Les dades de l’EPA són
sempre esperades per qualsevol analista dels mercats laborals del Regne
d’Espanya. Ús el plural perquè, per molt que s’entestin els de “la unidad de la
patria-mercado”, no existeix, ni prou fer-hi, una pretesa unitat dels mercats
laborals de les distintes nacionalitats i regions. Entre altres coses, per la
senzilla raó que els models econòmics són força diferents entre comunitats
autònomes. A tall d’exemple, el tarannà del mercat laboral estiuenc al País
Basc s’ha d’analitzar associat a un gran pes industrial o el de la comunitat de
Madrid a una forta presència de personal que treballa al servei de les
administracions públiques centralitzades. En ambdós exemples els mesos d’estiu
no són els de més activitat i pot ser que l’interès dels resultats de l’EPA del
tercer trimestre sigui relatiu. En canvi, per a una economia tan especialitzada
en el turisme de sol i platja com la de Balears, aquest trimestre és el súmmum
de la capacitat econòmica, i l’EPA estiuenca té una cabdal importància i
interès.
A Balears, històricament en
el tercer trimestre de cada any s’assoleix el cim de la corba estacional, el
sector turístic en conjunt va a tota màquina, es registren els consums
energètics i la generació d’altres externalitats ecològiques més grans. També
és el trimestre amb els períodes més perllongats de vacances escolars, la qual
cosa fa que hi hagi un major potencial de població activa. Cada estiu, des de
fa molts anys -qui no ha servit copes o no ha tingut un fill treballant durant
les vacances escolars a partir de la secundària postobligatòria?- hi ha molts
joves que passen de ser inactius (estudiants) a actius, diguem-ne, ocasionals.
En definitiva, el trimestre estival és, per a l’economia illenca, el període de
l’any amb major generació de PIB i major participació laboral. És a dir, això
que popularment li diem “temporada” és el que, en termes matemàtics, en diríem
una constant. Seguint amb el llenguatge dels matemàtics, la variable, enguany,
és que han arribat més turistes que mai.
Per tant, no és gens sensat pensar
que, amb aquestes constants i aquesta variable, anam pel bon camí amb una
població aturada estimada de 101.000 persones. Una taxa estiuenca d’atur del
15,94% (del 38,85% si parlam de persones de menys de 25 anys) és una prova
irrefutable de l’esgotament de la capacitat del model econòmic illenc per
satisfer la voluntat i necessitat de la població activa de convertir-se en
població laboralment ocupada. Sens dubte, aquesta xifra d’atur és, des del punt
de vista social, dramàtica. I, tanmateix, no queda més remei que obrir el focus
de l’anàlisi per observar altres dades també molt i molt preocupants: en un
context en què s’ha desplegat una formidable bateria de mesures de desregulació
econòmica, i de retallades de drets laborals i socials, aplicades pels governs
del PP (govern de Rajoy i govern de Bauzá), i de missatges des del Consolat de
Mar en el sentit que les Illes s’han convertit en una regió de gran generació
d’ocupació, tot plegat ha provocat que la població activa (633.700 persones que
estan en condicions i volen treballar) hagi augmentat un modest 0,8% amb
relació al tercer trimestre de l’any anterior. Gairebé mai el mercat laboral
estiuenc balear no havia tingut tan poca atracció de nous efectius i tantes
sinergies per a la migració.
Els assegur que intent albirar
símptomes de millorança, però la realitat és tossuda: la població ocupada
(assalariada i autònoma voluntària i involuntària) l’estiu de 2014 és de
532.700 persones, amb un augment interanual d’un +2.0% (+10.300 persones en
termes absoluts). Seria motiu de celebració, si no fos que aquesta minsa
millora és producte d’un augment del +1,3% (8.400 persones) de la població
ocupada a temps parcial i d’un manteniment de la temporalitat de la població
assalariada per damunt del 28%. La pobresa laboral és tan extensa i aguda que
el duríssim relat d’aquesta pobresa a Nord-amèrica que, en el llibre Per
quatre duros, ens oferia Barbara Ehrenreich als inicis del segle XXI em
sembla ara una narració amable.
En matèria d’ocupació associada
a cohesió social, el de 2014 no haurà estat un bon estiu. Per una banda, l’atur
de molta llarga durada (més de 2 anys) és del 37,2% del total de la població
aturada, és a dir, un +4,2% més que el 2013 (hem passat de 35.100 persones en
aquesta situació l’estiu passat a 37.600 enguany); per un altre costat, el
nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur no baixa de 27.000. I,
atenció!: durant l’estiu del mamading, dels party boats i del
luxe amb platges gairebé privatitzades, menys d’una de cada cinc persones en
atur cobraren alguna prestació. Dit altrament, 81.348 persones aturades han
passat l’estiu sense percebre cap prestació. I mentrestant, què passa amb el
Pla d’Ocupació de les Illes Balears? Espera el sus de la campanya lectoral?
Tot plegat en sembla un fracàs del model econòmic i de
les polítiques aplicades. Un fracàs que, si més no, explica el perquè eren tan
llargues les cues estiuenques en, posem pel cas, la cèntrica església palmesana
dels Caputxins, o perquè la bona gent de Càritas ha tingut tanta feina aquest
estiu. L’horitzó no pinta bé. Les polítiques d’austeritat imposada als no rics
i el proteccionisme del “gran empresariat” han provocat un autèntic
austericidi. Tot indica que, amb les rebaixes d’imposts estatals i autonòmics i
la no millora del finançament autonòmic, l’austericidi evolucionarà cap al que
alguns autors i lingüistes anomenen “benestaricidi”, és a dir, un procés que
condueix a la mort del benestar. Car una societat turística avançada i en
democràcia formal no funciona sense que la població resident tingui uns
adequats estàndards de benestar, potser això explicaria la tendència a la
privatització de les voreres de les instal·lacions hoteleres i les platges i,
alhora, l’enduriment dels codis penals i les ordenances municipals?
Publicat originalment a l’ AraBalears
26/10/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada