Semblava inversemblant però el dia ha arribat.
Avui la secretària general de CCOO de les Illes
Balears, Katiana Vicens, s’asseurà a la banqueta dels acusats. Se li
demana una pena de
més de quatre anys de presó per participar,
durant la Vaga General del 29
de març de 2012,
en un piquet. Dic
bé l'acusació a Katiana
és aquesta: la de
ser una participant en un piquet informatiu
en el qual es va produir alguna
tensió sense gairebé més conseqüències de violència o menyscabament de béns
públics o privats. L'únic "delicte" que pot haver comès
la dirigent de CCOO és ser la persona
més coneguda i,
per tant, amb
major notorietat social dels
components d'aquell piquet informatiu. Com
del que es tracta és de criminalitzar el fet sindical -que sense
dret a vaga és
el no-res-, per a això es recorre a empaperar a
algú que es pot identificar amb noms i
llinatges, encara que no existeixi cap
prova que sigui autor o autora del que
se li imputa.
El cas de Katiana no
és un cas aïllat.
És un dels que
afecta gairebé a 300 persones encausades, o
sotmeses a procediments sancionadors penals, o
administratius arreu del Regne d'Espanya.
Estam, idò, davant una causa general al dret
de vaga. En gairebé tots aquests procediments,
seguint ordres jeràrquiques
de la fiscalia, es recorre
a l'article 315.3 del Codi Penal, considerant
delicte contra els drets dels treballadors
tot aquell comportament
coactiu encaminat a què altres treballadors
i treballadores participin
en una vaga. No deixa de ser
indignant que aquest mateix article
315 s'apliqui en
el seu apartat 3 (que parla de coaccions exercides pels
treballadors) i mai
en els seus dos apartats anteriors quan parla
de les coaccions
exercides pels empresaris per impedir el dret de
vaga.
En fi, estam enfront un
despropòsit en la lògica de la
revolució neoconservadora de les
normes que regeixen l' anomenat
mercat laboral, d’ una regressió de tal calat que ho
impregna tot, des de la concepció
acadèmica del Dret del Treball, passant per
la producció teòrica-jurídica, fins allò
concret de la precarització de
la vida (i
no només de la
relació laboral) en el centre de
treball. Vegin una aclaridora
explicació d'aquest procés involucionista en aquesta
entrada del bloc d'Antonio
Baylos i Grau.
L' inici avui d'aquest judici oral, i l’acte de solidaritat amb Katiana Vicens
que CCOO ha organitzat també avui, em fa recordar que just fa uns dies –el
dijous, 9 d’octubre- vaig assistir a una emotiva i molt il·lustrativa
presentació del 2n volum de “Treballadors,
sindicalistes i clandestins. Històries
orals del moviment obrer (1930-1950)” d’en David Ginard, publicació de Documenta Balear amb col·laboració amb
la Fundació Ateneu Pere Mascaró. Un dels protagonistes -dels entrevistats- és
en Marcos Peralta, i no em puc estar de dir que
vaig tenir la sort de fer sindicalisme amb en Marcos
en els darrers anys de la seva vida laboral al “Club Natación Palma”. Ell era el delegat de CCOO i
jo, des de la secretaria d’acció sindical del sindicat, l’havia d’ajudar,
gairebé cada any, a negociar el conveni col·lectiu de l’empresa. Els puc
assegurar que en Marcos ajuda meva en
necessitava ben poca. Si de cas, algunes coses burocràtiques i poc més. Però el
seu mestratge va ser un regal que no el podré pagar de per vida. Record que en
una ocasió –crec que per la vaga general del 20 de 1985 contra una Reforma de
les Pensions- l’acompanyava en una assemblea i en va deixar bocabadat amb la
passió amb què va explicar als seus companys de feina del CNP, la necessitat de fer la vaga. No va dir ni
una paraula dels motius concrets d’aquella vaga general, però va deixar ben
aclarit que el dret a vaga era el dret més ben preat que tenien els
treballadors i treballadores i que el seu exercici era el que havia fet progressar
la història de la humanitat.
Probablement si ara en Marcos
ves que es torna a jutjar a dirigents sindicals pel fet d’exercir el dret de
vaga, ens explicaria, entre el fum d’un Ducados
i en paraules planeres, el que el mestre Josep
Fontana escriu: “Debemos revisar nuestra visión
de la historia como un relato
de progreso continuado
para percatarnos de que estamos
en un período de regresión” (El futuro es
un país extraño). Segur que encendria un
altre Ducados i ens animaria a seguir
lluitant per una democràcia amb capacitat de transformar progressivament la
realitat en un sentit igualitari.
Publicat originalment a www.elperiscopi.com (13-X-2914)
Foto:
En un homenatge que la CS de CCOO de les Illes Balears va retre a Marcos
Peralta a finals dels anys 80 del segle passat. (Marcos Peralta, Ignasi Ribas,
Rafel Borràs i Manolo Cámara)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada