dilluns, 13 d’octubre del 2014

El judici a Katiana Vicens i "Treballadors, sindicalistes i clandestins"



Semblava inversemblant però el dia ha arribat. Avui la secretària general de CCOO de les Illes Balears, Katiana Vicens, s’asseurà a la banqueta dels acusats. Se li demana una pena de més de quatre anys de presó per participar, durant la Vaga General del 29 de març de 2012, en un piquet. Dic l'acusació a Katiana és aquesta: la de ser una participant en un piquet informatiu en el qual es va produir alguna tensió sense gairebé més conseqüències de violència o menyscabament de béns públics o privats. L'únic "delicte" que pot haver comès la dirigent de CCOO és ser la persona més coneguda i, per tant, amb major notorietat social dels components d'aquell piquet informatiu. Com del que es tracta és de criminalitzar el fet sindical -que sense dret a vaga és el no-res-, per a això es recorre a empaperar a algú que es pot identificar amb noms i llinatges, encara que no existeixi cap prova que sigui autor o autora del que se li imputa.


El cas de Katiana no és un cas aïllat. És un dels que afecta gairebé a 300 persones encausades, o sotmeses a procediments sancionadors penals, o administratius arreu del Regne d'Espanya. Estam, idò, davant una causa general al dret de vaga. En gairebé tots aquests procediments, seguint ordres jeràrquiques de la fiscalia, es recorre a l'article 315.3 del Codi Penal, considerant delicte contra els drets dels treballadors tot aquell comportament coactiu encaminat a què altres treballadors i treballadores participin en una vaga. No deixa de ser indignant que aquest mateix article 315 s'apliqui en el seu apartat 3 (que parla de coaccions exercides pels treballadors) i mai en els seus dos apartats anteriors quan parla de les coaccions exercides pels empresaris per impedir el dret de vaga.


En fi, estam enfront un despropòsit en la lògica de la revolució neoconservadora de les normes que regeixen l' anomenat mercat laboral, d’ una regressió de tal calat que ho impregna tot, des de la concepció acadèmica del Dret del Treball, passant per la producció teòrica-jurídica, fins allò concret de la precarització de la vida (i no només de la relació laboral) en el centre de treball. Vegin una aclaridora explicació d'aquest procés involucionista en aquesta entrada del bloc d'Antonio Baylos i Grau.


L' inici avui d'aquest judici oral, i l’acte de solidaritat amb Katiana Vicens que CCOO ha organitzat també avui, em fa recordar que just fa uns dies –el dijous, 9 d’octubre- vaig assistir a una emotiva i molt il·lustrativa presentació del 2n volum de “Treballadors, sindicalistes i clandestins. Històries orals del moviment obrer (1930-1950)” d’en David Ginard, publicació de Documenta Balear amb col·laboració amb la Fundació Ateneu Pere Mascaró. Un dels protagonistes -dels entrevistats- és en Marcos Peralta, i no em puc estar de dir que vaig tenir la sort de fer sindicalisme amb en Marcos en els darrers anys de la seva vida laboral al “Club Natación Palma”. Ell era el delegat de CCOO i jo, des de la secretaria d’acció sindical del sindicat, l’havia d’ajudar, gairebé cada any, a negociar el conveni col·lectiu de l’empresa. Els puc assegurar que en Marcos ajuda meva en necessitava ben poca. Si de cas, algunes coses burocràtiques i poc més. Però el seu mestratge va ser un regal que no el podré pagar de per vida. Record que en una ocasió –crec que per la vaga general del 20 de 1985 contra una Reforma de les Pensions- l’acompanyava en una assemblea i en va deixar bocabadat amb la passió amb què va explicar als seus companys de feina del CNP, la necessitat de fer la vaga. No va dir ni una paraula dels motius concrets d’aquella vaga general, però va deixar ben aclarit que el dret a vaga era el dret més ben preat que tenien els treballadors i treballadores i que el seu exercici era el que havia fet progressar la història de la humanitat.


Probablement si ara en Marcos ves que es torna a jutjar a dirigents sindicals pel fet d’exercir el dret de vaga, ens explicaria, entre el fum d’un Ducados i en paraules planeres, el que el mestre Josep Fontana escriu: “Debemos revisar nuestra visión de la historia como un relato de progreso continuado para percatarnos de que estamos en un período de regresión” (El futuro es un país extraño). Segur que encendria un altre Ducados i ens animaria a seguir lluitant per una democràcia amb capacitat de transformar progressivament la realitat en un sentit igualitari.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (13-X-2914)
 
Foto: En un homenatge que la CS de CCOO de les Illes Balears va retre a Marcos Peralta a finals dels anys 80 del segle passat. (Marcos Peralta, Ignasi Ribas, Rafel Borràs i Manolo Cámara)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada