Publicat originalment a dBalears (04-09-2022)
Manllevo
l'encapçalament d'aquestes ratlles del títol del llibre “La retórica
reaccionaria” (no em consta que s'hagi traduït al català) d'Albert O.
Hirschman. Vaig descobrir aquest text en la seva edició castellana de 2020, tot
i que va ser escrit com a resposta al tsunami conservador de la dècada de 1980.
El fet és que sospit que, amb la pandèmia, és un llibre que va passar bastant
desapercebut per a bona part de lectors i lectores potencialment interessats i
interessades.
Hirschman
comença descrivint les onades reaccionàries en la política occidental dels dos
últims segles. La retòrica reaccionària tenia embranzida en la mesura que les
polítiques progressistes avançaven en projectes igualitaris que pretenien
redistribuir una mica la riquesa i el poder. Retòrica per a combatre les
demandes d'igualtat davant la llei (plasmades icònicament a la Revolució
Francesa), per a oposar-se al llarg del segle XIX fins al XX a l’impuls del
sufragi universal, o, la més recent –des de mitjans del segle passat i que fins
i tot encara dura- ofensiva retòrica contra la certa democratització de
l'economia (Estat del benestar, sindicalisme, existència de sector públic
empresarial…).
Tanmateix,
allò fonamental és que, segons Hirschman, els conservadors utilitzen tres
“tesis” retòriques per a argumentar aquestes envestides reaccionàries: la tesi
de la perversitat, la tesi de la inutilitat, i la tesi del risc.
La
de la perversitat sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi
beneficiós, ocorre “exactament el contrari”. Els objectius esdevenen
contraproduents, i opera inexorablement la denominada llei de les conseqüències
no desitjades. Interpreto, doncs, que la notícia segons la qual el PSIB evita xerrar de saturació i es decanta per
“gestionar l'èxit” pot ser ben bé conseqüència
de l'adopció per part dels socialistes d’aquesta tesis de Hirschman .
Per
una altra banda, la tesi de la inutilitat, és a dir, l'afirmació que “qualsevol
suposat canvi [progressista] és, va ser, o serà en gran mesura superficial, de
façana, cosmètic, i, per tant, il·lusori, ja que les estructures profundes de
la societat romanen totalment intactes”, és brutal i paralitzant. Pot ser quan
el conseller Iago Negueruela afirma que “la classe treballadora ‘fuig’ del debat sobre la
massificació turística” estigui
bastant abduït per la tesi reaccionària de la inutilitat.
Per
a completar el trípode retòric reaccionari, resulta que la tesi del perill és
la més complicada de resumir car adopta un enfocament molt el·líptic. És part
essencial de l'estratègia de la por tan en voga actualment: Per a combatre
polítiques socials, econòmiques, ecològiques, d'igualtat, de drets humans,
avanços civils… la retòrica reaccionària sosté que un “canvi proposat, encara
que potser és desitjable en si mateix, implica costos o conseqüències
inacceptables d'un tipus o un altre”. És a dir, la possibilitat d'avançar cap a
una societat amb justícia social i ecològica de debò posa en perill tot allò
que ja hem aconseguit.
Hom
diria que, seguint Albert O. Hirschman, a la política turística de les Illes Balears
hi ha, conscientment o inconscientment, massa consemblances amb la retòrica
reaccionària. Així ens va!
Però,
és possible una retòrica governamental progressista? És clar que sí! Posem com
a exemple el celebrat fil a Twitter que,
el recent 2 de setembre, feia el
president de Colombià, Gustavo Petro, i que començava així: “No entiendo como en las facultades de comunicación social
no se esté enseñando el gran debate del mundo de hoy: la crisis climática y la
creencia absurda en un modelo de crecimiento lineal en un planeta finito”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada