en el llac, és serenor, és un llac profundíssim d'aigua dolsa a on es pot nadar (va ser la primera vegada que nadàvem a un llac africà!), un lloc immillorable pel repòs d'abans i del després de l'anada al Bosc Impenetrable de Bwindi, on hi habiten els goril·les.

Va ser un despertar bastant abans del trenc d'alba, però, sobretot, va ser un matinar neguitós. Després de tres anys d'espera podrem veure com viuen aquests antecedents nostres. Veritablement l'experiència serà tan fantàstica com sembla? De camí des del campament del llac Bunyonyi cap a l'entrada al bosc de Bwindi, passam per pobles i llogarets que, amb la llum esmorteïda per la precària il·luminació dels carrers, la boira, i l'absència total de qualsevol activitat, tenen un aspecte fantasmagòric. Tenia son, però, alhora, vaig ser incapaç de fer un xubec. En la mesura que ens aproparem a destí, s'obriren davant nosaltres unes impressionants valls amb abundant boira. Més neguit: Amb tanta boira, es podran veure els goril·les? Havia aconseguit Diane Fossey fer realitat les seves paraules amb les que tancà el seu diari: "No deixaré que aquesta muntanya es converteixi en un maleït zoo”?

És clar que en vàrem veure de goril·les. Per descomptat, Fossey se'n surti i Bwindi no és, ni de bon tros, quelcom semblant a un zoo. L'estricta limitació d'entrada de visitants, les normes per fer el trekking (grups d'un màxim de vuit persones, permanentment vigilats i acompanyats pel personal del parc, observacions d'una hora com a màxim ...) fa que els primats visquin en una llibertat total. Sembla que, efectivament, en mirar-los se sentin contemplats, però en els seus gestos i gemecs no transmeten cap incomoditat.

El nostre trekking va ser fàcil –per les persones menys experimentades hi ha els "portadors" que ajuden a fer que, en qualsevol cas, ho sigui de fàcil-, i, tanmateix, el bosc fa honor al seu apel·latiu d'impenetrable. No obstant això, ben d'hora ens adonam que no estam lluny d'un grup d’esquenes platejades. A terra hi ha força excrements, i, alhora, els acompanyats ens indiquen que ens posem la mascareta.

(Abans de seguir dos aclariments: a) Els goril·les, com mengen constantment fulles de bambú, api silvestre, falguera i canya de sucre, defequen bastant i es tiren molts pets. Són dues pistes importants per detectar-los. b) A Uganda l'ús la mascareta només és obligatòria quan s'està a pocs metres dels goril·les!)

Bosc Impenetrable de Bwindi

La primera observació va ser d'uns pocs minuts. El grup (o família) de goril·les devia tenir altres coses que fer, i passa absolutament de nosaltres. La segona arribà molt aviat i es prolongà gairebé una hora. Eren unes quantes famílies d'esquenes platejades. Grans, petits, uns menjaven, els altres jugaven, uns semblaven dormir i d'altres pujaven i baixaven dels arbres. De tant en tant, ens miraven... Pensant-hi és inevitable recordar allò que digué el biòleg i conservacionista George Beals Schaller: "En mirar-nos, ens adonam que el goril·la viu encara en nosaltres". Ens semblam tant!

En acabar el temps de l'observació em vaig fer càrrec que podria ser no havia fet la millor foto... Tant se val! Tocava que el temps fos per observar a aquests fantàstics parents d'esquena platejada. Una experiència de vida. Un record indeleble.

Per a arrodonir el matí, fem un cafè a un lodge estratègicament situat a tocar de la porta Rushaga de Bwindi.

El camí de tornada a Bunyonyi, fent-lo de dia, es va fer més llarg, els pobles abans amb aspecte fantasmagòric eren plens d'activitat i de llum, la boira s'havia esvaït, i el sol era el rei.

Per celebrar el dia, Joet, Joseph i Noeli (l'ajudat per a tot) ens prepararen un sopar amb especialitats africanes. Va ser un gran "momento Joet" (així anomenàvem la prestació del menú que ens feia el xef), en què, a la fi!, vaig retrobar el posho (o ugali, sima, sembe, a altres indrets d'Àfrica).

En acabar de sopar, Marina –la guia acompanyant- ens comunicà una mala notícia: S'havia produït un overbooking per entrar al parc on es troben els "golden monkey" que teníem previst veure a Ruanda. Això ens obligava a canviar els plans previstos, i feia gairebé impossible la visita al memorial del genocidi a la capital ruandesa de Kigali. Discutirem possibles solucions i alternatives. Totes semblaven complicades, més aviat irrealitzables.

Però vet aquí que l'endemà a l'hora del desdejuni, amb uns petits reajustaments d'horaris i torns, tot s'havia solucionat. Torn a citat a Xavier Moret: "... en África los grandes problemas se resuelven fácilmente". Un grup de grulles coronades -que semblaven posaven per ser fotografiades- ens van acomiadar d'Uganda. En començar a endevinar les majestuoses muntanyes de Virunga, entrarem a Ruanda per l'entrada fronterera ugandesa de Chanika.

 Grup de grulles coronades

Ruanda

La nostra estada a Ruanda va ser tot just un tast. Veritablement, era una qüestió operativa: com per refer el camí ugandès fins a Entebbe es necessiten alguns dies, i, alhora, és molt feixuc, el que és més pràctic era iniciar el retorn a casa des de l'aeroport internacional de Kigali.

Red Rocks Cultural Center

Ara bé, el tast de Ruanda va ser aprofitat al màxim: Ens allotjarem a la ciutat de Musanze (antigament Ruhengeri). Estacionarem el camió al Red Rocks Cultural Center la qual cosa ens va permetre conèixer les seves activitats culturals i d'integració social: elaboració artesanal de cervesa de plàtans, artesania de cistelleria, i de tot amb les fulles de plataners, música i balls tradicionals (als que participarem entusiàsticament), etc. Visitarem els mercats locals de teles, de fruites i verdures. Ens desplaçarem al Parc Nacional Volcans per endinsar-nos a un bosc de bambú on habita una espècie de micos que passa per ser de les més estranyes del món, els "Golden Monkey". Els Micos Daurats i el seu hàbitat –l'impressionant bosc de bambú- és, sens dubte, una de les visites imprescindibles del nostre viatge, però tota l'operativa de l'excursió, els preparatius de l'entrada, l'abundància de grups, la gran presència d'estatunidencs ... fa que tot plegat resulti bastant turistificat.

"Golden Monkey"

Al nostre tast de Ruanda no hi podia faltar una visita al Memorial al Genocidi de Kigali de la que en vaig escriure aquesta opinió.

I això va ser gairebé tot. Un viatge pensat i preparat abans de la maleïda pandèmia de la covid-19, i del que els desplaçaments van haver d'esperar dos anys. És arribar a casa i començar a imaginar els propers –seguin al savi medieval Jafudà Bonsenyor- esforços (pensar, preparar, desplaçar-se) per tornar a l'estimada Àfrica.

Posta de sol al Llac Bunyonyi