Plena ocupació no ha de ser tots i totes precàries!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-06-2018)

En bona part del convuls segle XX l'objectiu de la plena ocupació va ser un objectiu plausible. És a dir, no es plantejava com quelcom quimèric aconseguir una situació en la qual totes les persones en edat laboral i que volien treballar comptessin amb una ocupació (un treball remunerat). Val la pena recordar que les primeres passes del que avui coneixem com a UE varen anar acompanyades d'una Comissió Europea –especialment la presidida per Jacques Delors- que es fixava com a objectiu aquesta situació de plena ocupació. És més, l'objectiu era una societat amb plena ocupació integradora, on població ocupada, i, alhora, pobra, fos un escenari inversemblant.

Amb el triomf -esperem que temporal- del model europeu (i de globalització) neoliberal, la confrontació entre les polítiques keynesianes i les liberals per aconseguir aquest objectiu de societats sense desocupació, sense pobresa laboral, i amb una cohesió social de debò, s'ha substituït per un altre debat ideològic entorn de la idea de plena ocupació. El primer dels assumptes en confrontació és de quin tipus de plena ocupació parlem. Tot indica que les elits -ja siguin les reunides en el World Economic Forum de Davos, o les que representa el think tank Funcas, que, per cert, no fa massa temps presentà un estudi en el qual es preveu que "Balears fregui la plena ocupació en 2020"- es plantegen, en el millor dels casos, aconseguir situacions de plena ocupació amb mercats laborals amb la precarietat laboral i vital com l'element essencial. No obstant això, una altra opció és possible i desitjable perquè, en paraules de Heiner Flassbeck, "... el remei convencional d'introduir una major flexibilitat salarial ha agreujat el mal de la desigualtat, sense arreglar el de la desocupació".

L'altre escenari de confrontació són les estratègies per aconseguir la plena ocupació en aquest ja avançat segle XXI. Perquè aquestes siguin sinceres, haurien de fer el cas que es mereix a la tesi de Jeremy Rifkin en la seva celebèrrima obra "La fi del treball". Sincerament, em sembla bastant més assenyat parar més atenció als treballs i ulteriors conclusions de la Comissió Mundial sobre el Futur del Treball, que, a iniciativa de l'Organització Internacional del Treball (OIT), està treballant des de fa gairebé dos anys, i bastant menys a informes com el "Global CEO Outlook 2018", que recentment ha presentat la consultoria KPMG, i del que, amb el titular "Els executius creuen que la robotització crearà més ocupació de la que destrueixi", informava Diario de Mallorca el passat 22 de maig. Els efectes de l'automatització, la digitalització i la robotització sobre la reducció de l'estoc d'ocupació (les necessitats d'hores de treball assalariat necessàries per produir les mateixes mercaderies i/o prestar iguals o millors serveis) són sobradament constatables. I aquesta és una constatació molt saludable, entre altres coses, perquè obeeix a la capacitat de crear de la humanitat. Agradarà més o menys, se serà o no membre de la confraria maistring del messianisme tecnològic, però el fet cert és que ja existeixen hotels atesos per robots. Poca broma!

És necessari, per tant, problematitzar els efectes de l'anomenada quarta revolució industrial que, òbviament, també té gran afectació en els sectors econòmics dels serveis. Si hi havia algun dubte al respecte, el sindicalisme europeu (UNI Europa) ho acaba d'esvair a una reunió d'alt nivell, que, en col·laboració amb el Centre d'Innovació Social (ZSI), ha celebrat sobre el projecte 'Shaping Industrial Relations in a Digitalising Services Industry' (Configuració de les relacions laborals en un sector serveis digitalitzat).

És, doncs, un debat que afecta força a una economia tan depenent del turisme com ho és la illenca. Convé aclarir que les preocupacions sobre la quantitat de l'ocupació, sobre les conseqüències en el repartiment de la riquesa, que accentua la iniquitat en la mesura que s'estén l'economia digital, o sobre els efectes a les relacions socials i laborals de la, en expressió d'alguna literatura, "uberització" dels mercats de treball, res té a veure amb un neoludisme. Té a veure amb la necessitat de sacsejar-se la mandra de pensar en un futur de cohesió social pel segle XXI, amb models de convivència on, potser, una part cada vegada més important de la població podrà alliberar-se del treball assalariat com a única manera de subsistència material, i, per tant, alliberar-se de "l'esclavitud a temps parcial" (Aristòtil), o de "l'esclavitud salarial" (Marx).

Per afrontar els reptes del segle XXI, i fer possible una nova concepció de la plena ocupació socialment i ecològicament justa, fan falta grans canvis i noves concepcions socials. La proposta d'una Renda Bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i complementària) és clau en aquest abordatge dels nous problemes. Un abordatge que, tot plegat, exigeix retornar l'ètica a l'economia, i la justícia a la fiscalitat. En cap cas, la plena ocupació del segle XXI no és el mateix que el "tots i totes precàries" del neoliberalisme.